Sobre la paraula ‘mascota’

Darrerament —fa només uns quants anys— s’ha posat de moda emprar la paraula mascota per a denominar un animal de companyia, com ara un gat, un gos, un ocell, etc. No sé per quin motiu s’ha assignat a aquesta paraula eixa accepció que considere totalment inadequada i molt desafortunada.

Però ¿què significa la paraula mascota? En primer lloc mirarem què diuen els diccionaris. El Diccionari Valencià de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana diu: «Persona, animal o cosa que es té com a símbol, ja que es considera que porta sort». El DIEC diu: «Persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». El GDLC diu: «Persona, animal o cosa que hom té com a símbol, per tal com considera que porta sort». Aquest diccionari ens diu que el seu origen etimològic és: «1233; del fr. mascotte, íd., i aquest, del prov. mascoto ‘el qui dóna sort, sortilegi’, der. despectiu de masco ‘bruixa’, del b. ll. masca ‘bruixa’». El DCVB diu: «Persona o cosa a la qual s’atribueix la propietat d’atreure la bona sort envers els qui la posseeixen o porten en llur companyia; cast. mascota». Vejam què diuen sobre aquesta paraula els diccionaris de la llengua castellana. En el Diccionario del español actual trobem: «Pers., animal o cosa considerados como portadores de suerte para quien los tiene». En la 21a edició del Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española trobem: «Persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte». En la 22a edició del DRAE diu, com en l’anterior edició, «persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte», però afig una nova accepció, «animal de compañía». Observem que en la 21a edició del DRAE que és de l’any 1992 i en el Diccionario del español actual que és del 1999 no apareix l’accepció «animal de compañía», però en la 22a edició del DRAE que és de l’any 2001 ja hi apareix i en la 23a edició, de l’any 2014, continua apareixent. És, doncs, una accepció nova, que s’usa des de no fa massa temps i que, molt probablement, ha nascut en el castellà peninsular.

En l’entrada mascota del Diccionari normatiu valencià que podem trobar en línia des de darreries del 2013 diu:

“1. f. Persona, animal o cosa que es creu que porta sort.
2. f. Figura que representa un grup o simbolitza un esdeveniment. La mascota olímpica. La mascota del regiment.
3. f. Animal de companyia. Productes per a mascotes.”

Com veiem, el Diccionari normatiu valencià de l’AVL —versió provisional en línia— ha sigut el primer diccionari de la nostra llengua que ha copiat del DRAE l’accepció «animal de companyia». Ho considere una decisió molt desafortunada i espere que l’AVL tinga l’encert d’eliminar aquesta accepció.

Jo, que conec la paraula mascota, tant en valencià com en castellà, de tota la meua vida, he de dir que considere que totes les definicions que he copiat més amunt són inadequades i incompletes. La definició que considere adequada és la següent: «Ésser —habitualment un animal— o cosa —normalment la figura d’un animal, humanitzat o no— que s’associa amb una col·lectivitat o amb un esdeveniment, que el representa i que es considera que li porta bona sort». Una mascota sempre s’associa amb un col·lectiu de persones com ara un regiment, una empresa, una associació, una institució, un club esportiu, una universitat, o, fins i tot, un país, i també, més modernament, amb un esdeveniment com ara uns jocs olímpics, una exposició universal, un mundial de futbol, etc. Una persona pot tindre un amulet, un talismà, un esperit protector o un àngel de la guarda, però no una mascota. La idea de mascota sempre s’associa a un conjunt de persones o a un esdeveniment, però no a una persona individual. Una mascota és, per exemple, el boc que porten els legionaris quan desfilen, que l’associem a la Legión Española, o el lleó de la Metro que l’associem a la Metro-Goldwyn-Mayer. També són mascotes alguns ninotets com ara: Cobi, que associem als Jocs Olímpics que es varen celebrar a Barcelona l’any 1992; Naranjito, que associem a la Copa Mundial de Futbol organitzada per Espanya l’any 1982; Curro, que associem a l’Exposició Universal que es va celebrar a Sevilla l’any 1992; Fluvi, que associem a l’exposició sobre l’aigua que es va celebrar a Saragossa l’any 2008; etc. I també són mascotes el brau d’Osborne, que associem amb Espanya, i el ruc català, que associem amb Catalunya.

Cal aclarir que el mot mascota està emparentat conceptualment amb un vampir d’aspecte femení citat per diversos autors llatins amb un nom que es refereix a un mite grec. El vocable mascota resulta documentat per primera vegada als arxius electrònics de la Real Academia Española l’any 1911 (Pío Baroja, Las inquietudes de Shanti Andía). Baroja havia manllevat el mot francès mascotte, documentat per primera vegada en el Trésor de la langue française l’any 1867 (Émile Zola, Les Mystères de Marseille). La paraula es va popularitzar a França pocs anys més tard quan l’opereta La Mascotte d’Edmond Audran es va estrenar a París el 30 de desembre de 1880 i va estar més d’un any en cartell a causa del gran èxit que va tindre. Zola havia manllevat el mot occità mascota que significa ‘sortilegi, encanteri, mal d’ull, mala sort’, derivat de la paraula occitana masca ‘bruixa’. Masca també significa ‘bruixa’ en piemontès. En llatí tardà (segle VII), masca era sinònim de lamia. En la mitologia grega, Lamia era filla de Posidó i Líbia. Zeus se’n va enamorar; Hera, la muller del déu, la va obligar, per venjança, a devorar els propis fills. Embogida de dolor i feta salvatge, es va retirar a una cova i va viure, des d’aleshores, menjant-se els nens que aconseguia de robar a les mares. Els romans, que coneixien el mite de la filla de Posidó, donaven el nom de lamiæ (nominatiu plural de lamia) a dimonis femenins imaginaris que, de nit, xuplaven la sang i la llet de les parteres i esquarteraven els xiquets acabats de nàixer. L’occità i el piemontès varen adoptar per a la bruixa un mot (masca) que remetia als dimonis femenins xupladors de sang i de llet maternes i esquarteradors de nadons. L’italià diu strega a la bruixa, amb la qual cosa remet al mateix diable femení designat pels mots llatins lamia i masca. De fet, strega deriva del llati vulgar striga(m), derivat de strix, strigis, sinònim llatí de lamia. La paraula mascota es remunta, doncs, a un mite en què la dida, que dóna vida, és associada a un ésser diabòlic que la lleva.

Això d’utilitzar la paraula mascota per a denominar els animals de companyia és una moda molt recent, però que va escampant-se ràpidament. Jo, personalment, ho considere una falta de respecte cap als animals. Això correspon a una visió antropocentrista del món i de la vida. Com que les grans religions monoteistes diuen que Déu va fer l’home a imatge i semblança seua, els éssers humans ens ho hem cregut, ens considerem déus i, per tant, estem convençuts que la resta d’éssers vius han vingut al món únicament i exclusivament per a servir-nos a nosaltres. Considerem que nosaltres ho som tot, som com Déu, i que ells no són res, són només matèria primera per al nostre benefici.

Els diccionaris de la nostra llengua —excepte la versió provisional en línia del DNV— encara no han inclòs ‘animal de companyia’ com una accepció de la paraula mascota. Espere que no ho facen mai. No fer-ho seria un signe de sensibilitat i respecte cap a eixos animals que compartixen la vida amb nosaltres. Anomenar mascota, per exemple, un gos policia o un gos pigall —gos guia d’eixos que tant ajuden les persones que tenen la desgràcia de no veure-hi— ho considere, a més d’un insult al gos, un insult a la intel·ligència.

NOTA.- Done les gràcies a Jordi Minguell i Roselló per la seua ajuda.