A favor del català

En un moment en què la llengua catalana sovint agonitza per les cantonades, en el precís instant en què el català mor de set i es menysté sistemàticament en l’educació, la tecnologia, la política i fins i tot en les quotidianitats més ínfimes, set lingüistes –Magí Camps, Míram Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i Enric Gomà– s’uneixen per escriure Molt a favor (Eumo Editorial). És un llibre amb 57 propostes en pro de la llengua catalana, que pretenen ser un full de ruta ambiciós per esperonar-nos no només a parlar, sinó a celebrar, crear, aprendre i guanyar en català. Perquè el que no es parla, senzillament no existeix. El llibre es presenta dijous 17 de juny a l’Ateneu Barcelonès a les 19.30 h i el dijous 22 de juny a l’Auditori Josep Irla de Girona a les 19.30 h.

Enric Gomà, Carme Junyent, Gerard Furest i Ernest Pérez-Mas parlaran en taula rodona sobre Molt a favor a La Setmana el dissabte 18 de setembre a les 19:15h en l’escenari 1 del Moll de la Fusta.

• Polítics, no desdobleu. Fer les declaracions només en una de les llengües oficials. Magí Camps.

Una de les primeres propostes és evitar desdoblar les declaracions per als mitjans de comunicació de manera sistemàtica. Actualment és molt habitual que personalitats polítiques facin les declaracions primer en català i després en castellà a petició de la premsa estatal. Fins i tot a vegades es demana que es faci al revés, primer en castellà i després en català. En aquest capítol, Magí Camps suggereix no fer-ho de cap de les dues maneres per tres motius molt senzills: estalviar temps, afavorir la comoditat de l’emissor, que parlarà en la llengua que més convingui, i combatre el monopoli monolingüe dels informatius espanyols. Si el català no s’utilitza per fer declaracions rellevants, passa a un segon pla i se subcategoritza com una “llengua innecessària”, assegura Camps. També intenta dissociar dues situacions que no s’han de confondre: és lògic que si un polític és entrevistat en un programa d’un mitjà estatal, faci servir la llengua vehicular del mitjà: el castellà, però seguir aquest modus operandi en una roda  de premsa no té cap sentit. Si no es dupliquessin les declaracions, hi hauria una presència molt més significativa del català arreu d’Espanya i la llengua rebria més atencions, que falta li’n fa.

• Subtitulem, que el món s’acaba. Unificar la subtitulació a TV3, À Punt i IB3 perquè tothom hi surti guanyant (començant per ells). Pau Vidal.

En aquest capítol Pau Vidal proposa una col·laboració i una uniformitat entre els tres canals de televisió pública que emeten en català (TV3, À Punt i IB3). Una de les qüestions que aborda és la de la subtitulació de pel·lícules, en què tota la diversificació dialectal del català s’hi hauria de veure representada. Així, s’evitaria el centralisme lingüístic que arrosseguem des de fa segles i es podria eixamplar la projecció de la base polimòrfica de l’idioma. La subtitulació única en podria ser una solució, malgrat la dificultat lèxica i sobretot morfològica que comporten les varietats dialectals. Seria útil per conèixer noves paraules pròpies d’altres parlars. Vidal teoritza, fins i tot, sobre les peces de l’engranatge que haurien de tenir les competències per obtenir aquest model únic: els mitjans públics, com a elements consultius; l’execució i encàrrec del projecte, a les facultats del grau en Traducció i Interpretació, i la supervisió, a càrrec de les autoritats acadèmiques.

• Corregir el corrector automàtic. Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica. Ivan Solivellas.

Ivan Solivellas comença explicant alguns tecnicismes lingüístics (el polimorfisme, l’unitarisme, la composicionalitat, etc.) que ajuden a entendre el discurs que els prossegueix. Actualment encara hi ha, sovint, la ressaca fabriana amb una tendència lingüística uniforme, que centralitza la llengua i que, a més, qüestiona el polimorfisme latent que és prou irrefutable. La llengua catalana des de fa segles ha evolucionat de manera flagrant i ha promogut una diversitat que permet que un mateix concepte tingui dues solucions terminològiques. Solivellas alerta que encara que hi hagi opcions dialectals en gairebé tots els correctors automàtics, paquets ofimàtics com l’Office, que són molt recurrents, encara no disposen d’aquesta opció. Consegüentment, marquen de forma automàtica com a incorrectes expressions totalment legítimes en alguns dialectes. Per tant, la seva proposta es fonamenta en ampliar la base dialectal catalana d’aquestes eines digitals.

• Atenció! Un tren en pot amagar un altre. Establir un ordre lògic en els missatges de megafonia i les cartes de restaurant. Enric Gomà.

A l’inici d’aquest capítol, Gomà intenta emular una situació ben quotidiana: els avisos per megafonia (de les estacions de tren, dels aeroports, etc.) que normalment emeten el missatge en més d’un idioma. A molts llocs, la primera llengua vehicular amb la qual se sent el missatge és el català, però això no passa a tot arreu. D’aquesta manera, l’ordre dels idiomes amb els quals es projecten els missatges, acaba determinant la consideració lingüística de l’empresa. Col·locar en primer lloc el català és una manera de fomentar i promoure la llengua que molts estan aprenent, la que és pròpia del territori. Si es relega a segon lloc, s’acaba categoritzant com a llengua minoritària amb un paper molt poc rellevant i anodí. A més a més, Gomà es lamenta de la pronúncia i la qualitat de moltes de les frases que se senten als llocs públics. La mateixa situació s’extrapola als menús dels bars i restaurants. Cada vegada hi ha més locals que situen el castellà com a llengua prioritària a les cartes i redueixen el català en lletra petita. Amb tot, la proposta que ofereix és clara: si s’empra més d’un idioma en situacions com aquestes, “el més raonable és col·locar primer el català i després el castellà”.

• Fortnite a la catalana. Atrevir-se a fer producció de videojocs 100% en català. Míriam Martín Lloret.

Míram Martín apel·la a la sobirania tecnològica en aquesta 53a proposta; és a dir, fomenta la persistència d’incloure la llengua catalana a les grans plataformes tecnològiques. Dins d’aquesta part, destaca el món dels videojocs. “Es tractaria de fer un Fortnite a la catalana”, etziba. D’alguna manera esperona a crear jocs digitals en català que tinguin especial sortida. Per fer-ho, s’hauria de partir de la base que aquestes plataformes lúdiques servissin com a quadre costumista del modus vivendi dels joves al segle XXI. Per tant, l’argot seria un dels elements de valor més remarcables i una de les eines que serviria per promoure l’ús de la llengua. Tot i això sovint, diu Martín, dediquem massa esforços en demanar que es tradueixin jocs que ja són reconeguts mundialment, en comptes de fer-ne de nous, creats originàriament en català, però “sense cap vessant didàctic”, sinó amb una intenció absolutament lúdica. Per tant, la proposta intenta evitar fer un paral·lelisme ridícul d’un joc que ja existeix amb calçots i pa amb tomàquet, per exemple, per proposar productes digitals d’entreteniment produïts i creats en català des de l’inici.

• Temptacions al mas. Posada en marxa d’un reality show en català. Ivan Solivellas.

Avui en dia sembla que s’ha creat una mena de jerarquia absurda sobre el nivell de la cultura i Ivan Solivellas intenta transmetre la importància de tenir-ne una de completa, de cultura. En l’àmbit estatal hi ha una programació molt variada que va des de debats culturals fins a realities del cor. “En català sembla que tots som fills de Prat de la Riba […], però en canvi les xarxes socials fan fum quan apareixen programes com La isla de las tentaciones.” Aquesta carència actual de contingut en català genera un debat social en què molta gent critica aferrissadament la possibilitat de creació d’aquest contingut aparentment vulgar o menys sofisticat, encara que sigui innegable l’al·licient que representa cap als espectadors. “Tot el que no tenguem en la nostra llengua el consumidor ho agafarà de les altres, especialment del castellà”, diu molt bé Solivellas; per tant, proposa generar aquesta mena de contingut, un “Temptacions al mas”, per “donar la benvinguda a la vulgaritat en català” i fer que la llengua arribi al públic consumidor de realities, que és nombrós, i deixar de banda els culturetes que es neguen a acceptar que el català i el contingut d’entreteniment d’aquest tipus són compatibles.

• 21 dies sense canviar de llengua. Aplicar un mètode per no saltar al castellà a la primera. Rudolf Ortega.

Rudolf Ortega es basa en la següent teoria: “En 21 dies en tenim prou per agafar un hàbit”. Exemplifica la quotidianitat del dia a dia amb situacions que, sovint sense adonar-nos-en, menystenim el català. L’exemple parteix de quan anem a comprar i contestem en castellà perquè se’ns han dirigit en aquesta mateixa llengua en primera instància. Per evitar aquesta mena d’escenes, estimula els lectors a perdre’n hàbit. No fa una crida a deixar de parlar el castellà perquè afortunadament els catalans no som monolingües, sinó a escollir-lo lliurement quan realment volem fer-ho i no de manera fortuïta. Si cada vegada que se’ns adrecen en castellà, oblidem la nostra llengua, estem assumint que el català és secundari i “prescindible”. A més a més, Ortega també alerta sobre els “clixés de l’aspecte físic”, que sovint ens condueixen a treure hipòtesis gens fonamentades sobre els coneixements de la llengua de la persona en qüestió. Amb tot, l’autor convida a ser conscients d’aquestes petites vicissituds per fomentar el català en les accions del dia a dia.

• T’estimo, t’estime, t’estim. Incloure per sistema la variació dialectal en les assignatures de dicció catalana. Míriam Martín Lloret.

Com volen reflectir molts altres capítols, hi ha una manca generalitzada de l’àmplia base polimòrfica de la llengua. Aquesta proposta posa el focus en l’educació, que sovint fa creure que l’únic català estàndard vàlid és el central. D’aquesta manera, Martín promou la implementació d’assignatures obligatòries de dicció catalana “amb variació dialectal i una vinculació amb els mitjans de comunicació” per tal de tenir un impacte més significatiu. També critica que encara que en molts llocs s’ofereix la possibilitat de parlar en el dialecte que a cadascú li és propi, com a la CCMA o a l’Institut del Teatre, a l’hora de la veritat hi ha poca sensibilitat per la varietat i hi ha moltes interferències d’altres llengües: “Cal mantenir la variació i el respecte pels diferents accents de tot el territori”. Així, proposa la contractació de “més professors de dicció experts en dialectologia” per enriquir la projecció de tots els parlars de la llengua catalana.

• El català puntua més. Incentivar mestres i professors perquè s’apuntin a cursos de català fent que donin més punts per obtenir plaça o guanyar concursos de trasllat. Maria Rodríguez Mariné.

En aquest capítol Maria Rodríguez proposar eixamplar i consolidar les bases de la llengua catalana dels docents, ja que “viuen la mateixa situació sociolingüística adversa per al català que la resta de mortals” i són el punt neuràlgic de les influències dels més petits i a vegades, sense voler-ho, l’epicentre d’aquelles expressions –el tinc que o el s’ha caigut– que han arrelat tan dins dels nostres vicis i costen molt de deixar enrere. Rodríguez proposa oferir una formació per a mestres i professors, encara que sigui d’un mes a l’estiu, per intentar corregir aquests mals hàbits i refrescar-los aspectes tècnics. Així, evitarien que el virus dels barbarismes es dispersés a la classe durant el curs. A més d’això, proposa alguna tècnica motivadora per promoure que els docents s’hi acabessin apuntant: atorgar més punts des del Departament d’Educació a qui superés el curs, per exemple.

1. Firem-nos la llengua. Organitzar una fira dedicada al català. Rudolf Ortega

Ortega, per tal de prendre el pols a la llengua catalana, proposa inaugurar una fira; és a dir, no quedar-nos només amb aquells petits actes que es fan de manera temàtica amb els jocs o els llibres, sinó de crear una fira de la llengua a l’engròs. Així, s’encomanaria la seguretat que és possible fer negoci en català. “Es tractaria d’aplegar en un sol recinte firal totes les fires i trobades que ja existeixen i estendre-ho a tots els àmbits possibles”, Ortega s’imagina un espai que aglutinaria joguines, llibres i productes etiquetats en català, però també estands del Termcat o l’IEC per promoure i hibridar cultura, comerç de proximitat i llengua catalana. Per tant, el que a priori sembla un entrebanc en el món empresarial: el català menystingut, es veuria com una oportunitat de fer negoci.