Afinitats i dissensions entre dos poetes del segle

La petita editorial empordanesa Llibres del Segle, capitanejada pels germans Costa-Pau, Marta i Roger, està duent a terme una feina excel·lent per fomentar la lectura de la poesia contemporània en català, tant del nostre territori com traduïda. En el seu catàleg trobem obres molt interessants i de gran qualitat, que van de L’arquitectura de la llum d’Antoni Clapés, a la primera traducció completa en llengua catalana de l’Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters, passant, entre altres, per la publicació dels poetes premiats al Premi de poesia Rosa Leveroni de Cadaqués. I ara, les dues últimes propostes del seu inventari donen fe del curós nivell de destriament i selecció de l’editorial: L’instant inexacte de Carles Camps Mundó i A cada pas dient adéu de Josep Maria Fulquet. Dos premis Carles Riba, autèntics primeres espases de la lírica actual.

Camps i Fulquet varen néixer el mateix any; han treballat junts en qualitat de filòlegs en mitjans de comunicació i són companys declarats de fatigues literàries. Tant és així que s’intercanvien pròlegs, dedicatòries i fan presentacions conjuntes dels seus llibres. Però, més enllà d’aquesta entesa, crec interessant entrar a analitzar si aquests vasos comunicants es perllonguen en el corpus poètic de cada un d’ells.

Recordant a W.B. Yeats, a Carles Camps els poemes li neixen de l’espurna que apareix en un instant, i les consegüents idees li provenen més de la intuïció que de la consciència,

L’instant inexacte de Carles Camps Mundó és un contínuum argumental i estètic de la seva obra ja publicada, el gruix del qual el trobem a l’antologia La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018) editat també a Llibres del Segle, i es completa amb dues peces posteriors com són Desig de veu i Envellir en la bellesa.  Un corpus prolífic i molt compacte, un llarg monòleg interior on les reflexions al voltant de l’abast de la paraula i el sentit del ser actuen com a motiu d’inspiració. Però també trobem altres epicentres, com el simulacre de la vida, “si escoltes el que per tu mira, /potser hi veuràs la veu”; o la incertesa indefugible en la qual vivim, “som textos incomplets que no conceben per què s’és”; i els amplis tentacles del no-res, “l’ànsia sempre insatisfeta de saber com és no ser”; o el convenciment que l’únic temps possible -irrepetible i fugisser- és el temps interior i no pas el cronològic, “haver sigut és tan inútil con no néixer”. En la mesura en què el temps es concep com una successió d’instants, cadascun d’ells separat i diferent, la vida no és res més que “un instant que no s’aparta mai d’on som”, com deia al seu llibre El rastre d’uns escrits. D’aquí que el títol L’instant inexacte sigui una proposta d’humanització del temps indefugible i de voler remarcar la seva vulnerabilitat. Recordant a W.B. Yeats, a Carles Camps els poemes li neixen de l’espurna que apareix en un instant, i les consegüents idees li provenen més de la intuïció que de la consciència, “la consciència de ser nosaltres / no és més que la mica d’ànim / que morint se’ns escapa / dels llavis”. En aquesta mirada polièdrica s’evidencia que per a Camps la realitat és fonamentalment canvi, esdevenir i creació, “el temps és l’Instant inexacte, / i la inexactitud el fa ser exactament irrepetible”.

Fulquet vol fer una autoanàlisi i passar comptes amb l’entorn a partir d’un discurs que a voltes frega l’amonestació

A Josep M. Fulquet el seguim a través d’una obra igualment molt sòlida, en peces com ara Morir com un riu (Premi Miquel de Palol de Poesia 2016), Natura d’infinit (2016), Ample vol de la nit (Premi Carles Riba de Poesia 2017) i Domini fosc (Premi Pare Colom de Poesia 2021). Fulquet vol fer una autoanàlisi i passar comptes amb l’entorn a partir d’un discurs que a voltes frega l’amonestació, “Tu ja no ets. T’has fet silenci hostil, renúncia, claudicació”. Intenta omplir la buidor que li provoca la “dimensió tràgica de l’existència” i alhora purgar les ferides que el temps, ja en fase de pròrroga, aguditza, “encara aquell dolor, el plor infinit…”. Una metafísica provocadora que burxa en qüestions vitals per “mirar d’omplir-te la buidor de l’existència”. Hi trobem un flux poètic que sembla generar-se a partir d’escrutar la consciència i posar-la en contrast amb altri, a diferència del monòleg interior de Camps que, amb clara empremta existencialista, reflexiona sobre allò que li és irresoluble.

