El futur del català, dins i fora de les aules

El Departament d’Educació proposa orientar el sistema cap al plurilingüisme i la interculturalitat

Immersió lingüística, èxit o fracàs? Ja fa temps que aquesta qüestió plana sobre l’educació catalana. Mentre els sectors espanyolistes vinculen l’ús del català als centres amb l’independentisme, la comunitat educativa es mostra cada cop més preocupada pel retrocés d’aquesta llengua i exigeix mesures al Departament d’Educació. El tema genera controvèrsia o, més aviat, una creixent alarma social. El divendres 8 de novembre, docents i especialistes de la llengua van trobar-se a la Universitat de Barcelona per compartir realitats i propostes a la jornada “La llengua catalana a l’ensenyament secundari” organitzada pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA). 

Un grup de nenes fent experiments amb laca a l'escola Montseny, el 18 de setembre de 2019 | Foto: Elisenda Rosanas / ACN
Un grup de nenes fent experiments amb laca a l’escola Montseny, el 18 de setembre de 2019 | Foto: Elisenda Rosanas / ACN

Ja fa deu anys que Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va pronunciar aquell discurs magistral sobre l’estat del català des del faristol del Parlament. “La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica”, assegurava amb coneixement de causa. El lingüista i filòleg —entre moltes altres facetes— va comparèixer davant l’hemicicle per denunciar la històrica hostilitat de l’Estat envers “las demás lenguas españolas” de la Constitució, i plantar cara a la inacció de la política catalana davant el conflicte lingüístic. Un dels molts arguments esgrimits sobre el futur incert del català va recaure sobre l’educació a través d’un eslògan que continua ressonant: “S’estudia el català en el sagrat clos de les aules, però es parla el castellà en l’àmbit lliure, obert i alegre del pati”. Què en pensaria, Joan Solà, del català en l’educació actual? Tant de bo ens en pogués dir alguna cosa. En aquests deu anys, la situació no sembla haver millorat. 

El model lingüístic educatiu és un dels pocs elements que ha quedat al marge de les successives modificacions —sovint no prou justificades— del Departament d’Educació. Des de la Llei de Normalització Lingüística (1983), la Generalitat ha anat consolidant la conjunció en català, un model escolar que no separa l’alumnat en funció de la llengua familiar i considera el català com la llengua principal de docència. Dins d’aquest sistema general, la immersió lingüística es constitueix com un submodel aplicat en centres educatius on la llengua primera de la majoria de l’alumnat no coincideix amb la llengua vehicular de docència, és a dir, el català. Es pot dir que és una forma d’ensenyar una segona llengua a uns estudiants que habitualment en parlen una altra.

La immersió ha estat i continua sent la clau de volta de l’aprenentatge lingüístic i la cohesió social, però no en tots els casos. Què passa en una aula on no hi ha cap alumne que tingui el català com a primera llengua? Si als instituts de zones urbanes només el 14,6 % de les converses del pati són en català —tal com demostra l’estudi de Plataforma per la Llengua que ha aixecat tanta polseguera entre alguns sectors—, què hi passa a les aules? Quina és la llengua de docència? O, en tot cas, quantes matèries s’imparteixen en català, tal com estableix la llei? Com són les classes de llengua catalana i literatura?

La jornada sobre el català a secundària va inaugurar-se amb la conferència de Llorenç Comajoan, professor del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya). La intervenció va presentar, en gran part, els resultats del projecte Diversitat sociocultural i adquisició de l’autoconfiança lingüística en català i castellà, que es troben recollits a l’obra Les veus del professorat (2017). Comajoan va destacar tres problemes amb els quals es troben, en general, els professors de secundària: el rebuig del català entre alguns alumnes, l’ús del castellà com a llengua vehicular principal per part d’alguns docents i l’escàs impacte de l’escolarització en l’ús del català per part de la societat. Cada centre, però, té la seva pròpia realitat. Pot ser que el castellà es trobi en les relacions entre l’alumnat i també en el reducte de la sala de professors, o que sigui la llengua principal de docència i de relació entre alumnes i professors. 

D’acord. Però com ho veuen els de la primera línia? La taula rodona d’experiències va permetre que la teoria exposada fins al moment dialogués amb el dia a dia. Malgrat els matisos de cada participant, el clima general era de preocupació no només per l’ús del català als centres, sinó també per la manca de suport. Alguns docents de llengua catalana i literatura van manifestar la lleugeresa amb què certs instituts apliquen el model lingüístic sense cap reacció per part d’inspecció. També van compartir la manca de suport que en molts casos es dona entre la resta de professorat.

Per exemple, segons Joan Terrassa (Institut Valldemossa, Barcelona), el català no està assegurat com a llengua vehicular i el nivell d’expressió oral ho evidencia. En el darrer curs, la prova de competències bàsiques de quart d’ESO va incorporar l’avaluació pilot de l’oralitat. Tot i els bons resultats en llengua catalana (72,9 punts de mitjana global), la realitat, segons Terrassa, és que a molts centres hi ha alumnes que no saben parlar català, cosa que no passa amb el castellà.

En aquest sentit, David Valls (Institut Josep Mestres i Busquets, Viladecans) va parlar del model d’immersió en castellà que hi ha als centres amb una realitat castellanoparlant. “Si no hi ha aigua, com vols fer submarinisme?”, va expressar. Si a un centre (gairebé) no es parla català, com es farà efectiva la immersió? També va posar sobre la taula la incongruència que representa explicar les subordinades a un alumnat que, en ocasions, manifesta problemes per expressar conceptes tan bàsics com ventanatengo hambre en català. 

