La moda aquesta del ‘Congreso’

Com més va, més s’escampa entre alguns catalans el costum de dir o escriure ‘Congreso’, enraonant o escrivint en català, per referir-se al Congrés dels Diputats d’Espanya. “Al ‘Congreso’, els nostres diputats no han de xa xa xa…”. Potser algú ho podria considerar un fenomen innocu i banal, com aquelles enganxines del burro català que van envair els nostres cotxes, un dels trets d’identitat més rucs que hem tingut. Però dir i escriure ‘Congreso’ no és irrisori: explica una mica aquest període del postprocés, en què les bastonades de cec són norma.

‘Congreso’ apareix en tuits de ciutadans anònims i alhora en declaracions de polítics, analistes i tertulians. L’hi he sentit unes quantes vegades a Oriol Junqueras, president actual d’ERC. Però no voldria ser injust: potser ho diuen altres càrrecs del mateix partit o altres, assemblees, òmniums o totums revolutums, i jo no ho he sentit o no hi he parat atenció. En tot cas, Junqueras és un polític de prou pes i relleu –és una broma de panxut a panxut- perquè els seus usos lingüístics tinguin impacte damunt dels ciutadans. Ignoro si ell ho va iniciar.

Observo que diuen ‘Congreso’ individus que, em sembla, són independentistes. Durant anys van dir ‘Congrés’ i tot d’una van començar a fer servir ‘Congreso’. Per què? Sospito que és una manera de marcar un distanciament hostil cap a la política espanyola, cap a l’Estat, i de reivindicar el caràcter nacional de Catalunya tot mantenint el nom de la màxima institució legislativa espanyola en una llengua que no és la catalana.  És el mateix fenomen dels que diuen ‘el rei Juan Carlos’ o ‘el rei Felipe’, en comptes de l’adaptació catalana ‘Joan Carles’ o ‘Felip’. Fent-ho es deuen sentir més republicans –un republicanisme sovint només verbós-. Ara bé, els que diuen ‘Juan Carlos’ opten per, si s’escau, ‘Nicolau II’ i no senten cap estima especial per l’últim tsar de totes les Rússies. Adaptar els noms dels reis, sants i summes pontífexs no és senyal de cap proximitat. És un mecanisme de la llengua i prou.

És curiós constatar que la moda de pronunciar ‘Congreso’ ha coïncidit, en bona part, amb l’acceptació per part del PSOE i Sumar que al Congrés dels Diputats es puguin parlar totes les llengües oficials d’Espanya.  Com si dient ‘Congreso’ es negués, tàcitament, la importància d’aquest pas i ens advertissin –si no cantant, xiulant- que malgrat tot el Congrés dels Diputats continua sent una institució espanyola hostil als catalans. Que se l’ha d’anomenar en una llengua que no és la pròpia de Catalunya.

Si aquest fenomen s’encomana, on ens conduirà? Parlant en català, acabarem dient ‘l’Ejército’, que és la institució espanyola més contrària a les llibertats i la llengua de Catalunya? El ‘Tribunal Supremo’? Per què el ‘Congreso’ i no el ‘Senado’? El ‘Gobierno’? ‘Hacienda’? El ‘Consejo de Estado’? El ‘Príncipe o Princesa de Asturias’? La ‘Constitución’? El ‘Código Civil’? La ‘Selección’? L’’equipo blanco’? La ‘toma del Gurugú’?

Els que es decanten per ‘Congreso’ estan empeltats –és la meva hipòtesi- per un malentès procedent del llenguatge inclusiu, com bé va exposar Carme Junyent. La creença -errònia- que canviant el llenguatge canvies la realitat. Que dient ‘Congreso’ estàs exorcitzant una institució espanyola i situant-te’n al marge (encara que els partidaris de ‘Congreso’ no diuen mai ‘Assemblée national’ per a la institució equivalent de França). Que per als catalans, gràcies a aquesta argúcia, el Congrés és una institució que ens és aliena. Com els nens petits, que es tapen els ulls i es pensen que ningú no els veu, que han desaparegut.