María José Llergo, la música que sana

Dimecres passat arribava a la Sala Barts amb una sensació agredolça. D’una banda, entristit pensant que el concert que em disposava a viure seria el darrer del caòtic 2020, però de l’altra feliç perquè tractant-se de María José Llergo amb el seu primer àlbum Sanación, no podria haver-hi millor final. La cantant de Pozoblanco va ser l’encarregada de donar el tret de sortida a l’edició número 52 de la Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona emmarcat dins el cicle “De Cajón”, la part més flamenca del festival.

Llergo va aconseguir exhaurir la totalitat de les entrades, congregant un públic molt divers: des de persones joves fins a gent d’edat més avançada. María José Llergo aconsegueix el que ben pocs saben aconseguir. La cantant agafa la tradició i li fa un gir de 180º, duent a terme una barreja del flamenc més tradicional de la seva terra natal amb sons més frescos i nous. Aquesta és la raó per la qual persones de totes les edats en queden encisades. A més, aquesta mescla també quedava copsada a dalt de l’escenari. A la dreta de la cantant hi havia el virtuós guitarrista Paco Soto representant la part més pura i tradicional del flamenc, a l’esquerra el compositor i productor Miguel Grimaldo, incorporant la innovació, els sintetitzadors i l’electrònica i al mig María José Llergo, com la fusió dels dos anteriors, el nexe d’unió entre la tradició i el futur. 

El concert va començar amb un toc íntim, recitant un dels poemes que Llergo va publicar durant el confinament: les seves “Cábalas”. Seguint amb aquesta atmosfera, va continuar amb un seguit de cançons tradicionals a guitarra i veu. La cantant cordovesa va demostrar tot el seu torrent vocal interpretant el seu repertori més clàssic acompanyada de Paco Soto amb peces com la “Canción de los soldados”, original de Chicho Sánchez Ferlosio. Això sí, la potència del seu raig de veu quedava compensada amb la sensibilitat amb què farcia cada paraula que cantava.

La cantant va continuar amb el repertori del seu primer àlbum, un disc que ja va presentar el 14 de febrer a l’Auditori de Barcelona. Paradoxalment, va treure Sanación, just abans d’una pandèmia, quan més necessària era aquesta sanació. Va endur-se l’ovació de tot el públic amb temes com “Me miras pero no me ves”, “Nana del Meditereráneo” o el seu últim senzill A través de mi, on s’intercalen estructures del cante jondo amb sintetitzadors i altres produccions més modernes. El punt final el va posar amb la seva versió de “Pena, Penita, Pena” de la gran Lola Flores, que va deixar sense alè a la gran part dels assistents. “No me’n vull anar”, anava repetint intentant allargar el màxim el concert, que va acabar durant 1 hora i 30 minuts. Una de les moltes virtuts de la jove cordovesa és la seva humilitat i el mostrar-se en tot moment agraïda cap al públic.

El seu vincle amb Barcelona

“Si la meva veu té quatre fils, un d’ells és de Barcelona”. Llergo no va dubtar en recordar emocionada el seu pas per Barcelona i per l’ESMUC, bressol de cantants com Rosalía o Sílvia Pérez-Cruz. I no només va recordar els seus anys a Barcelona, sinó també els dels seus avis, a qui els dedica gran part de la seva producció musical. Per exemple, Sanación comença amb el seu avi llaurant la terra, exposant el seu amor per la família i la seva terra. Llergo ha explicat en nombroses ocasions que el seu avi és una de les raons per les quals és cantant a part de ser una de les persones que més suport li dóna i més la inspira. “Niña de las dunas”, el tema amb el que es va donar a conèixer per gran part del seu públic també està dedicada a la seva família, concretament a  “les dones més importants de la seva vida”: la seva mare i la seva àvia. 

Amb el concert d’ahir, María José Llergo va tornar a deixar palès que el seu èxit no és fruit ni de la casualitat ni de la fama d’altres artistes, sinó que gràcies al seu talent desbordant s’ha fet un lloc al panorama musical actual. La cantant ajunta tots els ingredients necessaris: una veu amb una agilitat vertiginosa a l’alçada de qualsevol cantaora clàssica, però alhora amb una sensibilitat per escriure i interpretar que s’integren a la perfecció amb un imaginari innovador, actual i assumint molts riscos.