Narcís Bardalet: “Amb Dalí tot és possible”

Davant la Torre Galatea, a la Pujada del Castell de Figueres, hi ha una clínica pediàtrica que podria perfectament ser una qualsevol. Però no ho és. I resulta que no ho és perquè dins ens hi espera Narcís Bardalet (Girona, 1953) que, després de visitar l’últim marrec, ens fa passar al seu despatx. Seu tranquil, serè, concentrat en les preguntes que disparem amb cert respecte i admiració.

©Agus Izquierdo

Bardalet és especialista de medicina legal i un dels forenses catalans més reconeguts del país, cèlebre per embalsamar el pintor Salvador Dalí, però també per haver participat en la repatriació del negre de Banyoles o per liderar un equip de forenses les hores posteriors al tsunami d’Indonèsia, l’any 2005. La seva trajectòria, modèlica i exemplar, imposa com la seva figura: és alt, esvelt i amb una mirada penetrant. Una mirada euclidiana, d’aquelles que només entenen de precisió i exactitud. De seguida, però, es pot notar la sensibilitat, el respecte i la passió que sent per la seva professió. L’entrevista va ser realitzada abans de conèixer el veredicte judicial de la prova d’ADN.

Quina emoció se li va despertar el fet de tornar a veure Dalí?

El primer és l’expectació, la sensació de viure un moment històric. Quan obres una tomba et planteges: “i ara amb què em toparé?”. Amb un mort de 28 anys et pots trobar amb molt poca cosa.

Encara que ja sabés qui hi havia allà dins…

Sabia qui hi havia dins i sabia que estava embalsamat. Per tant, era conscient que probablement estaria molt més bé que no com estaria un cadàver normal sense haver estat embalsamat. La prova és que el jutge va demanar que s’extraguessin cabells, dents, ungles i ossos llargs, i li vam poder portar tot. Era espectacular l’estat dels cabells blancs i llargs: aquelles grenyes característiques que portava Dalí a la part posterior del cap. A més, ens vam trobar amb la sorpresa que Dalí està momificat. Les estructures, les extremitats estaven momificades i vam trobar uns cabells intactes i un bigoti dalinià perfecte.

Quan vostè el va embalsamar, l’any 1989, tothom pensava que era l’última vegada que el pintor estaria al mig del focus mediàtic. Som a l’any 2017 i ha tornat a ocupar les primeres pàgines de la premsa d’arreu del món…

En Dalí és en Dalí. Un fenomen de masses imponent. La mostra d’això és que ara, 28 anys després de morir, han vingut televisions i mitjans de tot el món. Dalí era conegut per tres coses. Primer, per la seva pintura brillant, atractiva, conquistadora. Segon, per les seves extravagàncies, que eren imprevisibles. Ell se sabia vendre molt bé, sabia provocar a marxes industrials, manipulava l’espai on estava. Finalment, el seu bigoti. Si al senyor Salvador Dalí i Domènech li treus la pintura, les extravagàncies i el bigoti seria una persona corrent, anodina. Era pur espectacle.

L’he conegut com a persona, com a metge i com a forense. Fixa’t com són les coses, el vaig conèixer quan es va morir i ara, fa poc, exhumant-lo. Serà de les poques persones del món que hauran estat enterrades 3 vegades. Tot en ell és un espectacle inacabable. Amb Dalí tot és possible. Se’l va enterrar al 89. Fa uns dies, amb l’exhumació. I ara quan arribin les peces les tornarem on descansen. Quanta gent coneixes tu que hagi estat enterrat en tres ocasions?

Per això vostè ha afirmat en algun moment que, quan Dalí va morir ho va fer el seu cos, però no l’artista.

Dalí és un fenomen mediàtic, ja ho he dit. Tot el que vagi relacionat amb Dalí mou interessos. És un gran agent de màrqueting. Avui seria el millor professor de publicitat. Del no-res en fot un show i una publicitat brutal.

Era estrictament necessària l’exhumació de Dalí per confirmar la paternitat?