En Camps la memòria tendeix a analitzar els moments, a fragmentar-los analíticament en instants quantificables, “la memòria no té sintaxi” perquè es tracta d’un “arxipèlag de fragments”. La memòria fa possible que el nostre passat ens acompanyi íntegrament a cada moment. Tot el que hem viscut és aquí, inclinat sobre el present i disposat a absorbir-lo. Per a Camps, mentre la percepció s’ocupa del present, de l’immediat o de l’instant, la memòria s’ocupa del passat que sempre roman obert i fos amb la totalitat del nostre angoixant existir. Segons ell no percebem el nostre jo sinó l’ombra que l’irrefrenable flux del temps projecta en nosaltres: “El pantà de l’oblit és lloc d’on ha marxat la vida. El record només n’il·lumina les escenes mortes”. Però Fulquet ho veu d’una forma sensiblement més lírica, tal com llegim en els versos que diuen: “Com si, mirant un sol instant enrere, poguessis conservar per sempre, en la memòria dels ulls, la imatge furtiva del temps”. Una mirada de retorn a l’origen, a la infantesa, en un sentit d’acomiadament. Es fa palès que hi ha un diferent nivell de presència del jo, que si bé tots dos acostumen a eludir el pronom personal en primera persona fent un ús extensiu de l’infinitiu i del nosaltres, en Josep M. Fulquet es fa més evident la identitat com a subjecte narratiu mentre que en Carles Camps la dilueix en el plural.

A cada pas dient adéu, el llibre de Fulquet està compost de poemes que no conviden precisament a l’optimisme perquè mostra una imatge d’aire elegíac i desesperançat d’un poeta que ha perdut la fe en gairebé tot. Es fa notar l’alè de Carles Riba i molt especialment de R.M. Rilke, de qui pren la primera cita del llibre amb la qual Fulquet rebla el sentit de dir adéu que surarà pertot: “…fem el que fem, adoptem l’actitud d’un que se’n va”. Però també es fa evident el pes de múltiples lectures de la tradició, des d’Eliot fins a Vinyoli, de Proust a Baudelaire, dels quals manlleva extractes que serveixen de bastida als seus poemes. Com, per exemple, per declinar un cert spleen, la solitud i el tedi, “t’has arrelat en el costum, / la inèrcia, perquè tot t’és, / en el fons, indiferent”. Fulquet va creant així un corpus que posa de manifest la insatisfacció i a on, a més, veu en el futur un abisme, per això parla de “l’àrdua empresa d’existir, de resistir-se”. Mentre que Camps, amb una visió diferent, evita el desencís afirmant sense embuts que fuig de “fer de la vida un feliç simulacre”.

Carles Camps Mundó reflexiona sobre la idea de la desaparició, “qui sap si inexistir és la sola raó de ser del que existeix”. La mística del no-res, de l’extinció; una idea portada a la novel·la per Hermann Melville, per Robert Walser, per Kafka i per molts d’altres, però molt especialment per Juan Ramon Jiménez, que pretenia “ser cada vez más el poeta de lo que queda hasta llegar un dia a no escribir”. O el que és el mateix, ser poema i no poeta com plagiava Jaime Gil de Biedma al poeta de Moguer. Arribar a un estat de vivència poètica que no necessiti el concurs de l’escriptura. Entendre que en la lírica, i en l’art en general, l’assumpte és retòrica, o només pretext, i allò que resta és la poesia. I Camps ho rebla amb el seu particular verb: “No, no som més que una existència fictícia, / superposada a l’existència que els sentits senten…”. Mentre que per a Fulquet aquest inexistir l’entén com un “dissoldre’s lentament en l’anonimat” per “fer, al capdavall, com si mai no haguessis existit”. Dues visions força paral·leles.  

Fulquet empra l’estilet amb subtilesa per amanyagar-la, “la paraula fa menys viu el pensament”; mentre que Camps utilitza la daga amb decisió per despullar-la,

La paraula és un dels temes cabdals per a tots dos poetes. Fulquet empra l’estilet amb subtilesa per amanyagar-la, “la paraula fa menys viu el pensament”; mentre que Camps utilitza la daga amb decisió per despullar-la, “No t’hi emmirallis. Fes-te’n mirada”.  Fulquet entén la paraula com arma llancívola contra situacions acomodatícies, “les paraules exhalen un hàlit de rancor, d’hostilitat profunda”. Camps, més filosòfic, escodrinya i utilitza el llenguatge per reflexionar, sent conscient de les seves limitacions com a estri transmissor. I d’aquesta inherent incapacitat de reproduir el pensament, neix la desconfiança en la paraula, “por que les paraules no siguin res més que sorolls de silenci”. Malgrat tot, llenguatge i existència són per a Camps del tot indestriables, “la soledat és el llenguatge”.

