Per què en diuen diversitat quan volen dir castellà?

Cada cop que sorgeix la discussió sobre què és cultura catalana, de manera més o menys ràpida, però sempre irremeiablement, s’arriba conclusió categòrica i expressada de manera imperativa, i amb posat ofès, que ningú no és ningú per a dir què pot considerar-se cultura catalana, o el que és el mateix: que cultura catalana és qualsevol cosa a la qual se li pugui aplicar l’inconcret i esmunyedís qualificatiu de “cultura” i hagi estat feta per algú que tingui primera o segona residència a la comunitat autònoma de Catalunya.

Sent així, i veient que la cosa sempre acaba igual, allò primer que se m’acut és que el més encertat és eludir per sistema aquesta discussió, ja sigui perquè no té sentit (qualsevol cosa pot ser cultura catalana mentre dugui el codi postal indicat), ja sigui perquè al final algú resoldrà que ningú no hi té res a dir, tret d’aquells que diuen que ningú no hi té res a dir (a veure què ens hem cregut!). Tanmateix, malgrat tanta seguretat taxativa, jo no puc evitar que em passin pel cap alguns dubtes (ves què hi farem!)

Ningú no és ningú per a dir què és cultura catalana. Què ens hem pensat? Que som com els altres?

Aquella conclusió tan inconcreta i inclusiva («tota cultura feta a Catalunya és cultura catalana») seria traslladable a altres casos? Per exemple: seria cultura francesa tot allò fet a França per qui sigui i en la llengua que sigui? O la cultura francesa, si el producte no tingués dimensió lingüística, seria allò que farien els francesos, i si tingués alguna dimensió lingüística, seria la feta en francès? José Saramago feia cultura espanyola pel fet que escrigués a Canàries, i per molt que ho fes en portuguès? Jonathan Littell, escriptor nord-americà en llengua francesa, fa cultura catalana pel fet de viure a Barcelona? El veurem mai guardonat amb el Premi Nacional de Cultura? Si el senyor Littell (la lectura del qual recomano vivament) hagués nascut a la ciutat on resideix, la novel·la amb què va guanyar el premi Goncourt l’any 2006 (Les Bienveillantes) seria una novel·la catalana? I si el senyor Saramago hagués triat per a viure Castelldefels en comptes de Lanzarote… l’Assaig sobre la ceguesa seria cultura catalana? I si s’hagués instal·lat al País Valencià o a les Illes, ho seria aleshores? Perquè aquesta és l’altra: allò que es fa als altres territoris de llengua catalana en quina categoria l’encabim? Suposo que, en principi (i dic en principi perquè hem arribat a un punt que jo ja no ho sé), si el producte a propòsit del qual ens fem la pregunta tingués dimensió lingüística i aquesta es vehiculés en català, consideraríem que sí, que efectivament seria cultura catalana, però, i si la llengua emprada fos una altra, encara ho consideraríem  atenint-nos al fet que ha estat produït en una part dels Països Catalans? O això només passaria si els Països Catalans fossin un estat, però mai no ara, que no ho són, encara que amb estat o sense, siguin els Països Catalans? El que val per a les cultures amb estat no val per a les cultures amb les quals l’estat no s’identifica? A veure si no estarem parlant de cultura i estarem parlant d’una altra cosa.

Andrew Tarbet fa cinema català i cinema espanyol (tot i que, a la vista d’aquesta discussió, ja es deu d’haver demanat més d’un cop per què coi va aprendre català, si en castellà ja podia fer cinema català).

Si algú dedicat a la producció de cultura en llengua castellana a Catalunya marxés d’aquí i passés a residir a Florida, allò que hi fes encara seria cultura catalana? I si en comptes de fer-ho en castellà ho fes en català, seria cultura catalana encara que hagués estat concebut i produït a Florida? I si en lloc de treballar en castellà o en català, treballés en alemany? I si fos, posem-hi, de Sarrià, però escrigués (o filmés o cantés) en la llengua de Goethe? Allò produït seria cultura catalana? I si el sarrianenc en qüestió continués la seua carrera en llengua alemanya a Anglaterra, encara faria cultura catalana? De què depèn la catalanitat de l’obra, del lloc de naixement de l’artista o l’escriptor? Si el llibre de família diu que és nascut en una localitat catalana, doncs cultura catalana i prou. Però si no ha nascut a Catalunya, però hi resideix, allò que fa és cultura catalana mentre s’està aquí, però deixa de ser-ho si en marxa? És així?

