Gràcies, Carme

Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre notes. «El 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa cap escletxa.

L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no canviar de llengua. Tenint en compte la realitat marcadament castellanoparlant, com a docent, resto una mica alerta quan s’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en dubte la condició minoritzada del català o qualsevol argument sobre la llibertat de parlar el que vulguem, perquè la finalitat és entendre’ns. Però no, no és així. Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou. Desconec si aquesta va ser la darrera visita de la Carme a un institut. 

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia següent de classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un defensor acèrrim del català, però vull pensar que la Carme va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar algunes tendències lingüístiques. Qui saps si l’experiència va servir simplement perquè sabessin que al català li passa alguna cosa.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant un llibre, fent una conferència a un institut o participant a una taula rodona sobre els desdoblaments. La ferma voluntat divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país.

La proximitat i l’escolta activa també han estat dos principis clars durant les trobades del Consell Lingüístic Assessor, l’òrgan del Departament d’Educació que presidia. Tenia clar que calia escoltar tothom i, especialment, els docents que trepitjàvem cada dia una aula. El nostre dia a dia demostrava quina era la situació i la possibilitat de revertir-la o millorar-la. Recordo especialment la primera reunió, on després d’escoltar atentament la magnitud de la tragèdia, la Carme va posar ordre a tot plegat i va cloure la trobada afirmant que teníem molta feina a fer. Considerava determinant plantejar què es podia fer dins dels centres, però també es preocupava per allò de fora, especialment el foment del contingut audiovisual en català i aranès. Les cinquanta mesures que el Consell va plantejar no haurien de quedar empolsinades en un calaix.

La Carme ha portat l’atenció i la lluita fins als darrers dies. Ha escrit correus i ha fet tuits fins que ha pogut. Ha defensat el català fins al final. Ens queda llegir-la, recordar-la i lluitar com ella, parlant en català sempre, amb tothom i a tothora. Gràcies, Carme.