La revolució del joc català

Aquest novembre el festival Dau Barcelona ha celebrat l’onzena edició, consolidant-se com un esdeveniment de referència per a professionals i aficionats al joc contemporani. Jocs de taula moderns, activitats lúdiques per a infants, simulació històrica, rol, joc tradicional o espais per a la promoció d’autors son els eixos principals d’una cita anual que omple l’antiga fàbrica Fabra i Coats de Barcelona d’un munt de gent amb ganes de jugar. Però lluny de ser un festival enfocat a l’entreteniment, els organitzadors han reivindicat el joc com un element cultural des de la primera edició.

Oriol Comas, director de Dau Barcelona des de la seva creació fins al 2021, escrivia en un article publicat a Revista de Catalunya: “El joc és un element cultural de primer ordre. Des de sempre i arreu. Des de l’inici, en què estava associat a l’esfera del sagrat i el màgic, després amb les representacions litúrgiques i teatrals, amb les competicions, fins a l’actual desenvolupament industrial, el joc ha representat, en tots els pobles del planeta, un espai de relació i comunicació lligat a l’imaginari i a la vida quotidiana, un espai, doncs, de cultura”.

A diferència d’altres branques del gran arbre de la cultura, el joc a Catalunya i en català és una disciplina poc estudiada. Sabem gràcies a l’historiador Albert Garcia Espuche que els veïns del Born, al principi del segle XVIII, jugaven al billar, al joc de les raquetes o al joc de l’argolla en uns locals coneguts com a triquets, on també s’apostava. També sabem que jocs de cartes i daus, en les seves infinites variants, han acompanyat als nostres avantpassats al llarg dels segles i arreu del territori.

Però si parlem de joc modern en català, la història és molt més recent. A l’inici dels anys 90 del segle passat la indústria lúdica d’aquest país estava completament dominada pel castellà. Només dues excepcions van aconseguir fer-se un lloc entre les prestatgeries i aparadors de les botigues de joguines i grans magatzems: el Monopoly i l’Scrabble. Tant l’un com l’altre feia dècades que es comercialitzaven arreu del món i que s’editaven en diverses llengües. Tot i els bons números de l’edició en castellà d’aquests dos clàssics, l’editora Juegos y Juguetes Borràs Plana S.A. va emprendre l’aventura d’editar-los en català. Però la decisió no va arribar d’un dia per l’altre.

L’Scrabble, el joc universal de paraules encreuades, tenia una comunitat de jugadors molt activa. Tísner, Jaume Fuster o Montserrat Roig hi havien jugat adaptant el tauler de l’edició anglesa original per poder fer les partides en català.

L’Scrabble, el joc universal de paraules encreuades tal com el definia Màrius Serra, tenia una comunitat de jugadors molt activa. Tísner, Jaume Fuster o Montserrat Roig hi havien jugat adaptant el tauler de l’edició anglesa original per poder fer les partides en català. Va ser des d’aquesta comunitat que es va impulsar l’edició catalana. Un d’aquells jugadors era Oriol Comas (aleshores tenia poc més de trenta anys i encara en faltaven 30 més per convertir-se en el director de Dau Barcelona), que va connectar totes les fitxes necessàries per fer realitat l’Scrabble en català. Per una banda, va buscar el suport del professor universitari Lluís de Yzaguirre, que havia elaborat a l’ordinador una base de dades amb més de 600.000 paraules del Diccionari de la llengua catalana. Gràcies a aquestes dades van poder determinar la freqüència de les lletres en català, cosa que s’havia de traduir en la proporció corresponent de fitxes que tindria el joc i en el seu valor. D’altra banda, Comas va teixir complicitats amb el conseller d’ensenyament de la Generalitat de l’època, Josep Laporte, i amb Borràs Plana S.A., per finançar i editar el joc. El resultat no només va ser un producte que va ser un èxit de vendes, sinó que també va servir per organitzar campionats i esdeveniments populars sota el paraigua de la marca original Scrabble. Un d’ells va ser una macro partida al Saló de l’Ensenyament, el març del 1990, en la que Tísner va jugar amb una cinquantena de parelles d’escolars.

Si bé en l’Scrabble la llengua és un element indestriable de les mecàniques del joc, el Monopoly no tenia aquest hàndicap. Per vèncer en el gran joc de l’especulació immobiliària i la compravenda de propietats només calia parlar l’idioma dels diners. Tot i això, feia temps que Parker havia trobat un filó adaptant el nom dels carrers del tauler als diferents mercats on comercialitzava el joc. Borràs, que tenia la llicència per publicar aquest títol a l’estat, va començar editant l’edició barcelonina en castellà als anys 80 i poc després va llençar al mercat una versió íntegrament en català, que incloïa el tauler, el reglament i la caixa impresos en aquesta llengua. Joaquim Dorca, responsable de màrqueting de Borràs Planas S.A. l’any 1990, recorda que no van rebre suport de cap administració per impulsar aquesta versió i que l’any 1991 Hasbro va adquirir-ne els drets i va deixar d’editar-lo en català. Poc després Mattel compraria els drets d’Scrabble, que sí que se seguiria reeditant en català.

Més enllà d’aquests dos oasis, el joc en català seguia sent un desert àrid, amb dunes molt altes, en la línia del còmic o la literatura fantàstica. El cas del rol va tenir una notòria excepció: l’editorial Joc Internacional, amb Francesc Matas al capdavant. L’any 1992 van publicar El senyor dels anells, joc de rol de la Terra Mitjana, i poc després ampliaria el catàleg amb Almogàvers i Tirant lo Blanc que, a més de proposar partides en català, exploraven un passat molt poc divulgat.

A Catalunya, la comunitat de jugadors en català seguia empenyent per poder ampliar l’afició i gaudir-la en la seva llengua..

Mentre el joc en català feia els primers passos, una revolució global sacsejava el món del joc de taula. El protesista dental Klaus Teuber va publicar el 1995 Die Siedler von Catan, un joc que s’acabaria convertint en un èxit mundial, amb més de 32 milions de còpies venudes en 40 llengües diferents (dades de 2020). Catan no era només un bon joc, sinó també la punta de l’iceberg d’un sector, el del joc de taula modern, que demanava un espai propi en el mercat, diferenciat de la joguina infantil.

A Catalunya, la comunitat de jugadors en català seguia empenyent per poder ampliar l’afició i gaudir-la en la seva llengua. Oriol Comas, que durant els jocs del 1992 havia treballat en l’apartat de jocs i temps lliure dels atletes i que el 2004 va ser el responsable de l’àmbit del joc al Fòrum de les Cultures, va impulsar el 2007 la fira JugarXJugar a Granollers. Màrius Serra, responsable dels mots encreuats de La Vanguardia des del 1990, feia jugar els oients de Catalunya Ràdio amb l’Enigmàrius i publicava els contes i jocs de paraules Les aventures de la Napeu; juntament amb Comas va publicar els jocs de taula Verbàlia i Enigmàrius. I Joaquim Dorca, ja com a soci de l’editorial Devir, va publicar el 2010 la versió catalana de Catan. Dos anys després, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, s’inaugurava el festival Dau Barcelona.

En els darrers 15 anys el joc català ha viscut una veritable revolució. Autors, il·lustradors i editorials han convergit per donar a llum productes de qualitat que han exportat amb èxit a la resta del món. Ho demostra la bona acollida que cada any reben els creadors catalans a la fira més important del sector, que se celebra a la ciutat alemanya d’Essen. Al mateix temps, l’edició en català ha viscut un creixement exponencial a rebuf de l’expansió de la indústria. Clàssics moderns com Catan, Carcassonne, Codi Secret, Dixit o l’Illa Prohibida es venen en la nostra llengua, al costat de novetats exitoses com Virus!, The Red Cathedral o Insecta.

Tot i el moment dolç que viu la indústria del joc de taula en aquest país, des del sector reclamen tenir més visibilitat i que els autors gaudeixin del mateix reconeixement que tenen els creadors d’altres disciplines culturals. Estem acostumats a trobar seccions dedicades a la literatura o les arts escèniques als mitjans de comunicació, però al joc no. Després d’anys de trencar tòpics, com el que afirma que jugar és cosa d’infants (la realitat mostra que el joc de taula és una activitat intergeneracional) o que joc és sinònim d’atzar (la croada per desvincular les apostes amb l’activitat lúdica encara no ha acabat) el sector demana ocupar el lloc que li correspon entre l’ecosistema cultural català. Per això son importants iniciatives com TotJoc, un programa impulsat pel Consorci per la Normalització Lingüística, que treballa per fomentar l’ús del català a través del joc, col·labora amb les empreses del sector i dona a conèixer l’oferta de jocs i joguines en català entre la ciutadania amb un web específic. I, per descomptat, també son clau fires com el Dau Barcelona o el Festival del Joc del Pirineu, que se celebra a la Seu d’Urgell, per donar a conèixer l’univers lúdic del joc modern al conjunt de la societat.