La divulgació del valencià als mitjans de comunicació

Des de finals del segle XIX el paper de la premsa ha estat clau en la recuperació, consolidació i divulgació de la llengua catalana.

Això queda demostrat, en el cas de Catalunya, amb l’aprofitament que en fa Pompeu Fabra en diversos moments, com ara amb la «campanya lingüística de L’Avenç» iniciada el 1889, on propugna la renovació i modernització del català; o amb posterioritat, entre 1918 i 1928, quan publica a La Publicitat les Converses filològiques, més de huit-cents articles destinats a difondre i consolidar la reforma lingüística plasmada en les Normes de 1913, el Diccionari ortogràfic de 1917 o la Gramàtica catalana de 1918. O amb la publicació del Bolletí del Diccionari de la llengua catalana, la primera revista filològica de la península Ibèrica, impulsada per Antoni M. Alcover, i amb moltes altres publicacions que al llarg del primer terç del segle XX contribuïren a la divulgació del català.

Al País Valencià també cal destacar la importància que la premsa va tenir per als sectors valencianistes des de principis del segle XX, que van esmerçar nombrosos esforços per mantenir una constant presència pública del valencià, que s’aconseguí a través de publicacions com València Nova (1906-1907), Pàtria Nova (1915), El Crit de la Muntanya (1922-1923) o Acció Valenciana (1930), entre altres. Incapaços d’articular un moviment polític potent, durant el primer terç del segle XX els valencianistes aconseguiren a través de la premsa divulgar els seus ideals nacionals i, fins i tot, de vegades, marcar les línies de les accions polítiques i culturals valencianes, com ara amb els debats sobre l’estatut d’autonomia, l’ensenyament del valencià o amb l’aprovació de les Normes de Castelló.

És per això que podem afirmar que la premsa ha tingut un paper central en el procés de recuperació, normativització lingüística i divulgació del valencià, com podem comprovar en aquests tres exemples:

L’aprovació de la normativa ortogràfica el 1932, les Normes de Castelló, partí d’una iniciativa de la revista Taula de Lletres Valencianes, seguida poc després del suport d’altres publicacions com Acció Valenciana, Avant i, especialment, del setmanari El Camí.

La difusió de la normativa ortogràfica i gramatical es produí des de diverses revistes: a El Camí, on Carles Salvador publicà unes «Notes gramaticals», un Curs d’Ortografia Valenciana per correspondència, i posteriorment un de Morfologia; a Timó, a Acció o a El Poble Valencià, on Carles Salvador i Josep Giner tractaven aspectes ortogràfics, lèxics i gramaticals, o a El tio Cuc d’Alacant, on Enric Valor replicava el curs d’ortografia d’El Camí.

Durant el franquisme, paradoxalment, la premsa del Movimiento es convertí pràcticament en l’única via possible de difusió i aprenentatge del valencià. Enric Valor aprofità les escletxes del règim per a publicar més de 500 notes lingüístiques en els periòdics Levante i Jornada, des de 1960 fins a 1965.

Ara bé, en l’àmbit valencià, la utilització dels mitjans de comunicació per a divulgar i ensenyar la normativa de la llengua, per a alfabetitzar la població, posa de manifest la situació d’anormalitat en la qual hem estat instal·lats els valencians al llarg de la major part del segle XX.

Perquè la llengua on s’ensenya és a les escoles. Tanmateix, davant de la impossibilitat d’actuar amb normalitat, fou la societat civil, la iniciativa d’un grapat de persones i d’entitats privades, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, la que s’hagué d’encarregar d’una funció tan bàsica com era instruir els valencians en la llengua parlada majoritàriament en la nostra societat, i és per això que naix la necessitat d’emprar els mitjans que tenien al seu abast, tant la premsa escrita com la ràdio.

Perquè la llengua on s’ensenya és a les escoles. I als valencians ens han impedit ensenyar la llengua a les escoles fins als inicis de la dècada dels huitanta del segle passat. Fins i tot durant la II República. Tanmateix, davant de la impossibilitat d’actuar amb normalitat, fou la societat civil, la iniciativa d’un grapat de persones i d’entitats privades, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, la que s’hagué d’encarregar d’una funció tan bàsica com era instruir els valencians en la llengua parlada majoritàriament en la nostra societat. És en aquest context d’anormalitat que naix la necessitat d’emprar els mitjans que tenien al seu abast, tant la premsa escrita com la ràdio.

Certament, podem considerar la utilització dels mitjans de comunicació per a divulgar la llengua i consolidar la normativa lingüística com una resposta intel·ligent, que posa de manifest que els valencians hem sabut superar, de manera ben enginyosa, els entrebancs que des del poder s’han posat al llarg de molts anys a un dret bàsic i fonamental dels nostres ciutadans, l’ús de la llengua pròpia i la necessitat de transmetre-la a les noves generacions com un element essencial de la nostra supervivència com a poble.

A hores d’ara, la recuperació d’una ràdio i televisió valencianes públiques i en valencià, la nova À punt, és una magnífica notícia per al futur del valencià, per a la seua divulgació i consolidació. Això sí, sempre que no s’oblide el que manifesta la llei de creació del nou Servei Públic de Radiodifusió i Televisió, que ha de ser un instrument essencial per a «dinamitzar i normalitzar la nostra llengua, la nostra identitat i la nostra diversitat cultural en el marc d’una nova societat del coneixement».

Que així siga!