Jo crec que hi havia altres sistemes, com ara exhumar el pare d’aquesta dona. També hi havia l’ADN de la mare i de la germana d’aquesta dona. Sempre he estat molt respectuós amb les decisions judicials. Si un jutge ho va voler fer així, amb l’exhumació de Dalí, doncs d’acord. L’únic segur és que el que diu l’ADN va a missa.

Vaticina que el resultat serà negatiu.

Sí, crec que donarà negatiu. Però ja t’ho he dit: amb Dalí tot és possible. Ha estat enterrat tres cops però també es podria creure que ha nascut dues vegades. Fixa’t que ell neix el 1904. L’any 1902 va néixer el seu germà, que també es deia Salvador Dalí i Domènech. Per tant, tenim dues partides de naixement amb el mateix nom i diferents dates.

Sembla que no vulguin deixar-lo descansar en pau. Al llibre de Clàudia Pujol En l’escena del crim (Columna, 2010) parla d’una disputa legal, protagonitzada també el 1989 per Robert Descharnes, en aquell moment secretari de Dalí, per decidir on seria enterrat.

Dalí volia ser enterrat a Figueres. Així li va fer saber a Marià Lorca. En aquells moments no tenia família. Tenia una germana, però estaven renyits. Qui decideix sempre sobre el mort és la família. Dalí és el personatge més important de la història i prehistòria de l’Alt Empordà, per això hi havia expectació sobre què passaria amb les seves restes. En aquest cas, a falta de família, se’n va fer càrrec la Fundació Torre Galatea i l’Ajuntament de Figueres. Dalí és una caixa de sorpreses. D’aquí poc sortiran coses noves sobre la seva vida. Dalí, per exemple, volia ser enterrat amb la cúpula de vidre per veure descompondre el seu cos. Per descomptat, no hi ha dubte que a Dalí li agradaria veure que encara munta aquests shows, aquests merders. S’ho estarà passant molt bé, sigui on sigui.

Creu en la vida o que sobrevé quelcom més, després de la mort?

Hi ha moments que hi crec més, i d’altres, que tinc més dubtes. Però generalment hi crec. Hi ha d’haver quelcom. Ho penso, sobretot, quan miro el firmament, l’ordre de les estrelles. Aquest ordre establert de l’univers, metòdic. El mateix ordre del temps, de les onades arriben a la sorra, als penya-segats. La creació és una obra magnànima que no pot ser casualitat. Quan veus l’ordre a l’univers, penses que aquest no el pot haver creat ningú ni res. No és fruit de cap Big Bang, ni de cap explosió. Una explosió només crea desastre i caos.

Jo he pensat en la mort i en la vida, perquè he estat moltes hores sol davant d’un mort. I crec en un més enllà.

©Agus Izquierdo

És innegable que socialment, la mort encara és considerada un tabú. S’amaga i s’evita el seu tractament. Pensa que hem anat progressant o madurant o seguim igual que sempre?

Fixa’t que ens han ensenyat molt a viure,  però no a morir. Ningú ens ha fet una classe de com morir. En la mort pròpia no hi pensem: sembla que només es morin els altres. La d’un mateix s’intenta evitar. És important conèixer la mort. Els toreros diuen que “al toro hay que mirarlo de frente. Arrimándote a él sin dejarte coger”. Així és la mort. S’ha de saber torejar. De fet, l’estem torejant cada dia: quan anem en cotxe, en moto, quan rellisquem o quan emmalaltim. La mort s’ha de lidiar, encarar-la i enfrontar-la.

Què implica ser forense, Narcís?

Un canvi de valors brutal. Conèixer molt la vida i la mort. Ser forense és saber què passa quan apareix un paio cremat, amb un tir al cap, penjat, tot el que vulguis. A la mort s’ha de saber mirar-la a la cara, “acostant-t’hi, sense deixar-te agafar”.

És forense i pediatra; compagina la mort i la vida. Com ho fa? Li va portar dificultats al principi? 

Els morts no parlen, de manera que saber-los interpretar és una part importantíssima d’aquesta feina. Els nens molt petits tampoc, per tant són, d’alguna manera, com un mort. El mètode de fer medicina, en els dos casos, és molt semblant. No he tingut cap problema moral. La medicina forense no està renyida amb res. A mi m’agrada ser metge.