Carla Benet (Institut Frederic Mompou, Sant Vicenç dels Horts) va definir el català de la majoria del seu alumnat com una mena d’interllengua, un català profundament interferit pel castellà, amb errors fossilitzats. Per la seva banda, Jaume Agustí (L’Hospitalet de Llobregat) i Ester Feixas (Institut Pla de les Moreres, Vilanova del Camí) van referir-se a l’adolescència com una etapa delicada, susceptible de trencament lingüístic.   

Llavors, cap on hem d’anar? Entre la taula de realitats i la posterior de propostes va haver-hi almenys un punt d’entesa: el futur del català no només es juga als centres educatius. El gran premi es disputa en diferents terrenys de joc al mateix temps. Pere Mayans, professor de secundària i cap del Servei de Suports i Recursos Lingüístics, va posar l’accent sobre els espais d’aprenentatge no formals i informals, i també sobre els espais virtuals. Tal com expressa Clàudia RiusInternet, els influences i la normalització del català, la llengua catalana “ha de normalitzar-se en un entorn on encara no té cap estructura que l’ajudi a competir amb l’enorme quantitat de continguts produïts sobretot en castellà i en anglès”. Aquest entorn no és, per exemple, la Viquipèdia, que gaudeix d’una bona salut lingüística, sinó que es tracta d’un entorn ampli d’esbarjo.

Ara mateix, internet i les xarxes socials són dues fitxes desaprofitades que es van movent pel taulell de joc sota la mirada resignada del català. Un impuls estratègic en l’àmbit digital suposaria fer més visibles referents adolescents en català com Juliana Canet, Sir Joan o El racó de l’Hipòlit a Instagram; i Lildami o Oques Grasses en el terreny musical. Aquest impuls generaria altres impulsos creatius de continguts en català i, el que és més important, situaria la llengua catalana com a llengua viva i col·loquialitzada en zones on és poc present. Els joves no han de veure el català com la llengua dels altres. I, en un sentit més ampli, encara hauríem de parlar de l’etiquetatge, el “No em canviïs la llengua” o la torradora d’Àlex Hinojo. Es tracta que el català esdevingui una llengua d’ús social. No oblidem les xifres de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2018: el català és la llengua habitual d’un 36,1 % de la població i d’un 35,2 % dels joves (de 15 a 29 anys). 

La jornada va centrar la qüestió del futur del català a l’educació en El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya (2018). Tenint en compte l’actual realitat sociolingüística, que té poc a veure amb la dels anys 80, el Departament d’Educació proposa orientar el sistema cap al plurilingüisme i la interculturalitat. És un intent de substituir el sistema additiu actual per una pràctica dinàmica, amb un aprenentatge lingüístic integrat i competencial. Això vol dir que el català, el castellà i l’anglès s’han de tractar de forma fluida, i han de donar cabuda a la resta de llengües de l’alumnat. Per tant, el català es reafirma com la llengua vehicular i vertebradora d’un aprenentatge que ha d’esdevenir plurilingüe. Un punt que va generar polèmica és la possibilitat que es planteja d’incorporar blocs de continguts curriculars en castellà en contextos catalanoparlants. Per una part de la comunitat educativa, això va ser considerat una justificació per a la imposició del 25 % en castellà o altres mesures que defensen col·lectius com l’Associació per a una Escola Bilingüe (AEB). 

Al model li falla el com. Es tracta d’una declaració d’intencions no normativa, una guia teòrica —amb parts força ambigües— que cada centre ha de traslladar a la pràctica autònomament segons la seva realitat concreta. La responsabilitat lingüística ara la tenen els centres. Sembla lícit preguntar-se, doncs, si passarà com fins ara amb la immersió en català, és a dir, si el departament permetrà que es continuï infringint la llei i que el català no sigui la llengua vehicular de facto en alguns centres. S’ha fet un pas endavant per al plurilingüisme, però el terreny és inestable. La proposta no parla de percentatges d’hores, de terminis d’aplicació, de mesures organitzatives o de recursos econòmics.

El professorat assistent a la jornada va insistir en la necessitat d’implementar mesures —sobretot econòmiques— que posin en marxa el model lingüístic amb garanties. També va manifestar que incorporar una altra novetat a la tasca docent no resulta fàcil tenint en compte els esforços que s’estan fent ara en l’aplicació de l’ensenyament competencial i cada cop més individualitzat. Maite Aymerich, directora general de Currículum i Personalització del departament, va posar en relleu la manca de recursos que actualment hi ha per afrontar un repte com el del nou model. Per la seva banda, Ernest Margall, assistent juntament amb Carme-Laura Gil a una taula rodona de consellers amb nombroses absències, va confessar que “l’escola és la protagonista en el conflicte polític Catalunya-Estat”. La situació política actual posa molt difícil l’emparament de la llengua catalana. 

“És injust que l’escola ho faci tot, però també és injust que totes les responsabilitats surtin d’aquí”, va expressar al final de la jornada Francesc Xavier Vila, cap del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (Universitat de Barcelona). El futur del català es troba dins i fora dels centres educatius. Necessitem mesures perquè esdevingui una llengua competitiva en el mercat i, concretament, en el mercat d’internet i les xarxes socials. Necessitem que el català sigui la llengua dels referents i l’esbarjo virtual. I necessitem també un pas endavant en el model lingüístic educatiu, però sense perdre de vista quina és la realitat del català en alguns centres. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació