No, a Catalunya no hi ha diglòssia

En primer lloc, deixeu-me que ho expliqui, que no hi hagi diglòssia no vol dir que no hi hagi un conflicte lingüístic, és simplement que el nom de la cosa no es correspon a la realitat. Darrerament a internet s’encenen de manera habitual debats al voltant de la llengua i el seu ús en diversos àmbits: al món de la música, al dels youtubers, discriminacions lingüístiques, Netflix i Disney Plus entre molts altres. Tot plegat ha portat a discussions, posicionaments, debats i idees i projectes fantàstics. Però hi ha una paraula que molts cops ha acompanyat moltes d’aquestes intervencions, segurament perquè segueix sent la paraula que s’ensenya a les escoles: diglòssia. En realitat, l’expressió més adequada és llengua minoritzada.

La paraula diglòssia, com explica la Viquipèdia, comença el seu recorregut en el món acadèmic de la sociolingüística l’any 1959 amb el lingüista americà Charles Ferguson, que la defineix així: “La diglòssia és una situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes de la llengua principal (que pot incloure un estàndard o estàndards regionals), hi ha una variant molt divergent i altament codificada (sovint també gramaticalment més complexa) superposada, en la qual hi ha un gran i respectat cos de literatura, sigui antiga o d’una altra comunitat de parlants, que és molt majoritàriament apresa en l’educació formal i que és utilitzada en la major part dels usos escrits i orals formals però no és feta servir en cap altre sector de la comunitat per a les converses quotidianes”.

En resum, aquesta descripció implica simplement una distribució de les llengües en funció del context: a l’escola en la formal i al pati en la informal; al banc en la formal i al carrer amb la informal. Una situació així podria donar-se probablement a la Catalunya de principis del segle XX, on el català era la llengua popular i el castellà estava restringit als usos més formals. Segurament per això es va fer servir per descriure la situació lingüística de diverses llengües europees: el gal·lès al Regne Unit, el bretó a l’Estat francès o… el català a l’Estat espanyol.

Però arribem a la Catalunya del segle XXI i trobem que el català és a l’escola i no als patis, que és als bancs i no (gaire) als carrers. Tot i així, segueixen havent-hi discriminacions per raó de llengua contra els qui fan servir el català i canvis de llengua pel castellà per a aconseguir més popularitat. Com ens hi haurem de referir, doncs, a la situació de la llengua?

Als anys 80 del segle passat, l’activisme per la llengua, bevent de les idees del sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil, va forjar i difondre el terme llengua minoritzada, que no és excessivament tècnic i que el públic general entén. En aquell context (i encara actualment) normalment la llengua catalana era descrita com una llengua minoritària, regional, cooficial, o autonòmica, termes que en cap cas eren adequats per referir-se a la situació del català. En el cas de minoritària per imprecís i relatiu; minoritari s’és sempre respecte d’una altra llengua, fins al punt que podríem considerar que el castellà és una llengua minoritària en segons quin poble de les Terres de l’Ebre. Regional tampoc, per imprecís i fals ja que és parlada en diverses zones de fins a 4 estats diferents. I cooficial i autonòmica per legalistes i, també, falses: per exemple, el català de Catalunya Nord no és llengua autonòmica ni cooficial.

En canvi, l’expressió llengua minoritzada descriu la situació del català: és una llengua que és minoria en el seu propi domini lingüístic a causa d’una minorització; és a dir, que l’han fet petita, l’han reprimida. Evidentment, la repressió no s’aplica tota sola sinó que és aplicada per algun agent. Això li dona aquest caràcter dinàmic en contraposició a la resta i la fa molt més adequada. Per últim, també mostra en certa manera una consciència sobre el perquè de la situació i fins i tot un compromís per combatre-la.

En conclusió, esperem que se segueixi parlant molt de llengua i que, quan se’n parli, es faci de la manera més precisa i compromesa possible. I per això crec que n’hem de dir llengua minoritzada.