Una contradicció en els te(r)mes

El darrer 9 d’octubre, diada d’això que alguns ens entestem a anomenar País Valencià, el nostre Molt Honorable President de la Generalitat en Carlos Mazón i Guixot, en una entrevista en una ràdio estatal, va demostrar qui és amb a penes dues frases.

D’una banda va exigir a la Presidenta del Congrés dels Diputats que no oblide esmentar el valencià entre les llengües cooficials, català, èuscar i gallec, ja que “valencià” és la denominació de la nostra llengua que consta al nostre Estatut d’Autonomia. (A propòsit, al preàmbul d’aquest estatut també consta la denominació del nostre territori com a País Valencià, però això són figues d’un altre paner, com ara quan s’invoca la Constitució Espanyola només per a segons quines coses…)

D’una altra, va tranquil·litzar tothom explicant que en la lluita contra la violència masclista no importa quina siga la denominació, sinó les polítiques i mesures implementades al respecte, i que no cal entrar en discussions terminològiques que res no aporten…

En la meua opinió, cal ser un geni o un barrut per a dir en públic una cosa i a continuació la contrària i pretendre que s’hagen de creure totes dues coses, o tan sols alguna de les dues… Bé, cal ser això o un president de la Generalitat que defensa més que mai i que ningú la llengua autòctona fent servir de manera exclusiva —tret de quatre esguits al discurs del 9 d’octubre— una altra llengua, per exemple, el castellà.

Que en això ni Mazón ni moltes valencianes i valencianes no vegen una contradicció ben grossa, ni ara ni fan tants anys, explica moltes coses; entre altres, que tant en la llengua com en les relacions de parella encara pervisca una concepció possessiva que assoleix la seua màxima —i terrible— expressió en allò de “la vaig matar perquè era meua”.

Si Mazón no fos un geni, un il·luminat o, potser, un altre prestidigitador barat entabana-babaus, s’hauria adonat que si el que de veres importa no és el nom de la cosa, sinó les polítiques que defensen i promocionen la igualtat de gèneres, no calia pactar amb Vox. En canvi, el que sap molt bé el Molt Honorable és que si és el nom d’una llengua el que més importa, l’únic que de veres importa, i que aquest nom només es pot establir de manera oficial més enllà del consens científic dels experts en la matèria, n’hi ha prou de defensar que el nom en siga un i no un altre. No cal promocionar-ne l’ús en igualtat amb el castellà ni tan sols cal parlar-la mai. Per això no ha d’estranyar a ningú que Mazón reivindique un català del País Valencià; ai, perdó!, un valenciano més col·loquial, més a prop del que se sent al carrer i parla la bona gent dels nostres territoris. És a dir, o el castellà o una versió del nostre català cada volta més empobrida i empeltada de la llengua de Cervantes, fins al punt d’esdevenir en un futur gens, gens llunyà un accent, un deix, i quatre exabruptes quan es parla en espanyol.

I això, i no cap altra cosa, significa per a Mazón reivindicar el “valencià” de l’Estatut d’Autonomia, perquè cadascú té dret a denominar la seua llengua com vulga, fins i tot com fa segles que es denomina al carrer, però només si la fa servir i si no contribueix de manera activa o passiva a fer-ne un patois o un curiositat folklòrica que només es trau a passejar, perquè escampe el poll, el dia de la festa comunitària.