Ivan Solivellas

Ivan Solivellas

Lingüista. Doctorand i professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Hem de corregir els parlants de català?

Crec que alguns puristes s’equivoquen en corregir textos via Twitter o Facebook

És diumenge a la tarda i plou, de manera que decidesc fer un cop d’ull a Twitter i trob una discussió lingüística que em fa recordar que en català sempre hem tengut disputes entre els puristes i els permeables, entre el català heavy i el català light, entre els virgilians (i bibilonians) i els del català del carrer (i iecistes). Efectivament, és una discussió complexa que es remunta a l’època de la Renaixença i, per tant, és anterior a la reforma fabriana. Avui dia, però, alguns d’aquests lingüistes més puristes consideren que ja no es parla català, sinó catanyol, un acrònim de català i espanyol que utilitzen per fer veure que l’idioma ha canviat excessivament. I sort que ha canviat, eh? Perquè els idiomes que resten immutables no tenen gaire parlants, com ocorre amb el dàlmata, que va morir el 1898, i el xampanyès, l’extinció del qual és pendent de confirmació.

Què comporten les correccions dels puristes a través de Facebook i Twitter? | Foto: Arxiu

Qui em coneix sap que tenc un gran respecte pel professor Gabriel Bibiloni i, a més, defens moltes de les seves aportacions, com el fet que, per exemple, en comptes de rentadora seria més escaient la forma màquina de rentar. Amb tot, mai no m’he considerat purista ni tampoc permeable, ja que els mots caldo, pantalons, nòvio i d’altres em grinyolen excessivament. Malgrat tot, som una persona pragmàtica —una expressió que s’ha posat de moda amb la sèrie House of Cards— i sé que les llengües no són immunes a les condicions sociopolítiques, de manera que si una llengua determinada és en contacte amb d’altres, com ocorre entre el català i el castellà, és inevitable que es produeixin intercanvis. Així, per exemple, en castellà adoptaren el verb català petar i en català adoptàrem el nom castellà boda (que existeix en català des del segle xiv). Amb tot, i per desgràcia, la situació de substitució lingüística ha fet que el nombre d’hispanismes en català sigui excessivament més nombrós.

No obstant això, com a lingüista dedicat a l’estudi del lèxic sé que totes les llengües incorporen mots estrangers, els manlleus, especialment en la societat actual, ultraconnectada i globalitzada. En aquest sentit, és innegable que totes les llengües tenen, en major o menor mesura, influències d’altres sistemes i seria un error pretendre evitar-ho al cent per cent, ja que això només donaria lloc a una llengua artificial i, sobretot, que el parlant deixaria de percebre com a útil i actual. Sí, el parlant també és important en aquest joc: n’és la peça clau, és qui garantirà que la llengua continuï existint. Per això, doncs, pens que els lingüistes tenim una tasca molt clara, garantir que la llengua sobrevisqui i, en la mesura del possible, que canviï i es desvirtuï poc. El problema és, doncs, determinar què és desvirtuar i què no ho és, i fins a on podem acceptar el canvi.

Personalment, com a professor i corrector (perquè jo no faig assessoraments, sinó que corregesc, tot i que això és un altre tema) em limit a seguir la normativa vigent, que és marcada per l’Institut d’Estudis Catalans —i, si m’ho permeteu, us diré que la Secció Filològica compta amb grans experts en llengua, com M. Teresa Cabré, Nicolau Dols, Mercè Lorente o Magí Camps. En aquest sentit, quan corregesc un text no faig valoracions sobre si un mot és o no d’origen català: mir què en diu la gramàtica, el diccionari, l’ortografia i, fins i tot, el llibre d’estil, si n’hi ha (i, sovint, vaig més enllà del que és purament normatiu). Amb tot, no negaré que, sovint, segons el tipus de text, faig comentaris a l’autor per tal que seleccioni mots més genuïns, però sempre com un suggeriment, perquè mots com caldo, periquito i follar (com a acte sexual) no són incorrectes, més enllà de si m’agraden, si són genuïns o si són nous. I el text no és meu, sinó de l’autor i cal respectar-ne l’autoria i l’estil, dins del que és acceptable.

Tot i així, tan necessaris són els puristes com els permeables, perquè la llengua és una cosa de tots (especialment de tots els que l’estudiam); tot i així, crec que alguns puristes (o intents de, perquè alguns simplement ho fan per imitació i no en saben) s’equivoquen en corregir textos via Twitter o Facebook, per exemple, perquè és una tasca toixa: el parlant, en un context informal, pot dir i escriure el que vulgui i ningú no té dret de recriminar-li res del que diu, ni tan sols, si m’ho permeteu, amb una demanda de permís que no espera resposta (i que sempre he trobat d’un cert cinisme). Diferent és la tasca que fa el mestre Bibiloni, que critica usos no genuïns (i ell sí que diferencia entre genuí i normatiu) en mitjans de comunicació i textos d’institucions oficials. Amb tot, no sempre compartim criteris, per més que li tenc un gran apreci, acadèmic i personal. I, per cert, algú em va dir que apreci era catanyol perquè provenia del castellà aprecio. Personalment pens, però, que si de canviar podem tenir canvi, d’apreciar també podem fer apreci (se’n diu derivació regressiva o conversió), per bé que no és un mot que el català hagi obtingut directament del llatí (el més genuí, vaja).

Sigui com sigui, preocupem-nos per l’ús del català i, si volem corregir, facem-ho bé, amb la norma (i el llibre d’estil) per mà. I no oblideu que tots podem fer errors, fins i tot els més puristes. Mentrestant, no deixem de banda el fet que les llengües romàniques són fruit d’un mal ús del llatí, amb influència d’altres llengües (substrats, adstrats i superstrats).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació