Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

Com carregar-se el català (amb estil, això sí)

Hi ha dues maneres de carregar-se el català, i totes dues es troben en extrems oposats de les polítiques lingüístiques.

Segur que ho recordareu: fa unes setmanes, la Rosalia va treure cançó en català, i mentre fora de Catalunya mig món cercava traduccions per entendre’n la lletra i es preguntava com podia fer per aprendre aquella llengua farcida d’esses sonores i eles geminades, en el nostre petit país incendiàvem la xarxa amb discussions furibundes perquè la superestrella de Sant Esteve Sesrovires havia gosat dit “cumpleanys” i no “aniversari” – o, valga’m déu, “natalici”!

No és un cas aïllat. Twitter, per exemple, va ple de l’omnipresència messiànica d’un usuari (si m’ho permeteu, no en diré el nom) que repassa totes les piulades escrites en català per revisar si estan redactades en un registre prou normatiu. He de dir que, al principi, tot plegat em feia gràcia i em semblava una manera simpàtica de millorar l’ús general de la llengua. La cosa, però, ha acabat degenerant, penso, en un mecanisme pervers: el “Mestre”, que és com li diuen, s’ha pres tan seriosament la seva tasca de sentinella de la correcció que es dedica a pontificar sobre com s’han de dir i com no s’han de dir les coses. El problema, per a mi, és que el català que proposa (el que ell anomena el bon català) és d’un hiperpurisme recalcitrant. Vaja, que pràcticament, si el mot no figura a les Homilies d’Organyà, no és vàlid perquè és conseqüència de la contaminació sempre nociva i perniciosa del castellà. Tant és que el diccionari l’hagi admès, o que sigui una paraula que la gent hagi adoptat de fa anys: el bon català és una relíquia incorrupta.

Però quin és, aquest “bon català”? El tevetresí? El d’abans del 1714? De vegades tinc la sensació que, més que una llengua, hi ha gent que vol una utopia lingüística. Evidentment, no estic dient que no s’ha de tenir cura del català, al contrari. Però cal ser conscients que una llengua s’utilitza en societat, i que pel mateix motiu conviu amb altres llengües, amb altres cultures, s’hi relaciona, es contamina. Els barbarismes i els neologismes formen part de les dinàmiques saludables de les llengües: paraules que arriben i que marxen, que canvien, que es manlleven, que evolucionen. Són els batecs del cor d’una llengua viva.

Ho dic perquè em sap greu veure gent que s’esforçava a escriure el català i que se n’ha afartat, de veure com la corregeixen sistemàticament. O que escriu amb pànic de cometre cap error i que la cavalleria de la ultracorrecció li caigui al damunt. Que estem parlant de les xarxes socials, i no pas de cap article acadèmic: potser no en cal fer un gra massa! Ara em ve al cap la meva àvia paterna, que quan va arribar la Norma em deia, tota acomplexada: “ara resulta que no parlo bé el català”. I m’ho deia ella, que havia nascut i viscut tota la vida a Artesa de Lleida, i que tenia problemes per comunicar-se en castellà! Per cert, a casa, amb la padrina, celebràvem els cumpleanys

Tot això em fa venir al cap una altra anècdota: quan, per qüestions laborals, vaig editar el llibre de la dramatúrgia de La plaça del Diamant que Josep Maria Benet i Jornet va fer per al Teatre Nacional de Catalunya l’any 2007, el manuscrit va passar per mans d’un d’aquells correctors hiperpuristes, que hi va esmenar tots els termes populars que Mercè Rodoreda emprava. Recordo, en rebre les proves d’impremta, el cabreig monumental –i justificat– d’en Papitu. “Aquesta persona està insultant Rodoreda!”, va cridar al despatx. I tenia tota la raó del món. El text que ens havien retornat calçava un català asèptic, insuls, sense la força senzilla i colpidora de la prosa rodorediana. Evidentment, vam demanar-ne una nova correcció, més acurada.

Tot plegat em sembla preocupant, perquè el que està clar és que tenim una llengua petita. I tota llengua petita, en aquest capitalisme que ho envaeix tot (també la cultura i els idiomes), està sempre sota risc.

Penso que hi ha dues maneres de carregar-se el català, i totes dues es troben en extrems oposats de les polítiques lingüístiques. La primera seria la fórmula, diguem-ho així, neoliberal (la que voldria Ciudadanos, vaja): deixar que el català competeixi amb les llengües veïnes (majoritàriament, el castellà) sense cap mena de filtre ni control. No cal dir que, molt probablement, aquesta opció seria inviable per a la supervivència de la llengua minoritària, que acabaria fagocitada pel peix gros. Seria com muntar un partit de futbol entre el Mollerussa i el Reial Madrid i esperar que la cosa sigui igualada.

La segona manera de carregar-se el català, penso, és l’altre extrem: sobreprotegir-lo. Una llengua no deixa de ser una criatura viva, que creix, que canvia, que evoluciona, que conviu amb altres criatures i que és afectada per aquesta convivència. Les comunitats llatines dels Estats Units, per exemple, van crear l’spanglish, que molts considerarien una aberració lingüística, com a híbrid sorgit del seu biculturalisme. I vés per on, no fa gaire el New York Times va valorar un llibre en spanglish, The Brief Wondrous Life of Oscar Wao de Junot Diaz, com la millor novel·la publicada als Estats Units a la primera dècada del segle XXI. No cal que digui que no vull comparar l’spanglish amb el catanyol. Només ho poso a tall d’exemple per dir que, si volem salvar el català, cal tenir-ne cura, però també cal deixar que voli.

El català sobreviurà, penso, gràcies a l’amor. Jo, que vinc de família majoritàriament castellanoparlant, me’l vaig fer meu a la universitat, quan vaig llegir, precisament, Rodoreda. El meu amor es renova cada cop que llegeixo Biel Mesquida, Maria-Mercè Marçal, Marta Rojals o Sebastià Portell. Quan veig una pel·lícula d’Agustí Villaronga, d’Eva Vila o de Carla Simón. I també quan escolto Pau Vallvé, Cesk Freixas, Pau Alabajos, Joan Dausà o el “Boig per tu” versionat per la Shakira, amb la llum de la lluna reflexada en la meva copa. I quan penso en les coses que em deia la padrina: “posa’m bé l’alfombra, tronxo de col, que si no m’entrepusso!”

La cançó de la Rosalia també forma part d’aquest mapa afectiu. Encara que algú posi el crit al cel amb allò de “poppin’ botelles”. Penso que serà més útil per a la supervivència del català que el seu ús s’estengui i que hi hagi un ampli ventall d’usuaris que el facin servir (uns pocs de manera afinada, uns altres de manera més espontània, com passa amb totes les llengües), més que transformar-lo en una mena torre de marfil immaculada, a l’abast només d’uns pocs privilegiats.

Un altre dia entraré en un altre tema: penso que totes les escoles d’Espanya s’hauria d’ensenyar, a més del castellà i l’anglès, el català, el gallec o l’eusquera. De manera obligatòria. Això, crec, ajudaria a acabar amb falses superioritats morals. Però ara, si m’ho permeteu, me’n torno a la platja, que s’acaba l’estiu. Tra tra! A disposar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació