Opinió

Resposta a les declaracions de Carlos Mazón i Guixot el darrer 9 d’octubre, diada d’això que alguns ens entestem a anomenar País Valencià

Opinió

Tant Ximo Puig com els seus socis majoritaris no s’han cansat mai de proclamar la seua fidelitat absoluta a un estat que s’ha dedicat sense treva, tota vergonya a part posada, a esprémer-nos financerament i fiscal.

Ni tan sols un calc del castellà, sinó directament en castellà al mig d’un discurs en valencià

Salvador Company escriu una ressenya de Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), la primera novel·la de Carles Durà i Herrero que, segons Company, és una novel·la juvenil i moltes coses més.

Sembla que la maledicció bíblica que els valencians ens havíem atorgat a les urnes: la corruptocràcia ultraliberal i catalanòfoba, ha arribat a la seua fi (un punt, però, que encara no sabem si serà punt i final o punt i seguit, d’ací a quatre anys…)

Això, justament això, discursos d’aquesta profunditat i bellesa formal són la millor mostra de la nostra cultura autòctona.

Amb aquest llibre es fa inqüestionable que Bononad, decididament, és un altre, un d’encauat; en concret, el Palàcios de la nostra generació.

Aquest dies, una altra volta, s’ha hagut de sentir com alguns titllaven d’antisemites els qui criticaven el carnatge esfereïdor que el Tshal ha dut a terme —i dic ha dut perquè els governants israelians ara diuen que han assolit els seus objectius, almenys els confessables— a Gaza.

Si existeix una manera de resumir el llibre de Miralles, hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià.

Per a alguns, que tot i ser poc més que uns xiquets, ja vam saber què significava tenir els tancs apuntant a les nostres finestres

Cada dia, en silenci, els valencians ens hem estat dient a nosaltres mateixos que hi ha un enemic exterior que vol acabar amb nosaltres