Quin és el cas, emocionalment parlant, més dur al que s’ha enfrontat?

Pensa que són 38 anys. Hi ha molts casos. Ara em ve a la memòria l’aixecament de cadàvers amb un nen italià, de 7 anys, que va veure com el pare s’ofegava i la mare també. Jo m’imagino el que jo pensaria amb set anys, en un país estranger, totalment sol havent perdut els teus pares. El nen es va quedar sol a la platja sense pare i mare en qüestió de minuts. Molt dur.
També recordo un cas d’uns pares que tenien un nen amb un autisme molt fort, psicòtic, un cas greu. Quan tenia 7 anys el dominaven, quan en tenia 15 no el dominaven tant, però quan en tenia 20 el malalt picava els pares. S’havia capgirat la relació de poder. Un dia els pares decideixen que havien de matar al fill. Estaven desesperats, després d’haver demanat ajuda a moltes institucions, a la creu roja i als ajuntaments. Si ells no el mataven, els mataria ell. Decideixen matar el fill i després el pare i la mare se suïciden amb motxilles carregades amb pedres. He viscut moments molt heavies.

Ser forense significa tractar amb respecte el cos, cuidar el cadàver inert.

Els morts són sagrats. L’ésser més indefens del món és un mort. Un nen de cinc anys es pot defensar. Pot esgarrapar, escopir-te o clavar-te una coça. Un mort no. Les grans cultures del món han respectat els morts com si fossin sagrats. Les catacumbes romanes, les piràmides egípcies, etc.  L’ètnia gitana diu molt, i amb raó, això de “no em toquis els morts”.

Tornant a Dalí. Si un mort és un ésser indefens, imagina’t un mort sense família. L’honor del teu pare el defensaries tu. Però si el teu pare no tingués ningú, qui defensa aquest honor? El mort és sagrat i s’ha de tractar com a cal. Això és lapidari per la meva professió, una màxima escrita a pedra.

L’any 2000 va retornar-li part de la identitat al negre de Banyoles. Gràcies a vostè, en major part, va ser enterrat a Botswana. Va ser aquest un cas de justícia ètnica o racial?

No va ser gràcies a mi. Nosaltres, que érem un equip de 10 o 15 persones, vam fer un estudi antropològic. Vam ajudar a tornar-li la identitat, a saber més coses d’ell, com havia mort, però no va ser gràcies a nosaltres.

Allò van voler-ho pintar com un fet racista quan jo crec que no va ser així. Hem de situar les coses al seu context. Aquest cos havia arribat a Banyoles a mans de Dardé, com a conseqüència de l’Exposició Mundial de Barcelona. El govern francès va portar el negre a Passeig de Gràcia, on va estar exposat. Estem parlant d’una època d’esclavitud i colonialisme. Del negre, un regal de Dardé a la ciutat de Banyoles, ningú en feia mofa ni comentaris racistes. La gent l’anava a veure com també es visitava la tomba de Lenin. Es va buscar polèmica, però jo crec que no era un tema de racisme.

En algun moment també ha comentat que a Tailàndia (2005) va deixar de ser creient, o ho va ser menys. Fins a quin punt li va canviar la perspectiva de tot plegat, aquell viatge?

Vaig estar a les Andaman, al sud de Tailàndia. Concretament a Khao Lak, una de les zones més devastades. Vaig veure coses acollonants. Vaig ser testimoni dels resultats del que seria l’equivalent a una bomba atòmica. La bomba nuclear a Hiroshima va causar uns 246.000 morts. El tsunami de l’Índic, uns 230.000 aproximadament. Un desastre absolut, no va quedar res dempeus. Vam estar 12 dies, treballant molt intensament, gairebé sense descansar perquè la majoria de població local volia enterrar ràpidament per qüestions religioses. La nostra feina era identificar, perquè hi havia molts occidentals i les famílies i la Interpol pressionaven per trobar-los. Va ser una experiència dura, però molt interessant.

No s’ha plantejat mai deixar-ho tot?

Mai. No m’ha passat pel cap. És una feina difícil, però no m’he plantejat deixar-la ni una mil·lèsima de segon.