Una roda de premsa, sisplau

No és gaire habitual que les rodes de premsa et posin de bon humor. Per regla general són adotzenades, insulses i sense cap idea nova i atraient. Les de caràcter cultural freguen la inanitat. L’escriptora t’explica que la lluita feminista continua i l’actor et revela que ha volgut donar veu als que no tenen veu.  Però fa dos anys hi va haver una roda de premsa que em va alegrar el dia: una del 4 de novembre del 2021, en una sala del Palau Marc, donada per la consellera Garriga (Cultura) i el conseller González Cambray (Educació), acompanyats de Francesc Xavier Vila (Secretari de Política Lingüística) i Núria Mora (Secretària de Transformació Educativa). Tots quatre es mantenen actualment en el càrrec.

Per primera vegada, consellers i alts càrrecs de la Generalitat admetien el retrocés de l’ús social del català i anunciaven mesures per revertir-lo. Si no els sap greu, ens cenyirem a la intervenció de Cambray (i la de Garriga mereixeria lloances, perquè Cultura ha treballat bé i ho continua fent en favor del català).

Cambray va admetre les mancances en l’aplicació de la immersió lingüística i va incidir en tot de dades que corroboraven el declivi del català a l’ensenyament, mitjançant unes enquestes fetes a 4t d’ESO, que són consultables en aquest enllaç.

Arran dels mals resultats, Cambray anunciava “un pla de promoció, impuls i increment de l’ús social del català als nostres centres educatius”. Per aquest fi calia “coratge, fermesa, convicció i realisme”. El seu objectiu raïa –soc a Núvol, m’ho puc permetre- en sensibilitzar la comunitat educativa (de la qual els pares també formem part, contra tot pronòstic). Va concloure: “Aquest és un tema de país”. Vull aclarir que he tornat a veure la roda de premsa no fa gaire, ara no es pensin que me la vaig aprendre de memòria.

Una de les mesures clau era la creació d’un Grup Impulsor de la Llengua a cada centre, constituït per professors, la direcció i un tècnic del Departament. El GIL analitzaria la situació lingüística del centre, en faria un diagnòstic i seguidament adoptaria mesures per resoldre-ho –“es dotaria d’eines”, en paraules de Cambray-. La idea consistia en potenciar la formació dels professors però també atendre altres àmbits del centre, com és el lleure, el menjador, les extraescolars, etc. Durant el curs 2021-2022 s’havien de crear 200 GILs i en els propers tres cursos, 1.000 cada any, per arribar a cobrir els 3.100 centres educatius del país. Com que hi treballen 120.000 mestres i professors, i cadascun és del seu pare i de la seva mare, és sens dubte una feina ingent. Titànica, que és pròpia de titans, no del Titanic.  

Avui dia hem de calcular que hi ha 1.200 GILs en funcionament. Tinc notícia que en alguns centres s’han fet xerrades de sensibilització, desconec amb quin èxit. Però a les anàlisis de la situació lingüística dels centres els ciutadans no hi hem pogut accedir. Quan ens serien molt útils, tant per als que tenen fills en edat escolar com per als que no.

A la roda de premsa del 2021, una periodista va preguntar com es podia incrementar el català als patis (això és, entre els alumnes). En aquell moment no va obtenir una resposta satisfactòria, perquè és el punt més ardu i complex. Però suposo que els 1.200 GILs actuals –i els 2.000 que vindran- han trobat (i trobaran) solucions i mecanismes òptims per fomentar el català i, en conseqüència, els apliquen (i aplicaran). Si no els és molèstia, ens agradaria coneixe’ls.

Tot seguit faig un incís en un sentit que s’escapa una mica del que comentem: Vila va admetre que els nous patrons pedagògics adoptats en l’escola catalana han contribuït al declivi de l’ús del català. No era la primera vegada que ho sentia i em va semblar greu (i m’ho segueix semblant). Al meu entendre, se n’haurien de demanar responsabilitats i, alhora, corregir el model. No continuar-lo aplicant acríticament.

Caldria, doncs, una roda de premsa que exposés la feina feta pels GILs durant dos anys i els diagnòstics a grans trets –i que els particulars de cada centre fossin públics- i alhora ens informessin de les mesures adoptades. No són pocs els lingüistes escèptics que m’han advertit: “Ni han fet res ni faran res”. Per desmentir tanta fel i desesperació, ja que vull pensar que estan equivocats, aniria bé conèixer com ha anat tot l’anunciat en aquella roda de premsa llunyana del 2021. Seria bo que ho exposessin en una altra roda de premsa, en un futur pròxim (i estaria molt atent a les preguntes, i a la calba de Gerard Furest).

Tot i que de vegades no acabo de veure-ho del tot clar. A últims de març del 2023, estava jo prostrat en un llit d’hospital per una úlcera de duodè –els estalvio la descripció acolorida de la meva femta-, quan va aparèixer al TN Migdia un funcionari del Departament d’Educació (em reca no recordar-ne el nom ni el dia, després l’he buscat sense èxit). El funcionari en qüestió ens va advertir que als centres educatius el català no es podia imposar, sinó que l’únic camí possible passava per sensibilitzar i formar els mestres i professors, i que calia aconseguir fer del català una llengua atractiva i seductora com Beyoncé (la comparació és meva). Ja ho veuen, la cançó de l’enfadós, que no compromet a res.