Els poemes de Fulquet llisquen amb la suavitat de la penombra, des de l’inicial plantejament fins al desenllaç perquè “posar-se en camí és mudar”. I amb un aire de comiat, de separació i de distància: “¿d’on aquest aire fred de comiat a tot allò que ens retenia?”. Curiosament, una paraula recurrent en la poesia de Fulquet és tarda, millor dit “la declinació lenta de la tarda”, que utilitza com a epicentre d’una circularitat que s’inicia en el retorn a l’origen amb passos incerts, allà on es troba el “reverberar de la llum”, per arribar a “la nit negra, la nit que és el no-res”. En canvi, la poesia de Camps planteja la consciència d’existir i la seva finitud amb un estil més concret i eixut: “l’abans de mi pòstum. ¡Que estrany no ser!”

Fulquet entén la paraula com arma llancívola contra situacions acomodatícies. Camps, més filosòfic, escodrinya i utilitza el llenguatge per reflexionar, sent conscient de les seves limitacions com a estri transmissor.

I no podíem deixar de banda un dels grans temes de la poesia d’ambdós: la mort. “Només la mort atorga completesa a ser. Només morir n’és la conclusió”, diu Camps per a qui el camí cap a la mort, la fase crepuscular de la vida, la vellesa, és el gran assumpte humà i un dels temes angulars de L’instant inexacte. Mentre que per a Fulquet la mort ens reclama sempre, però molt especialment en el temps prorrogat on anem morint cada dia una mica, “morir com un riu…”, fet que provoca un dolor, “quin gran dolor morir sabent-te incidental, exigu…camí cap a l’origen, l’ombra, el forat negre del no-res”.

Tots dos poetes reflexionen sobre “la malaltia irreversible del record”. Camps ens parla del record posant-lo en contrast amb una imatge matèrica tot dient que “el pantà de l’oblit és lloc d’on ha marxat la vida. El record només n’il·lumina les escenes mortes”. Mentre que Fulquet, més metafísic, diu que “hi ha una forma de recordar que no evoca les paraules, sinó l’aire en què van ser pronunciades”. L’aire, un altre dels mots que sovintegen en Fulquet: “les opaques cortines de la tarda, tenen aquell aire d’estar dolçament morint-se”.

Fulquet entén la paraula com arma llancívola contra situacions acomodatícies, “les paraules exhalen un hàlit de rancor, d’hostilitat profunda”. Camps, més filosòfic, escodrinya i utilitza el llenguatge per reflexionar, sent conscient de les seves limitacions com a estri transmissor.

Tot i les diferències d’estil i de formulació creativa apuntades anteriorment, en general entre ells hi ha més paral·lelismes que diferències perquè tots dos escriuen poemes compactes que neixen de la necessitat vital d’expressar-se. Això sí, Fulquet posa títol a tots els poemes mentre que Camps, no. Els seus poemes accentuen el compromís personal i social i atenyen el conflicte entre l’existència i l’essència. Tots dos poetes transiten per una mateixa línia argumental de recerca de la pròpia veritat. Es mouen pel terreny enfangat d’allò que està per resoldre conjugant el present amb la sintaxi del passat i del futur. Com que no hi ha cerca sense dubte, Camps tempteja i reflexiona, precisament perquè dubta, mentre que Fulquet es decanta per posar en primer pla la qüestió. En ambdós casos, però, del pensament sempre brolla la lírica, i aconsegueixen declinar poemes suggeridors, sense giragonses sobtades ni canvis de velocitat, sempre directes i mai ambigus, fugint en tot moment del vers fulgurant. Això explica que bona part dels poemes incloguin una concepció narrativa de la quotidianitat, que fa d’escenografia i vehicle expressiu dels seus imaginaris amb un estil prosaic i continu, evitant el topall i els límits que els hi suposaria l’ús extensiu de la mètrica ortodoxa i de les figures retòriques més comunes. El poema, sempre precís, depurat i elegant, el sostenen a través del ritme i del contínuum de pensaments. Sota la premissa que el text no és res més que successió, Fulquet i Camps passen de la percepció a la creació nuant associacions conceptuals amb la paraula per crear una poesia, ambiciosa, exigent i, conseqüència de tot plegat, de gran bellesa. Dos poetes essencials amb més afinitats que diferències que han escrit dos imprescindibles llibres del segle.