J.A. Fernàndez: “En una Catalunya independent no hi haurà catalans normals”

2.10.2013

Aquest dimecres se celebra l’última taula rodona del cicle Març per la Llengua a Òmnium Cultural (19h). La cita, que havia de tenir lloc el passat 25 de març, es va anul·lar. Aquesta última sessió vol abordar el tema de la sociolingüística i per això ha convidat a dir-hi la seva a Agustí Alcoberro, Mercè Lorente i Josep Anton Fernàndez. Per aquest motiu, recuperem una entrevista que Bernat Puigtobella va fer a Fernàndez, impulsor del Màster en Estudis Catalans que ofereix la UOC.

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

Josep Anton Fernández és professor i activista i sobretot un dels critics més interessants que ha donat la cultura catalana en els darrers anys. Autor d’El malestar en la cultura catalana (Empúries, 2008), Fernàndez impulsa ara des de la UOC la refundació dels Estudis Catalans amb un màster en Estudis Catalans. Conversem amb ell sobre els reptes de la disciplina. Manu Manzano li ha fet les fotos. 

BERNAT PUIGTOBELLA:  En un article publicat a Núvol, acabes de proposar la refundació dels estudis catalans. Quina novetat suposa aquesta proposta en un moment de canvi polític en què sembla que ens encaminem cap a la independència?

JOSEP ANTON FERNÀNDEZ: No sé si parlaria de refundació, seria força immodest per part meva. El que plantejava al meu article era la necessitat d’un enfocament interdisciplinari en l’estudi de la cultura catalana, que vagi més enllà de l’anàlisi històrica o formal de la llengua i la literatura, i que tot posant en contacte aquestes amb altres formes de producció cultural, doni compte dels canvis que la cultura i la identitat catalanes experimenten arran dels processos de globalització, així com la genealogia d’aquests canvis. Alhora, aquest enfocament hauria de connectar l’estudi de la cultura catalana amb els grans debats internacionals en les humanitats i les ciències socials. La novetat principal d’aquesta proposta és precisament l’aposta per la interdisciplinarietat, a més de la vocació d’establir una interlocució amb una societat que està experimentant canvis profunds. Es tracta en definitiva de pensar des de la cultura el país que tenim, per ajudar a construir el país que s’acosta. Això és el que pretenem amb la proposta de màster en Estudis Catalans que posem en marxa aquest octubre.

BP: Com canviaria el tractament dels estudis catalans en una Catalunya independent?

JAF: Crec que hi hauria dos canvis fonamentals. El primer, que en desaparèixer els factors de subordinació política que ara existeixen, tindríem les mans lliures per definir els marcs institucionals de la docència i la recerca, que ara mateix són molt vulnerables al que determini el ministeri de torn a Madrid. Això també implicaria que hi hauria molt menys espai per als laments i les excuses. Probablement els estudis catalans quedarien alliberats de bona part de la seva funció legitimadora com a institució que hauria de garantir la continuïtat dels signes d’identitat del país i desapareixerien definitivament els tints resistencialistes que potser encara hi queden. El segon canvi probablement seria que hauríem de fer un reset de la nostra funció crítica, d’una banda perquè de cop i volta  se’ns presentarà al davant tota la complexitat cultural del país, mentre que ara l’accés a aquesta complexitat està mediat per la interferència constant de l’estat espanyol i el seu nacionalisme; i d’altra banda perquè el nostre estat, com qualsevol altre, també tindria els seus aparells ideològics i repressors, i aquí es produiria una complexa renegociació de les afiliacions emotives a la cultura del catalanisme que seria indispensable per poder exercir aquesta funció crítica. Vull dir que en una Catalunya independent seguirà havent-hi desacords, contenciosos i fins i tot conflictes en el camp de la cultura, i que l’estat contra el qual de vegades caldrà resistir serà el nostre, el que tant hem treballat per fer advenir.

 

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

 

BP: En la teva formació hi ha tres etapes ben diferenciades. En primer lloc la teva educació primària i secundària a l’Escola Pia Balmes. En segon lloc els estudis de Filologia a l’Autònoma i en tercer lloc la teva etapa a Anglaterra, on vas fer el doctorat a King’s College Cambridge i vas acabar sent professor de Catalan Studies a Queen Mary, de la Universitat de Londres. Com definiries cadascuna d’aquestes tres etapes?

Recordo la meva educació primària i secundària com un ambient de relativa llibertat malgrat el franquisme, amb alguns mestres molt bons. Al BUP vam rebre una molt bona educació en democràcia tant en la teoria com en la pràctica, i una excel·lent formació en cultura religiosa amb el Jordi Trepat. Encara que la meva escola posava l’èmfasi en les ciències, jo anava més aviat per les lletres, i em refugiava en el llatí com a espai per al pensament lògic. Un dels records més vívids que tinc és una classe d’expressió plàstica amb en Jordi Sarrate, que ens va fer dibuixar un conte de Cortázar: en aquest sentit l’escola em va ajudar a pensar les coses des de més d’un punt de vista.

A la universitat vaig començar Història, però em vaig passar a Filologia Catalana gràcies a les classes de l’Enric Cassany. Era la primera vegada que estudiava la literatura catalana de manera seriosa, i va ser un descobriment fulgurant. Per a mi estudiar Filologia Catalana va suposar un ancoratge en la cultura del país, una cosa gens òbvia per a algú com jo, que provinc d’una família castellanoparlant. Al mateix temps, però, hi trobava a faltar dues coses. D’una banda, no em sentia interpel·lat com a castellanoparlant pel discurs de la disciplina; vull dir que hi havia tot de coses que eren implícites o que es donaven per suposades, o potser hauria de dir simplement que a mi em costaven de descodificar. D’altra banda, dins de l’estudi de la literatura, percebia una escissió entre la història literària i la teoria de la literatura. De fet no trobava gaires espais on establir connexions entre totes dues àrees, com si fossin universos que no es comunicaven. Els anys de la llicenciatura són, també, els de l’amistat i la col·laboració amb Jaume Subirana i Oriol Izquierdo, amb qui vam formar el col·lectiu Joan Orja, i amb qui vaig aprendre a treballar en equip i a fer de crític.

L’etapa a Anglaterra és, a part de la més llarga, clarament la més important per a mi. A banda de tot el que suposa el domini escrit de l’anglès, a Anglaterra vaig descobrir tot de discursos crítics i teòrics que em fascinaven: el feminisme, la psicoanàlisi, la teoria queer, autors com Bourdieu, Deleuze, Leo Bersani o Judith Butler… Per a mi va suposar una obertura de mires enorme. I d’altra banda, aquells anys van suposar una immersió en la cultura acadèmica anglosaxona, que dóna molta importància a la claredat en l’expressió, a l’argumentació de les idees i al tracte de proximitat amb els estudiants.

BP: L’any 1995 vas llegir la teva tesi doctoral a King’s College Cambridge, centrada en l’estudi de la representació de la identitat nacional i homosexual en la ficció catalana contemporània,  una tesi que probablement no hauries pogut fer aquí, per falta d’un tutor que hi hagués pogut sintonitzar. Creus que avui, any 2013, la universitat catalana ha evolucionat prou ideològicament per acollir propostes com la teva?

Bé, en realitat jo em vaig plantejar fer el doctorat a Anglaterra quan ja hi vivia, i vaig fer la tesi que vaig fer perquè allà era possible fer-la. Quan jo vaig començar el doctorat, l’any 91, hi havia ben poca gent a Catalunya que treballés en qüestions de gènere i sexualitat en la literatura catalana. No sé si se m’hauria acudit treballar sobre aquests temes si no hagués estat a Anglaterra, on el feminisme i després els queer studies eren molt importants acadèmicament i una peça cabdal en pràcticament tots els debats intel·lectuals i disciplinaris, molt marcats pel postestructuralisme. A Catalunya un projecte de tesi com el meu era una cosa bastant marciana; per contra, a Anglaterra el que era més aviat marcià era treballar sobre literatura catalana. Això no vol dir, però, que el món de l’hispanisme britànic on jo havia anat a petar fos una mena de bassa d’oli progre: hi havia lluites considerables per intentar que el camp es mantingués en unes posicions tradicionals o perquè evolucionés cap a àmbits com els estudis culturals, els estudis postcolonials, de gènere i sexualitat, etc. El factor clau, però, és que al món de la filologia a Catalunya no es produïen els mateixos debats que al Regne Unit; i això no ho veig necessàriament com un problema. En tot cas, avui en dia la situació és completament diferent, perquè la universitat catalana ha fet una evolució intel·lectual fortíssima, i el meu projecte de tesi (que ara ja estaria antiquat) seria del tot factible dins d’un grup de recerca tan potent com el Centre Dona i Literatura de la UB, per exemple, o dins del grup de recerca on estic integrat a la UOC, Identi.Cat (Llengua, cultura i identitat en l’era global).

 

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

 Una mostra d’aquesta evolució és el fet que al grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, a més dels continguts habituals, tenim assignatures com “Gènere i sexualitat en la cultura catalana” o “Estudis culturals catalans”, i d’altres en què posem un especial èmfasi a ensenyar els estudiants a posar en diàleg els textos literaris catalans amb diferents discursos teòrics, o bé en què els entrenem en l’anàlisi del discurs. Crec que això dóna als nostres alumnes una flexibilitat intel·lectual important i els forma en aquesta cultura crítica de l’argumentació que, en el fons, és la cultura de la democràcia. Aquest gir és el que hem intentat traslladar al nostre màster en Estudis Catalans.

BP: Des del 2007 ets professor d’Estudis Catalans a la UOC. En un article publicat recentment a Núvol, proposes refundar els estudis catalans. Hi parles de la ‘dislocació’ de la cultura catalana, un fenomen del qual es deriven tota uns sèrie de complicacions que fan especialment complex l’estudi de la cultura catalana. Què és el que no ha canviat encara en la definició dels estudis catalans? I què és el que canviarà indefectiblement, en els pròxims anys?

Bé, jo no diria que al meu article proposava refundar res, sinó que més aviat plantejava la necessitat d’iniciar una conversa sobre els paràmetres de la disciplina, els seus continguts i les seves orientacions. Ara, amb la crisi econòmica i amb la crisi de les filologies a la universitat, estem davant d’una oportunitat única per repensar-nos com a disciplina (i d’entrada això comporta parlar de disciplina, del nostre camp com una disciplina), i per començar a buscar un públic ampli. És a dir, per trobar el nostre punt d’interlocució amb la societat catalana.

Per a mi, el que és realment important és trobar aquest punt d’interlocució amb la nostra societat, i això implica agafar com a punt de partida les dislocacions de què parlava al meu article: el fet de ser una comunitat cultural trossejada entre quatre estats, parlar una llengua alhora tan viva i tan desprotegida, ser una nació formada majoritàriament per descendents d’immigrants, tenir una cultura tan projectada al món però amb tan poc control sobre aquesta projecció, una cultura tan rica però tan poc consumida en el seu propi mercat… Crec que hem de deixar de veure aquestes dislocacions com una mena de trauma que hem de superar, i passar a considerar-les com una posició d’avantatge des de la qual pensar la nostra cultura. I és que un cop t’instal·les en aquestes dislocacions, en la mateixa idea de conflicte i de dissens, és molt més fàcil acostar-se les complexes dinàmiques de la cultura contemporània.

Pel que fa a la definició dels estudis catalans, el que canviarà indefectiblement en els pròxims anys no ho sé, perquè tinc la bola de cristall al taller de reparació. Però sí que crec que puc apuntar alguns reptes. El primer repte és el de la interdisciplinarietat, que ens ha de portar a superar la falsa dicotomia “llengua o literatura” que caracteritzava les antigues llicenciatures en Filologia Catalana. Crec que és necessari avançar —com han fet camps equivalents al nostre a la resta del món occidental— cap a una visió més àmplia de la cultura que inclogui altres formes de producció cultural a més de la llengua i la literatura, des del cinema i la dansa fins a la ciència i les arts visuals. El segon repte és el de la pluralitat d’enfocaments teòrics i metodològics.  Crec que és important plantejar l’estudi de la llengua catalana i de la seva literatura i cultura, no com a objectes comprensibles només des d’un punt de vista formal o històric, sinó com a pràctiques culturals integrades en contextos més amplis, en relació amb altres tipus de pràctiques culturals; i això requereix una pluralitat d’enfocaments que ens permetin comprendre aspectes ideològics i simbòlics tant en l’àmbit dels processos de construcció de les identitats col·lectives com en l’àmbit de la subjectivitat, el cos i els afectes.

 

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

 

El tercer repte és el de la diversitat interna de la nostra pròpia societat. Abans feia referència a la meva pròpia experiència com a estudiant castellanoparlant en una llicenciatura de Filologia Catalana. I cal entendre que aquesta experiència ja no és en absolut minoritària, i que d’alguna manera hem d’incorporar-la als discursos i les pràctiques de la disciplina. En altres paraules, no ens podem adreçar a un públic tan divers com el nostre com si estigués homogèniament format per parlants nadius i catalans “de tota la vida”. Penso que això canvia radicalment la manera de plantejar la docència, de concebre la relació amb els objectes d’estudi i de reflexionar sobre la nostra pròpia activitat acadèmica. I finalment, el quart repte és, per dir-ho d’alguna manera, el de la internacionalització. Com deia al meu article, crec que cal connectar de forma explícita l’estudi de la cultura catalana amb els grans debats internacionals en les humanitats i les ciències socials des d’una orientació a la teoria. En això l’existència d’una catalanística internacional tan rica com la que tenim és un avantatge claríssim. Però aquesta obertura cap a uns debats internacionals no s’hauria de limitar a legitimar la cultura catalana i la disciplina que l’estudia, sinó que el seu objectiu hauria de ser fonamentalment de fer comprensible la cultura catalana a uns ulls aliens; i això comporta inevitablement un efecte d’alienació de la nostra pròpia mirada. En aquest sentit podríem dir que si la Filologia Catalana era una disciplina que participava activament en els processos de construcció d’una identitat catalana moderna, i per tant era la disciplina que parlava dels nostres orígens, els Estudis Catalans serien una disciplina que posa en qüestió la mateixa idea d’orígens. Aquí és on algú podria citar aquell vers de Raimon que diu “Qui perd els orígens, perd identitat”. I tanmateix, aquesta idea és falsa, perquè qui perd els orígens, si fa el dol ben fet, guanya identitat. Que ho preguntin, si no, als centenars de milers de catalans d’origen immigrat que han assumit la identitat catalana.

El màster en Estudis Catalans que comencem a oferir aquest octubre a la UOC és una aposta per donar resposta a aquests quatre reptes. Hem fet un programa interdisciplinari que complementa l’estudi de la llengua i la literatura amb altres formes de producció cultural com el cinema, la ciència, l’art i la cultura popular. Estudiem, per exemple, la representació literària de la ciutat, els significats del paisatge en l’art o el paper del cos en el teatre. El que dóna coherència i cohesió al programa és el projecte d’estudiar com es construeixen les identitats a la cultura catalana contemporània a través de totes aquestes manifestacions. Al mateix temps que és un programa interdisciplinari, el màster permet especialitzar-se en els àmbits tradicionals (llengua, literatura, art, societat), de forma que incorporem els avantatges la interdisciplinarietat i conservem tot el que té de bo la divisió tradicional del coneixement en disciplines.

BP: Jordi Amat argumenta avui a Núvol que el cas català no és tan excepcional com sovint pensem i la historiografia -mandrosa- no s’ha preocupat de desmentir. Amat aposta per comprendre el cas català, no com una excepció o un cas anòmal, sinó integrat en el marc europeu i en el seu temps. Hi estàs d’acord? On quedaria Catalunya dins aquest mapa?

Sí, hi estic d’acord, i de fet tota la meva feina de recerca ha anat en la direcció de no considerar el cas català com un cas excepcional, sinó com una cultura europea que passa per uns processos de modernització, com la major part de les cultures europees. Però és clar, al mateix temps la cultura catalana té uns elements que la singularitzen, i aquesta dialèctica entre dinàmiques comunes i elements singularitzadors és el que la fa atractiva com a objecte d’estudi. I és evident que no ser un cas excepcional no és el mateix que no ser interessant. Al cap i a la fi, els nostres conflictes i els nostres processos són nostres i els hem d’estudiar per poder-nos entendre com a societat. Un dels sofismes del nacionalisme espanyol pretenia introduir aquest malentès: no teniu res d’excepcional, ens deien, i per tant no hi ha res a estudiar. Però resulta que la cultura catalana, gràcies al dinamisme de la seva societat, és extraordinàriament rica, i això ens permet plantejar-la com un estudi de cas per explicar com funcionen determinats processos culturals en la modernitat. Aquest, de fet, és el nostre plantejament en el màster en Estudis Catalans.

 

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

 

BP: Maite Puigdevall explica avui a Núvol que estudis sociolingüístics apunten que a Catalunya més del 40% de la població no són parlants nadius de català, encara que molts l’hagin après o el parlin. Què significa això per la vitalitat de la llengua i la cultura catalanes? Quins canvis hi ha en la relació entre llengua i identitat?

Faríem bé de no menystenir la importància de les dades que aporta Maite Puigdevall. El fet que una proporció tan elevada de persones que parlen català no el tinguin com a primera llengua indica l’altíssim poder d’atracció de la nostra llengua comuna. El català guanya parlants i per tant ens hem d’allunyar dels discursos que es passen el dia plorant una mort del català que no s’ha produït i que, pel que sembla, tampoc té una data marcada al calendari. Però al mateix temps cal preveure que la relació d’aquests nous parlants amb el català, i les conseqüències d’aquesta relació pel que fa a la identitat catalana, no seran necessàriament les mateixes que trobem entre els catalanoparlants nadius. Abans parlava de la importància d’incorporar aquests factors en els discursos i les pràctiques de la disciplina. També crec que és important avançar en una definició de la identitat catalana no ètnica sinó basada en un concepte de ciutadania; i per a això penso que més important que la llengua és el reconeixement de les identitats hispanocatalanes com a identitats catalanes vàlides. Aquest reconeixement hauria de ser una celebració ritualitzada, i per tant repetida en el temps, de la nostra sang impura, del fet que tenim molts orígens i que cadascun d’aquests orígens és per ell mateix important. I precisament perquè estem parlant d’una concepció republicana de la identitat, aquest reconeixement ritualitzat de la nostra diversitat interna s’ha de fer en català, perquè la llengua és allò que ens dóna accés a la ciutadania.

BP: En el teu assaig ‘El malestar en la cultura catalana’ estudies amb una àmplia mostra d’exemples de la literatura, el cinema o la televisió, com la normalització ha interferit en la representació de les coses i el malestar que se n’ha desprès. Refundar els estudis catalans vol dir, en primer lloc, situar-se d’una manera nova davant del concepte de normalitat. Amb tot, si busques a Google ‘El malestar en la cultura catalana’, la primera entrada que surt és de la pàgina de La Casa del Libro, i la fitxa d’autor d’aquest llibre diu: José Antonio Fernández. Tu, en canvi et dius Josep-Anton Fernàndez, amb accent obert. Diguem que no ets un espanyol normal. Però també és cert que en una Catalunya independent hi hauria qui no se sentiria un català normal. Com podem superar el concepte de normalitat?