Reconec  que de vegades es fa difícil atribuir al fons d’una cultura determinada els productes que no tenen dimensió lingüística, tanmateix la cosa no pot ser mai tan difícil per als productes que sí que la tenen. Si Jonathan Littell escriu en francès, fa literatura francesa encara que sigui nascut als Estats Units i resideixi a  Barcelona. Saramago feia literatura (i, per tant, cultura) portuguesa, i la feia mentre vivia a Espanya. Robert Graves feia cultura i literatura angleses a Deià. Els exiliats catalans a Mèxic, quan escrivien en català feien literatura (cultura) catalana a l’exili, Mercè Rodoreda no feia cultura francesa (o francosuïssa, si es vol) a Ginebra, i Juan Goytisolo feia literatura espanyola (castellana) a Barcelona i a Marràqueix. I el mateix valdria per a qualsevol altre tipus de producció cultural amb dimensió lingüística, de manera més clara com més important sigui aquesta dimensió en l’obra, i de manera més discutible com menys important hi sigui (Dancing Queen, en què la música té un pes essencial, perquè és una cançó per a ballar, ens sembla una cançó sueca, però les cançons de Franco Battiato ens haguessin semblat italianes, hagués viscut on hagués viscut). Victòria Abril, Carmen Maura, Quim Gutiérrez o Sergi López fan ara cinema francès, Flotats ha fet teatre català i teatre francès, Andrew Tarbet fa cinema català i cinema espanyol (tot i que, a la vista d’aquesta discussió, ja es deu haver demanat més d’un cop per què coi va aprendre català, si en castellà ja podia fer cinema català).

Tothom té ben clar quan es pot parlar de literatura i cinema espanyols, francesos o portuguesos. Però en el cas català, ai las! Què serien el pop, literatura o cinema catalans? En aquest cas, ras i curt: ningú no és ningú per a dir què és cultura catalana. Què ens hem pensat? Que som com els altres?

Doncs no, no ho som, perquè no som lliures, i a aquell que no és lliure les coses se li compliquen.

No es tracta d’una discussió antropològica, sinó política: allò que diuen és que Catalunya no pot deslligar-se Espanya i, per tant, allò vehiculat a Catalunya en la llengua amb què Espanya s’identifica, queda immediatament vinculat a Catalunya

En realitat el que passa és que, quan es parla d’una cultura, no es parla d’una realitat descarnada, sinó de determinada producció d’una comunitat humana que es defineix, s’identifica i és identificada per aquella cultura, la qual sempre implica una llengua vehicular (no necessàriament privativa d’aquella comunitat). En les comunitats lliures i, per tant, normalitzades, les confusions no es donen, però en les comunitats condicionades i subordinades com la nostra, les coses no són mai tan clares, perquè en elles la cultura identificativa es relega a la consideració d’una de les cultures de la comunitat, al costat de la imposada (que pot arribar a ostentar un paper dominant).

Fixeu-vos que, en el cas català, quan sorgeix el dubte sobre si determinades produccions culturals poden ser considerades catalanes o no, no es tracta mai de qualssevol produccions, sinó d’aquelles que es vehiculen en castellà (o en francès al nord). Els qui s’exclamen, ferits en la seua majestat moral pel tancament de ment d’aquells qui pensen que allò que val per a les cultures lliures i normalitzades també val per a la catalana, i que conclouen —amb dolor de cor per haver de repetir obvietats— tot el que es fa a Catalunya és susceptible de ser cultura catalana i, per tant, hauria de ser tractat en termes d’igualtat absoluta amb la cultura feta en català, pensen sempre, exclusivament, en allò fet en castellà a Catalunya, i prou. La resta ni els passa pel cap. Perquè no es tracta d’una discussió antropològica, sinó política: allò que diuen és que Catalunya no pot deslligar-se Espanya i, per tant, allò vehiculat a Catalunya en la llengua amb què Espanya s’identifica, queda immediatament vinculat a Catalunya, mentre que allò que s’hi fa en una llengua diferent  de la d’Espanya res no té a veure amb nosaltres. Ni tan sols si la llengua és el francès i l’artista o l’escriptor és nord-català, perquè la discussió parteix d’un mapa polític, i entre la Jonquera i el Voló hi passa un punt i una ratlla. Que als ulls d’alguns (de la majora, molt em temo) un escriptor nord-català faci literatura catalana si escriu en català, però que en faci de francesa si escriu en francès, i que un autor sud-català faci cultura catalana tant si escriu en català com si ho fa en castellà, ens hauria de fer pensar que la discussió no transcorre per camins racionals ni és sobre el tema que un s’imagina.

Un consell final: quan tingueu dubtes com el que ha motivat aquestes ratlles feu l’exercici de canviar els adjectius, i allí on digueu català, poseu-hi anglès, italià, francès o espanyol. El que valgui per aquests casos, també valdrà per a nosaltres, i si no ho veieu clar, és que us han colonitzat l’ànima.