Llengües franques i precarietat laboral

Un dels productes que més interessa les indústries 2.0 és la informació que els usuaris de pàgines web, xarxes socials i aplicacions proporcionen, a través de clicks i comentaris, sobre ells mateixos, els seus interessos i les seues preferències. Aquestes dades, però, cal que siguin tractades (analitzades i classificades), abans de ser distribuïdes segons targets que interessin als possibles compradors d’aquesta informació, i aquest tractament s’encareix significativament amb la diversitat lingüística, que obliga que  ‒en algun punt del procés‒ l’anàlisi es multipliqui pel nombre de llengües emprades, de manera que una reducció del nombre de llengües implicaria una reducció de la complexitat que es traduiria en una reducció dels costos del procés. L’ús d’una única llengua significaria l’optimització del benefici, que és, al cap i al fi, l’objectiu racional per antonomàsia del model econòmic de lliure mercat. Simplificant: menys llengües, més facilitats, menys costos, més benefici.

Però com fer que la gent usi en l’espai virtual una sola llengua? La resposta és fàcil: obligant-la a fer-ho quan es pugui, i condicionant-la a fer-ho en la resta de casos. La restricció de les llengües acceptades per una pàgina web en els seus comentaris (a la manera de Tripadvisor), la limitació de les llengües disponibles en les interfícies, la limitació de les llengües en què es troben disponibles les aplicacions… Tot plegat limita i condiciona l’usuari en les seues tries lingüístiques a la xarxa, unes tries ja prou precondicionades psicològicament pel caràcter global d’aquesta i per l’existència, de fet, d’una jerarquia de llengües, perquè, efectivament, es dona una ideologia lingüística jerarquitzadora que influeix a l’hora de decidir la conveniència o no d’usar una llengua, i que els porta a descartar, ja d’entrada (sempre o sovint), certes llengües en les seues interaccions en línia, alhora que, correlativament, els aboca a un ús superior a l’habitual ―fins i tot generalitzat― d’altres. És l’ideal del dirigisme lingüístic: que l’orientador, el repressor dels usos, no sigui un agent extern a l’individu, sinó l’individu mateix, esdevingut aquí un proveïdor de materials comercialitzables que proporciona de franc (de la manera que al distribuïdor-venedor només li cal manufacturar-los i empaquetar-los).

Ara bé, el benefici econòmic que es derivaria de la reducció de la diversitat lingüística no es limitaria a l’àmbit de la gestió i el tractament de la informació, sinó també abastaria els àmbits de l’atenció al públic i de la televenda, ambdós en expansió en un primer món intercomunicat i abocat al consum, i per tant, al sector serveis.

Atendre el públic i vendre en moltes llengües és més car que fer-ho en poques, i molt més car que fer-ho en una de sola, que, en darrer terme, seria la situació ideal si l’objectiu és la minimització de costos i la maximització dels beneficis. Posem un exemple típic: un centre de televenda de serveis de telefonia mòbil a l’estat Espanyol. Si calgués tenir operadors capaços de parlar en totes les llengües del territori estatal (o si més no en les quatre que tenen estatut oficial: català, gallec, basc i castellà), ens trobaríem que l’empresa contractadora podria recórrer a un mercat de mà d’obra escàs i essencialment intern, és a dir, a un mercat car, atesa la limitació de l’oferta de treballadors. Una altra possibilitat seria que l’empresa contractés persones diferents per cada un dels següents parells lingüístics: català/castellà, gallec/castellà, basc/castellà, cosa que no li encariria tant la contractació de mà d’obra (perquè se n’incrementaria l’oferta) però que igualment la conduiria a un mercat restringit i que continuaria dificultant-li l’externalització de la feina fora de l’estat Espanyol. La solució és fàcil: si volem ampliar el mercat de contractació limitem-nos a una sola llengua que tothom parli, si tal cosa existeix a l’estat Espanyol. I és clar, existeix, i tant! Prou d’esforç ha dedicat l’estat a la bilingüització obligatòria i l’assimilació lingüística de les seues perifèries. És més, si aquesta llengua té projecció internacional, recórrer-hi en exclusiva suposa encara una més gran una ampliació del mercat de mà d’obra, alhora que comporta la possibilitat d’obrir la porta a la deslocalització (a endur-se els serveis de televenda i atenció al Marroc, per exemple, a les zones properes a Ceuta i Melilla, on es poden trobar marroquins bilingües i trilingües que cobren menys que un monolingüe espanyol).

De fet, la minimització de costos que comporta el molingüisme és un al·licient per a avançar-hi per part de les elits econòmiques estatals, que el veuen com un element més d’allò que anomenen “unitat de mercat”, i que a la pràctica és la principal condició de possibilitat perquè puguin beneficiar-se d’una economia d’escala a nivell gairebé peninsular. Tanta insistència en l’assimilació lingüística té, per tant, també un interès crematístic, com el té també l’esforç a mantenir el castellà europeu com la modalitat lingüística de referència en el món hispanòfon, ja que el manteniment d’aquesta referencialitat prestigia les empreses que el fan servir i posiciona de manera privilegiada els seus productes en la mesura que, per a consumir-los, cal interaccionar-hi lingüísticament. (Pensem-hi: realment representen una competència  per a les produccions espanyoles les sèries de ficció llatinoamericanes? i En quina mesura aquesta manca de competitivitat es deu a les modalitats lingüístiques —“estranyes”— que empren?). És més, i en un altre ordre de coses: en quina mesura aquesta referencialitat fa de l’estàndard castellà europeu fa de l’estat Espanyol el receptor principal dels beneficis que mou la indústria de l’ensenyament de la llengua castellana? (De fet, no fa gaire, un estudi de la Fundació Telefònica va encarregar-se de posar-ho de manifest.)

L’únic problema que podria dificultar aquesta inversió en monolingüisme seria que els clients i usuaris el rebutgessin, que exigissin ser atesos en les seues llengües i/o que els governs regionals exigissin que s’oferís tal servei. La solució a aquesta dificultat torna a ser fàcil: bloquejar tal possibilitat, ja sigui impedint-li obertament al client o usuari l’ús de la seua llengua (per raons espúries disfressades de legalitat o de problema tècnic —excuses que, val a dir, tothom sembla predisposat a acceptar, com posa de manifest que, efectivament, tot sovint s’identifiquen les limitacions lingüístiques amb exigències de la tecnologia i, fins i tot, del la seua quintaessència: el progrés), ja sigui pel monolingüisme estricte ―i freqüentment militant― de l’operador (i és que, al cap i la fi, el monolingüe és sempre qui decideix quina llengua parlarà el qui en sap més d’una), ja sigui permetent-li-ho teòricament però fent-li-ho avorrir a la pràctica a l’usuari, si realment opta per no canviar la seua llengua (que, de totes maneres, mai no serà la primera opció de la teleoperadora). Dels governs regionals ja se n’ocuparan els tribunals.

També aquí la ideologia lingüística dominant, que identifica les llengües com a simples instruments comunicatius, que jerarquitza en una mena de catàleg d’eines presentades com a més o menys o menys útils (com a millors o pitjors), contribueix a ensinistrar el client en les seues tries lingüístiques i a orientar-lo a l’hora de seleccionar el capital lingüístic que, en el transcurs de la seua vida, s’estimarà més d’atresorar. Així, la maximització del benefici esdevé total, perquè, a partir d’aquí, seran els mateixos clients i treballadors els qui s’esforçaran a aprendre la llengua que l’empresa els exigirà, en una versió lingüística de l’aprenentatge ofimàtic que els usuaris de la banca han de fer per a poder accedir als serveis que, en línia o per mitjà d’un caixer automàtic, ofereix una entitat financera. En tot cas, els costos d’aprenentatge lingüístic aniran a càrrec del treballador o del client (directament o a través de l’educació pública que paga amb els seus impostos, educació que, en la mesura que col·labora en la difusió de llengües franques, contribueix al benefici privat i la precarietat laboral dels treballadors del mercat global).

D’altra banda, també la venda de productes i de serveis amb component lingüístic es beneficia de recórrer a un nombre reduït de llengües. Produir en auxiliars de veu, aparells o aplicacions de guiatge per veu, telèfons mòbils, electrodomèstics que responen a instruccions orals, entre moltes altres coses (serveis de televisió i radiodifusió, llibres, paquets turístics, estudis universitaris de grau i postgrau…), dotats de moltes opcions lingüístiques, és més car que fer-los en unes poques (i no diguem que en una de sola).

La diversitat lingüística apareix aleshores, un altre cop i amb tota cruesa, com un problema econòmic que afectaria els beneficis… i no deixarem que la diversitat lingüística afecti el negoci, oi? Com no permetrem que ho faci la biodiversitat o el medi ambient. Fixeu-vos-hi bé: vam començar oposant, amb tota naturalitat, com si res, les exigències ambientals i les econòmiques (i confiant que el progrés científic ens ajudaria trobar una solució que resolgués per elevació aquesta contradicció), i ara ja hem arribat a oposar entorn cultural i economia. Primer van anar contra l’entorn natural, però com nosaltres, en primera instància, vivim en un entorn sociocultural, no vam dir res. Després van anar contra l’entorn cultural, però com que ja està tothom tan convençut de la prioritat del benefici, no pensem fer-hi res. Fet i fet, per què hauríem de fer-hi res, per la diversitat cultural, si hem arribat a acceptar que nosaltres mateixos som “recursos humans” i que els negocis són negocis i no tenen res de personal.

No desesperem del tot, però, perquè potser serà apel·lant a aquesta lògica imparable del benefici que podrem trobar ments receptives a la diversitat cultural i lingüística. Potser no hem començat a obrir-nos a valorar la diversitat natural quan aquesta ha esdevingut negoci, quan s’hi ha vist un benefici potencial? Potser no ha aparegut una demanda de productes de consum no estandarditzats, escassament processats, de quilòmetre zero, venuts sense embalatge (o amb embalatges que respectin els mateixos principis que donen valor afegit al producte que embolcallen), biosaludables, respectuosos amb l’entorn natural? Productes que s’han fet un lloc al mercat i l’acceptació dels quals ha crescut fins que s’ha fet necessària la seua producció estàndard (cosa que no deixa ser paradoxal).

Fet i fet, fins i tot han aparegut cadenes de botigues especialitzades en autenticitat que es dediquen a la venda de productes que ens posen en contacte amb la natura, o amb Orient (sempre a preus de manufactura transportable en contenidor transatlàntic), equivalents a aquells altres que ens posen en harmonia amb el nostre cos, ens retornen la pau mental o ens recorden les arrels (de fet, sovint tots dos tipus de productes es venen en el mateix establiment).

Ara bé, si això passa pel que fa a determinades manufactures, per què no amb les que tenen una component lingüística entre les seues característiques essencials i, fet i fet, per què no en totes, en la mesura que totes recorren a la comunicació verbal quan entren en el mercat?

M’explico amb més claredat: si l’estandarització i el processament han fet néixer una demanda que hi contrasti, de productes que defugin aquesta estandardització i desnaturalització, per què els productes i serveis en què la llengua hi té un paper imprescindible no han de seguir el mateix camí? Per què no estimular i explotar una demanda, ara per ara escassa, de productes d’aquesta mena que ofereixin, com a valor afegit, ser respectuosos amb l’entorn cultural i la diversitat lingüística i que facin bandera de la seua autenticitat i arrelament (quilòmetre zero)? De fet, aquesta estratègia, plenament inserida en la lògica del mercat pel mercat, de la recerca del benefici i de la competència, ja ha donat mostres de funcionar en empreses com la proveïdora de serveis de telefonia Parlem, que han vist l’oportunitat que se li obria al davant i l’ha aprofitada.

És podria, però, anar encara més enllà i explorar la via del fraccionament lingüístic del mercat. Miro d’explicar-me, que ja sé que això sona molt gros. Sona a heretgia. Vejam: La globalització és un fenomen de caire eminentment econòmic que cerca arribar a disposar d’un mercat de mà d’obra global, que ajudaria a minimitzar els costos de producció, i a consolidar un mercat potencial per a la venda dels productes i dels serveis també de caràcter global. Però per a assolir aquest horitzó cal que es donin certes condicions, com en tot. Entre aquestes condicions hi ha la de convergència lingüística i cultural global.

Així, perquè qualsevol treballador no qualificat, o que aspiri a una feina sense qualificació especial, pugui ser intercanviable, si no per qualsevol altre del mateix tipus i/o aspiració, almenys sí per molts d’altres, cosa que abaratiria la seua contractació en haver de fer front a una competència contra la qual no té cap més manera de destacar que l’acceptació de la menor retribució possible, cal que aquest que treballador estigui lingüísticament capacitat per a acceptar les condicions laborals que se li ofereixin de manera immediata, cosa que es produeix si la feina a què aspira no presenta requisits lingüístics o si aquesta feina té requisits lingüístics fàcils de satisfer per un nombre com més gran millor de treballadors, és a dir, si un nombre molt gran de treballadors coincideix en el seu capital lingüístic. Així, les llengües franques, que poden resultar eines útils d’intercanvi en certs nivells, acaben esdevenint instruments per a l’explotació en uns altres.

Certament, tothom, en aprendre una llengua de gran difusió, pensarà en les oportunitats d’ocupació de qualitat que li proporcionarà, però no veurà que, en realitat, el fet que siguin tants els qui facin el mateix pensament l’acabarà perjudicant, perquè, en termes mercantils, com més gent sap (posseeix un saber) menys valor té allò que sap. Ras i curt: si les llengües són capital, són mercaderia, i si són mercaderia, com més fàcilment puguin trobar-se, a menor retribució poden aspirar.

