Estat, sigut i la falsificació de Fabra

La diferència entre un article acadèmic i un tuit és que l’article el publiques quan ja has fet la recerca i has arribat a unes conclusions sòlides, mentre que el tuit el pots fer quan tens tot just una intuïció. I Twitter, aleshores, exerceix de contrast i de camp de proves: alguns et donen suport, altres refuten la tesi, uns altres aporten arguments, experiències prèvies, contrarguments, angles morts, de tant en tant apareix algun insult, algú que no et suporta aprofita l’avinentesa per recordar-t’ho, un altre et dona una pista per investigar el tema… Malgrat l’aparent caos, no costa gaire destriar el gra de la palla i mirar d’aprofitar el que té valor enmig de tant soroll.

Fa uns dies, vaig plantejar a Twitter, amb certa inconsciència i un punt de temeritat, el tema de les formes del participi del verb ser: ¿estat, sigut, set? El debat que m’interessa és entre les formes estat i sigut en registre formal. Malgrat l’anomalia d’estat (fa de participi del verb ser però és, de fet, el participi del verb estar, cosa que afegeix confusió a la ja prou complexa distribució dels verbs ser i estar), els partidaris de l’estàndard composicional aposten clarament per estat com a forma de transacció: ja que la major part de parlants ha fet tantes «concessions» al central, en contrapartida és bo que els parlants del català central (que diuen sigut) «cedeixin» i acceptin estat en benefici de la unitat de la llengua. És una posició raonable i legítima, però cal tenir present que parteix d’una idea (la de l’estàndard composicional, basat en una transacció entre dialectes) que té molts punts foscos. Albert Pla Nualart considera l’aposta per l’estàndard composicional «d’una ingenuïtat comparable a l’ideal esperantista», perquè «no afavorir l’estàndard a què els processos econòmics i socials porten de manera natural (l’estàndard basat en el dialecte de més pes econòmic i demogràfic) és suïcida per a una llengua que es troba en un marc social de minorització i que ja ha de lluitar contra tantes altres inèrcies» (Això del català. Podem fer-ho més fàcil, Columna, 2010, p. 76). I assenyala que, malgrat la teòrica adscripció de Fabra a la idea d’estàndard composicional, a la pràctica el seu model es basa fonamentalment en el català central, i quan no ho fa apareix sempre «un problema, un artifici que acaba sent un obstacle en l’aprenentatge de la llengua» (ibid., p. 75).

Els nostres pares i avis deien sigut, però a l’escola ens advertien que ho deien malament, i que nosaltres havíem de dir estat. D’aquesta manera, i corregint l’ús real (ús no interferit ni pel castellà ni per l’escola), sigut esdevenia suspecte

Si abandonem, doncs, per inviable, la idea d’estàndard composicional i acceptem, d’acord amb el principi de realitat, que l’estàndard s’ha de configurar a partir del català central, l’aposta per estat apareix molt més dubtosa. Perquè qualsevol parlant del català central arriba a estat fonamentalment per disciplina: la llengua espontània el porta a sigut, no pas a estat. Molts d’aquests parlants tenen, però, la percepció que sigut és suspecte. El mot participa d’aquesta ombra que plana sobre tantes paraules i construccions que el sofert catalanoparlant, sempre insegur, no té clar si són acceptables o no. En el parlant d’un català poc interferit, de vegades aquesta sospita és una bona guia que el duu a malfiar-se de construccions certament espúries. Però massa sovint, aquesta sospita és fruit de la ultracorrecció induïda per la tradició postfabriana, que va condemnar arbitràriament construccions ben idiomàtiques en nom d’una genuïnitat arcàdica ben dubtosa.

Fabra preferia estat a sigut, i així ho manifesta obertament a la «Conversa filològica» del 22 de desembre de 1919: «és preferible estat a sigut» (Converses filològiques, edició crítica, p. 169). Al Diccionari de 1932 ho formula així: «estat (menys bo: sigut)». El Fabra no registra barbarismes, de manera que la inclusió de la forma de participi sigut en el repertori lexicogràfic de 1932 és una manera de considerar-la normativa, encara que el «menys bo» impliqui donar la preferència a estat. Tots els diccionaris expressen preferències, sovint donant la definició en el terme que consideren preferent i remetent-hi des de les entrades no preferents (és a dir, mirar on hi ha la definició i on hi ha la simple remissió permet saber quin és el terme considerat preferent pel redactor d’un diccionari). En el cas de estat i sigut, no sent mots amb entrada pròpia sinó participis d’un verb entrat per l’infinitiu, Fabra expressa la seva preferència amb la formulació explícita «menys bo». En definitiva: sigut no és per Fabra una forma rebutjable, i per això la registra.

Entre el 3 i el 9 de gener de 1924, a les «Converses filològiques» que publicava a La Publicitat, Fabra va donar un llistat de «formes verbals defectuoses»; les corresponents al verb ésser, publicades el dia 6, són les següents (en rodona i cometes la forma defectuosa, en cursiva la correcta):

“siguent” essent
“sigué” fou
“sigués” fos

L’any 1954, quan Santiago Pey i Ramon Aramon van aplegar les Converses filològiques en forma de llibre, el llistat va ser curiosament ampliat:

“siguent” essent
“sigué” fou
“sigués” fos
“sigut” estat

Fabra havia mort l’any 1948 i no és responsable, doncs, d’aquesta inclusió de sigut en el llistat de «formes verbals defectuoses» publicat sota la seva autoria. Per això, a l’edició crítica de les Converses filològiques es restableix el text de l’edició de La Publicitat i es descarta l’afegit de Pey i Aramon. El que fan els editors del text de Fabra l’any 1954 és, diguem-ho clarament, una grollera manipulació, un engany destinat a fer creure que Fabra considerava sigut una forma verbal defectuosa, cosa que no és el cas: defectuós no significa el mateix que no preferent o menys bo. El problema de la manipulació que els fabrians van fer d’aquest text seria anecdòtic si no fos perquè va tenir una gran incidència en la transmissió de la llengua: durant anys, a les escoles es va ensenyar que sigut era un barbarisme, i com a tal era recollit per exemple al Vocabulari de barbarismes d’Aureli Cortiella i Martret de 1981 —amb pròleg (¿cal dir-ho?) de Ramon Aramon. Durant anys, els que vam ser escolaritzats als vuitanta i als noranta ens vam esforçar volenterosament per dir estat allà on espontàniament hauríem dit sigut, pensant que sigut era una forma incorrecta. Els nostres pares i avis deien sigut, però a l’escola ens advertien que ho deien malament, i que nosaltres havíem de dir estat. D’aquesta manera, i corregint l’ús real (ús no interferit ni pel castellà ni per l’escola), sigut esdevenia suspecte (alguns han arribat a qualificar-la de «catanyol», l’acusació ja tòpica dels puristes) i estat s’alçava amb el monopoli de la genuïnitat. I, tanmateix, la llengua real aflora sota les capes del català dels mestretites, sobretot gràcies al contacte amb parlants d’un català après per transmissió familiar i poc interferit per l’escolarització (tenien raó els nostres pares i avis, no l’ensenyament oficial). També per contacte amb textos anteriors a la manipulació fabriana. Un exemple que tinc a mà és l’obra de Maragall: a la poesia i al teatre s’hi troben 19 sigut contra 15 estat, i significativament tots els estat (em limito al participi del verb ser i excloc, per tant, el participi de estar i el substantiu) excepte un apareixen precedits per vocal amb la qual fa sinalefa o el·lisió. És a dir, 14 de les 15 aparicions de estat com a participi del verb ser obeeixen molt probablement a necessitats mètriques (la combinació vocal + sigut dona tres síl·labes mètriques, mentre que la combinació vocal + estat en dona dues). Pel que fa a la prosa, tinc documentats 6 estat i 26 sigut.

La llengua de Maragall és, malgrat les desqualificacions dels noucentistes i els exabruptes de Gabriel Ferrater, una llengua real, idiomàtica, viva. La que sorgeix de la falsificació dels textos de Fabra és un frau.