La medicina, compañera del imperio

Fa temps que passa. Metges que es neguen a atendre pacients que se’ls adrecen en català. A Catalunya, als Països Catalans. Metges i infermers que venen de fora perquè volen treballar al nostre sistema sanitari, però que desconeixen la nostra llengua i que, quan hi topen, els molesta. No és que els suposi una dificultat (les dificultats se superen), sinó que els molesta (i les molèsties es combaten). Venen a servir, però ens hem de mostrar mereixedors dels seus serveis. Perquè ens atenguin hem de renunciar a ser qui som. Perquè renunciar al català a Catalunya no és mai un recurs pràctic, sinó autonegació. Del contrari, si cal, ens faran fora de la consulta, o ens deixaran en una llitera.

Passa sovint, més que no diuen els mitjans i les xarxes. Perquè en la majoria de casos la seua imposició («en castellano!») funciona. I el pacient, en castellà. I aquí s’acaba. Generalment no cal ni que ens ho exigeixin: com que sabem que pot passar i  no sabem quan ens hi trobarem, només sentir el metge parlar en castellà ja no provem d’articular una sola paraula en la nostra llengua. A casa nostra (casa nostra?). Uns perquè no tenen valor per a encarar el conflicte (el valor i els catalans: una relació complicada). Uns altres perquè han estat ben ensinistrats, i en sentir el castellà s’hi passen de bon grat: han interioritzat la seua subalternitat, i l’han racionalitzada com a educació: els catalans cal que siguin educats amb els castellans (fet i fet, aquí tothom ha de ser educat amb els castellans). A l’inrevés mai. L’educació és una cosa que els catalans tenen amb el castellans. A l’inrevés és excentricitat. Un català que canvia al castellà fa el que cal. Un castellà que canvia al català és una bellíssima persona (al capdavall, no li caldria). Un català que es manté en la seua llengua a casa seua és un radical. Un castellà que es manté en castellà a Castella, i fora de Castella, és una persona normal.

Mentrestant, uns callaran, uns altres aclamaran l’abús i els qui tinguin responsabilitats de gerència miraran dissimular i exonerar. Això, si no donen a entendre que la culpa és dels catalanets, que provoquen. Qui ens mana posar-nos minifaldilla lingüística.

És clar que els catalans, tots, sabem castellà. I els castellans no tenen per què saber català. Això és així. Però no és una llei de la naturalesa: és un deure legal per a uns i un privilegi per als altres, establert des d’una posició de poder. Quan algú ens diu: «No tengo por qué entenderlo», diu la veritat. I diu més del que diu: dona a entendre que té una posició de superioritat: no té per què entendre la nostra llengua, però nosaltres tenim l’obligació absoluta, no ja d’entendre, sinó de parlar la seua a nivell natiu. De fet, aquesta obligació immatisada és la condició de possibilitat del seu dret: no tenen per què entendre’ns, ―ni tan sols a casa nostra― perquè nosaltres estem obligats a entendre’ls a ells i a poder parlar-los en la seua llengua (fins i tot a casa nostra). Així ho han decidit, així ho han dictat i així ens ho imposem. I per a fer-ho possible, n’hi ha que estan disposats a castigar-nos tant i tantes vegades com calgui (si cal, a restar malalts). Fins que ho aprenguem i no hagin de repetir-nos-ho. En diuen llibertat: la llibertat de trepitjar-nos. N’hi que, quan parlen de llibertat, parlen només d’ells.

No, no sabem parlar castellà espontàniament. No naixem amb aquesta facultat i la desenvolupem com es desenvolupa la facultat de caminar sobre dues cames. És el deure d’un poble sotmès, i fan per tal que ningú no se n’escapi; perquè al final ens sigui més fàcil aprendre la seua llengua que conèixer bé la nostra. Un deure que, un cop complert, fa que ens haguem de justificar cada cop que pretenem ser catalans a Catalunya: ¿Si sabes hablar castellano, por qué no lo hablas conmigo, que no sé catalán ―o això et vull fer creure― ni tengo por qué saberlo? Són lliures. Pagues tu.

Només salta la denúncia les poques vegades que no hi renunciem encara que ens ho manin (perquè sempre és això, ni que es digui amb paraules aparentment amables: una ordre) i denunciem les conseqüències que ens ha comportat la nostra negativa (si no fos una ordre, per què hi hauria d’haver conseqüències?).

Si ens neguessin l’atenció sanitària pel color de la pell, per la manera de vestir, pel nostre sexe, per la nostra orientació sexual, pel nostre origen o per la nostra religió, tothom ho trobaria intolerable. Però que es neguin a atendre un malalt, o fins i tot que el facin fora de la consulta, per voler-hi parlar en català, a Catalunya, i que tot seguit no trobi ningú al centre, a la unitat o a planta disposat a ajudar-lo, ans al contrari: només hi trobi acusacions, menyspreu o indiferència, no és cap escàndol. I a fora cap solidaritat: tan normal ho veiem, que ningú no respon.

Ni el sexe, ni l’origen, ni el fenotip es poden canviar. I si no m’agrades potser m’ho hauré d’empassar. Però les mariconades a porta tancada, la mesquita a un polígon industrial i el mocador i la llengua fora la meua presència.

És clar, podem pensar, és que un no pot canviar de pell, ni de sexe, ni d’origen, ni d’orientació sexual, ni se li pot demanar que renegui de Crist. Però, i la llengua? De llengua sí que pot canviar. Només cal que sàpiga aquella que se li exigeix de parlar, i de castellà tots en sabem. Ja ho hem dit: tots naixem amb l’obligació ―constitucional― de saber-ne. Encara que a casa no el parlem, igualment haurem d’aprendre’l. Del contrari no podrem gaudir dels nostres drets de ciutadania, fins i tot se’ns pot negar el dret a l’atenció sanitària. Els catalanoparlants, aquests minusvàlids lingüístics que, mentre no sàpiguen castellà pròpiament no es pot dir que sàpiguen parlar.

Així, si sabem castellà, què ens costa de parlar-lo quan ens ho manin? No voler parlar en castellà si se’ns hi commina, no seria en realitat un capritx? I els metges no estan per a capritxos. Tan clar sembla que hi ha qui s’afanya a confirmar legalment la negació de drets als catalanoparlants (als catalans, en definitiva, perquè el català ens concerneix especialment i específicament). Per descomptat, en nom de la lògica, del sentit comú i, és clar, de la llibertat.

Però ho és, realment, un capritx irracional?

Comencem demanant-nos si el fet de negar-nos l’atenció sanitària per parlar en català a Catalunya és una cosa diferent de fer-ho per ser negre, ser immigrant, ser homosexual, ser jueu, ser una dona o portar hijab. És un problema lingüístic o és un problema d’identitat, com els acabats d’apuntar? Que et neguin l’atenció sanitària per voler parlar en català a Catalunya és una resposta raonable a una qüestió sobre comunicació o és més aviat una discriminació per raons identitàries? És diferent del sexisme, del racisme, de l’homofòbia, del fonamentalisme o de la xenofòbia?

Doncs no, no ho és. No és diferent perquè el problema no és la llengua, sinó la llengua que és i, aleshores, quin és i què mereix el grup humà que la parla: el metge que abusa de la seua posició fins al punt de fer fora un malalt que vol adreçar-se-li en català a Catalunya ho fa precisament perquè es troba davant d’un catalanoparlant, i el catalanoparlant només té drets lingüístics limitats, relatius i condicionals, fins i tot a casa seua, i en cap cas no pot exigir que se’l tracti com un igual (a més que se l’ha equipat amb el bagatge lingüístic necessari perquè no pugui excusar-se). Aquests drets són només per als castellanoparlants (per al metge, si n’és), a Castella…. i a Catalunya. El catalanoparlant, com una mora, un immigrant o un maricón tampoc no té dret a anar i exercir del que és. Que uns i altres facin el que vulguin dins de casa, però que quan surtin per la porta que facin el que se’ls digui, perquè allò que són atempta contra la convivència, i repugna.

Així, què hi fa un catalanet, parlant en català, a Catalunya, davant d’un castellanoparlant que es concebi com un senyor? Que me hable en mi lengua, porque, si no, no le entenderé (o no querré entenderle). No tengo ninguna obligación de hacerlo, y que pueda ser con normalidad me repugna, porque no tiene ningún derecho a vivir normalment en catalán. Ya lo hablará con otros como él. No és en principi (i, per tant, en el fons) un problema de comunicació que se soluciona canviant de llengua, sinó un problema d’identitat —i de drets— per al catalanoparlant (per al català) i de superioritat identitària per al catalanoanorreant. Ni el sexe, ni l’origen, ni el fenotip es poden canviar. I si no m’agrades potser m’ho hauré d’empassar. Però les mariconades a porta tancada, la mesquita a un polígon industrial i el mocador i la llengua fora la meua presència.

Y, si no, a la calle.

No, no és un problema de comunicació. Això, en tot cas, als Països Catalans, només es podria adduir davant de qualsevol altra llengua que no fos el català. És un problema de la llengua que és: una llengua menyspreable; i per tant de quina classe de comunitat és la de l’individu que tinc al davant: una comunitat mensypreable. A ti no te atiendo. Només ho faré si renuncies i et transformes en algú respectable. Mentrestant, uns callaran, uns altres aclamaran l’abús i els qui tinguin responsabilitats de gerència miraran dissimular i exonerar. Això, si no donen a entendre que la culpa és dels catalanets, que provoquen. Qui ens mana posar-nos minifaldilla lingüística.

Si algú es mostra capritxós aquí és qui decideix vetar-nos en vetar que ens expressem en la nostra llengua a casa nostra. Perquè sí, perquè ell s’ho val, i nosaltres no.

I el govern?

Quin govern? L’espanyol i el francès, que treballen contra nostra, o els catalans, valencians i balears, que, quan no hi col·laboren, no saben ben bé què fer-ne, de la llengua?

Quina classe de gent et fa triar entre salut i llengua, i sobretot, quina classe de gent li fa triar a un català, a Catalunya, als Països Catalans, entre català i salut? En definitiva, quina  classe de gent et fa triar entre dignitat i salut?

Com si la segona valgués res sense la primera.