Sobre el tantsemenfotisme lingüístic

En els nostres dies, el sentiment de pertinença a una comunitat i, aleshores, la identificació amb la llengua que la caracteritzaria i l’especifica ha de fer front a un problema que, en els grups subordinats con el català, s’afegeix al de la competència amb la identitat políticament dominant (en el nostre cas el castellanoespanyol o el francès). Em refereixo al fet que, com ens fa notar Jean-Claude Michéa (L’enseignement de l’ignorance, 1999), les comunitats humanes es troben en procés ―ja molt avançat― de dissolució en sistemes mercantils, o si es prefereix, estan passant de comunitat a mercat, infiltrades peruna racionalitat instrumental (de base liberal i utilitarista) que prescindeix de qualsevol fi que no sigui el benefici (alfa i omega de l’acció social) o el gaudi a través del consum.

Conseqüència d’aquest procés, les comunitats emulsionen en societats d’individus en competència que només convergeixen en esdeveniments ―més o menys multitudinaris― concentrats al voltant d’alguna experiència de gaudi, com a peces de la maquinària sorgida d’un procés de divisió del treball que tendeix a promoure l’aïllament dels subjectes que (tele)organitza, o com a subjectes en concurrència en un espai agonal. Quan això passa, la integració de l’individu en el nou sistema social mercantil (que s’oposaria a la vella comunitat humana) es produeix estrictament en qualitat de consumidor, de recurs humà o d’agent econòmic en competència.

Així les coses, la identificació amb la comunitat es veurà pròpiament impedida per dissolució d’aquesta, amb conseqüències, no únicament antropològiques (aquella mena d’individu que Pèricles va batejar com a idiota, perquè es caracteritzaria per no preocupar-se de res que no sigui ell mateix, esdevindria el nou subjecte arquetípic), sinó també ètiques (els comportament valuosos, en tant que ho són per ser útils a la comunitat, passen a ser percebuts com a mancats de sentit i, per tant, estúpids), polítiques (el bé comú es dissoldria en interessos particulars i l’acció política en mera gestió d’una economia reificada), però també sociolingüístiques, perquè dissoltes les comunitats, llurs llengües es desprendrien de la seua dimensió identificadora i de la seua capacitat cohesionadora, i es transformarien en mer capital lingüístic i, per tant, en una mercaderia més, dotada tan sols de valor instrumental.

Evaporat el valor simbòlic de les llengües per dissolució dels grups socials que representarien, caldria reformular la mateixa noció d’integració social amb dimensió lingüística, tot reduint-la a la d’integració econòmica amb requisit lingüístic, que es verificaria en termes d’adaptació al mercat i tindria la utilitat, el plaer i el benefici com a fins suprems.

Per descomptat, aquest requisit lingüístic se satisfaria en termes estrictament mercantils: mínima inversió, màxim rendiment; rebutjant-se com a irracional tot esforç no directament rendible (que s’estalviaria en tant que despesa evitable).

És això el que hi ha al darrere de la intuïció que, si volem revitalitzar el català, cal fer-lo atractiu (en el sentit de plaent i divertit) i necessari (justament en el sentit precís d’imprescindible per a la integració econòmica i la producció de beneficis).

La normalització de la llengua catalana és indestriable d’una política econòmica i d’una educació que promoguin l’alliberament del poble que la parla en un sentit integral.

Idees com les de plenitud, realització de la dimensió social de l’ésser humà, bé comú, solidaritat grupal o justícia lingüística apareixerien ara com a rèmores d’un Ancien Régime.

La cèlebre “consciència lingüística” cotitza a la baixa, al costat d’altres valors en caiguda com el deure moral, el patriotisme o la mateixa cohesió social (un concepte cada cop més inintel·ligible). Tots ells, valors de la ciutat.

Ens caldrà tenir-ho en compte si volem entendre la indiferència cap al català, i cap al mateix país, que veiem en els ulls de tants de joves socialitzats en un món que es metamorfositza en centre comercial, i la incomprensió radical que descobrim en tants d’adults, nouvinguts o no.

Si realment volem comprendre la indiferència que observem al nostre voltant envers el declivi de la llengua, i encara l’absència de fortalesa en la resposta dels qui s’hi mostren sensibles i se’n dolen, no podem passar per alt la importància que hi juga aquesta transformació moderna de les comunitats humanes en societats mercantilitzades, i els canvis que aquesta evolució opera en els subjectes, en llurs valors i en llurs expectatives.

I alhora cal que siguem conscients de la veritable gravetat de les conseqüències que se’n derivarien, perquè, en el cas de les comunitats lingüístiques políticament i legalment subordinades a una altra, la transmissió intergeneracional de la seua llengua, la lleialtat lingüística dels joves i l’assertivitat dels adults, a més de la integració lingüística dels qui hi arriben i, si calgués, la revitalització de la llengua, tindrien precisament en la identificació amb la llengua del grup la seua raó darrera, el seu motor més efectiu (sobretot quan ja han estat universalment bilingüitzades en la llengua del poder).

Podem extreure com a conclusió pràctica de tot plegat que la normalització de la llengua catalana és indestriable d’una política econòmica i d’una educació (d’una paideia) que promoguin l’alliberament del poble que la parla en un sentit integral.

Avui més que mai, la causa d’una llengua és la causa del poble que la parla.