D’altra banda, l’expansió de grans llengües franques opera sobre l’altre pol del mercat: els consumidors (que, en realitat, són els mateixos subjectes de què es proveeix el mercat de treball). Ho fa preparant el mercat consumidor per a consumir, a gran escala, productes que exigeixen coneixements lingüístics. Menys llengües, més mercat per a un mateix producte només consumible mitjançant interacció lingüística. Els mercats unificats exigeixen la unificació lingüística.

És més, en la mesura que molts dels productes a distribuir són productes d’índole cultural (films, sèries de televisió, publicacions en línia, espectacles de música, dansa o humor…), des del punt de vista de la minimització dels costos allò ideal fóra també que tots els consumidors sabessin una mateixa llengua, i encara millor sinó que tots tinguessin uns mateixos gustos, unes mateixes preferències (cosa que és impossible, per la diversitat irreductible que es dóna entre els subjectes, si bé la progressiva estandarització cultural hi ajuda, perquè porta a preferir i desitjar més uns tipus de coses que uns altres, a entendre, acceptar i consumir, més una mena de productes que uns altres).

Val a dir, a més, que, l’estandarització cultural, que no deixa d’avançar a mesura que certs productes assoleixen gran difusió, té com un dels seus efectes el fet de contribuir a la valoració i a la difusió de les llengües pròpies de les societats emissores d’aquests productes (pensem que sovint els films, per posar un exemple, no es doblen sinó que són subtitulats, de manera que l’adquisició del codi lingüístic de l’emissor passa a ser vist com una via d’accés directe i millor al producte) i, per tant, contribueix a la uniformització lingüística (que predisposa, tancant el cercle, als consums anteriors). Estandarització cultural i uniformització lingüística són dos cares de la mateixa moneda, dos factors que es retroalimenten. No sols l’anglès s’estén pel món, també les ho fan les casquets de beisbol o el hip-hop. (I en el nostre tros de món, el castellà i la música llatina.)

Ara bé, si contra aquesta tendència, ens enfrontem a l’estandarització lingüística (i millor encara si alhora ho fem a l’estandarització cultural) i posem en valor les llengües locals tot convertint-les en llengües vehiculars de mercats nacionals (i fins i tot més petits), podem esperar que es generin múltiples mercats regionals que contrarestin la tendència globalitzadora i concentradora (més com més èxit tinguem en la valoració lingüística i la especificació cultural), que es nodriran, al seu torn, d’un nombre limitat de treballadors amb les capacitats lingüístiques ara exigides que, justament per representar una quantitat limitada d’individus, podran aspirar a millors condicions contractuals. Diguem-ho així: en el combat contra els aspectes negatius de la globalització (és a dir, contra la concentració de quota de mercat i, per tant de poder) es perfila un front lingüístic.

Posar en valor llengües com el suec, l’eslovè, el kazakh, el malai o el català com a vehicles de consum dels productes i de serveis és posar en valor els seus parlants, és a dir, les persones que les parlen, ja siguin parlants nadius o neoparlants. Posar en valor la diversitat lingüística, no sols com una etiqueta, sinó promovent traduccions, doblatges, subtitulació i producció pròpia en llengua original, introduint les llengües no locals sistemàticament com a llengua principal o per defecte d’aplicacions i dispositius, promovent-les com llengües vehiculars dels mitjans de comunicació… condueix a la incentivació d’indústries locals adreçades a mercats de la mateixa escala, indústries que no substituiran les adreçades a mercats més grans, ni tan sols les adreçades al mercat global, però que en entrar en competència amb aquestes, poden representar un cert fre —tant més com més es generalitzi el model— del negoci global i menar a la seua reformulació, tot contribuint, aleshores, a la modulació de la gravetat les conseqüències que aquest genera.

Que la demanda d’autenticitat i de la diversitat lingüística pugui resultar una estratègia empresarial  rendible, i que, a més, aquesta diversitat (i la diversitat cultural en què es recolza alhora que alhora es reforça) sigui, per ella mateixa, laboralment beneficiosa per a la majoria, en la mesura que representa un entrebanc al procés d’aprofundiment de la precarització, hauria de fer-nos-la considerar com una estratègia econòmica i de mercat a la qual no podem renunciar.

Deia el pedagog i sociòleg Ivan Illich que la història del món és la història de la progressiva concentració del poder i dels recursos en poques mans, amb les conseqüències en termes de desigualtat que d’això es desprèn. La diversitat lingüística és una realitat present prou forta com per recolzar-nos-hi amb considerables esperances d’èxit que, d’agafar-nos-la seriosament, pot esdevenir una oportunitat per al futur.

La diversitat lingüística no sols és valuosa en termes simbòlics, sinó també materials. La diversitat lingüística interessa.

Optimot | Foto: Gencat