Albert Pijuan, el franctirador

Després de l’èxit d’obres teatrals com Tabula Brasa o Nix tu, Simona, Albert Pijuan debuta com a novel·lista amb una història sòrdida i angoixant, plena de ritme, intriga i assassinats, que manté el lector enganxat fins al final. Angle Editorial publica ‘El franctirador’.

“Quan arribi la inspiració, que m’agafi treballant”, deia Picasso. No sabem si a Albert Pijuan (Calafell, 1985) se li va presentar en aquestes circumstàncies o si va haver de buscar-la prèviament; el que sabem, és que la va trobar a l’est, concretament a la Polònia postcomunista de començaments dels anys noranta: una societat grisa, oprimida i esquerdada que avançava feixugament cap a la incipient modernitat, retratada per la ploma de Kapuściński a Imperium (1993) -publicat en castellà per Anagrama- i instal·lada en l’ostracisme lluny del seu papa Joan Pau II. Pijuan ambienta la història en un entorn angoixant i decadent en què els seus personatges malviuen entre el recel i la por i ens ofereix una narració trepidant carregada d’intriga, perícia i originalitat.

El franctirador (Angle Editorial, 2014) és la primera novel·la d’aquest jove escriptor, autor de diverses antologies de relats curts i d’un llibre de poesia, que també ha publicat i estrenat les obres de teatre Tabula Brasa, Escola de gossos i Nix tu, Simona, aplaudides per la crítica i de trajectòria internacional. Aquesta vegada, l’imaginari de Pijuan s’ha centrat en la literatura, i ho ha fet a través d’un gènere complex que barreja la novel·la negra i la novel·la psicològica.

El seu estil és afilat i directe, d’una expressivitat seca i a vegades cruel, amb pinzellades d’humor (negre) i diàlegs d’un realisme més que versemblant. Un estil que crepita com la llenya seca quan s’encén el foc. El franctirador té ressons de la magistral cruesa narrativa de Boris Vian i de la pregona caracterització dels personatges de Dostoievski. Però Pijoan és genuí i combina l’agilitat del primer amb la densitat psicològica del segon, sense enjogassar-se en les descripcions, aconseguint una espècie de Dirty realism molt particular però que inevitablement ens recorda autors com John Fante o fins i tot grans referents del New Journalism com Rodolfo Walsh o Truman Capote. No només pel ritme de la trama, sinó també per la manera de descriure els personatges, de vertebrar els diàlegs i de fer ús de salts temporals i de línies narratives paral·leles que s’entrecreuen, que fan que el neguit sigui més punyent i que intensifiquen la cruesa, la naturalitat i l’espontaneïtat de l’acció.

El protagonista de la història, Krzystof Niewinny, intenta refer la seva vida en un bloc de pisos de l’extraradi d’una ciutatprecària, el Góra, on la sordidesa i el desencant vehiculen el dia a dia dels que hi habiten: no en va, el Góra és conegut popularment, a la novel·la, com la República Soviètica Independent dels Miserables i Abatuts. I és en aquest escenari penós (en el sentit més estricte del terme) on el franctirador comença a actuar, justament quan Krzystof torna de Suècia amb la intenció d’oblidar un passat dolorós. El contrast dels anhels de Krzystof amb la realitat tangible és tan capritxós com violent. Per al lector, aquesta contingència representa l’inici d’una intriga latent que no es resol fins al final del llibre: descobrir la identitat del franctirador.

Amb el ritme propi de les novel·les policíaques, Pijuan ens invita a submergir-nos en un entramat de misteris i coincidències, negligències i mala llet, que esdevé cada vegada més dramàtic, i ens presenta la resta de personatges amb la destresa pròpia dels escriptors que se serveixen més del que diuen i del que fan [els personatges] que no pas de les descripcions més clàssiques. Aquests retrats conjecturals, vivíssims, acompanyats de petites mencions prosopogràfiques, són, sens dubte, una de les virtuts de la novel·la, que es fa evident tant per conèixer el singular tarannà de Krzystof com el caràcter irascible del seu germanastre, el temperament sofert i inestable de la seva mare o la fredor implacable de l’inspector de policia que segueix la pista del franctirador. Tot això, mitjançant un llenguatge precís, contundent i suggestiu.

El franctirador condensa tota la complexitat que ens acompanya i ens pertorba (tant la ontològica i integral com la més immediata i personal, fins i tot la més prosaica) en la pesarosa quotidianitat d’aquests personatges en un context hostil, que aviva el seu desassossec per culpa de la presència de l’assassí. El resultat és una novel·la que concentra misteri, expressivitat i torbació, que defuig el barroquisme innecessari i que se’ns fa remota i aclaparant, estrangera, però dotada d’una intensitat i un encant contradictòriament propers.