Sí, és cert, em tradueixen el nom i a més posen el títol del llibre malament! El cas és que no som una cultura normal, i jo crec que no ho serem mai perquè les cultures normals no existeixen. El que sí que existeixen són les relacions de poder, que són el que explica aquesta subtil traducció a la web de La Casa del Libro. Per superar el concepte de normalitat cal, d’entrada, reconèixer la realitat de les relacions de poder com a fet constitutiu de la vida social; i per tant que no hi ha vida social sense desacord, conflicte, antagonisme. Com deia Elena Delgado l’altre dia a la taula rodona “Més enllà de la normalització”, l’endemà de la independència ens trobarem que els dos veïns de l’anunci de l’ANC (Quim Monzó i Juanjo Puigcorbé) continuaran sense aguantar-se i fent-se la punyeta l’un a l’altre. En una Catalunya independent, doncs, no arribarem a un consens que superarà tots els conflictes, sinó que de fet afloraran amb molta més claredat els antagonismes de classe, de gènere, de gust, sobre els usos legítims del cos, sobre les diferents maneres de concebre la identitat catalana: uns antagonismes que ara ja existeixen. I si volem construir una democràcia, hem de fer l’esforç d’instal·lar-nos en la idea de l’antagonisme com a fet constitutiu, i en la resolució democràtica dels antagonismes mitjançant el diàleg amb l’adversari i no a través de l’eliminació (simbòlica o física) de l’enemic. I en aquest sentit, crec que hauríem d’aspirar que no hi hagués catalans normals, que tots fóssim igual de raros, o si vols, iguals en la nostra raresa i excentricitat.

BP: Els estudis catalans no poden viure al marge del moment històric que vivim. La seva dimensió política serà inevitable, però se suposa que el seu camp d’acció és acadèmic i no promoure una determinada agenda política. Un jove estudiant que sigui militant de Ciutadans, trobarà al vostre màster un pla d’estudis que li permeti estudiar la cultura catalana des de les seves posicions ideològiques o des de la seva identitat?

Josep Anton Fernàndez | Foto Manu Manzano

JAF: Jo crec que sí, i de fet si aquest jove militant de Ciutadans no troba en el màster les eines que li permetin d’entendre d’on surten les seves pròpies posicions ideològiques, és que haurem fracassat. La meva feina com a director del màster és que aquest fracàs no es produeixi. La nostra funció com a acadèmics, d’altra banda, no és promoure consensos socials al voltant de cap opció política, sinó comprendre la realitat i transmetre a la societat el coneixement que resulta d’aquesta comprensió. I per tant, el que volem és instal·lar-nos, com deia abans, en la idea de desacord, dissens, antagonisme, perquè l’antagonisme és allò que permet que existeixi una democràcia pluralista. Com a mostra de tot plegat, una de les assignatures obligatòries és una història de la cultura catalana contemporània que duu com a subtítol “Modernització i conflicte”. Dit tot això, és evident que aquest jove militant de Ciutadans haurà d’estar disposat a revisar de manera honesta els seus propis pressupòsits ideològics, ha d’estar obert a prendre en consideració altres punts de vista.

BP: Tu ets, des de fa molts anys, un activista de la llengua. Vas contribuir a fundar Veu pròpia, l’associació de nous catalanoparlants a favor del català. Formes part de Plataforma per la Llengua. Creus que com a acadèmic t’has de distanciar d’aquesta militància? Ens hem de vacunar contra el catalanisme quan abordem els estudis catalans? On queda la justa distància?

Jo no només sóc un acadèmic: també sóc un ciutadà, i tinc el deure de contribuir a la millora de la meva societat. La relació entre acadèmia i activisme és d’enriquiment mutu: com a acadèmic puc aportar elements des del meu àmbit d’expertesa, com a activista puc incidir de manera més directa en la transformació de la societat. I sí, és evident que l’activitat acadèmica hauria d’estar lliure d’interferències ideològiques, perquè el seu objectiu últim és assolir la veritat; però al mateix temps la neutralitat ideològica és, en el millor dels casos, una fantasia, que a més és indesitjable perquè aboleix la nostra dimensió com a ciutadans. On queda, doncs, la justa distància? En el rigor acadèmic, en el mètode i en el respecte a les regles de l’argumentació.

BP: Tu dius que estem instal·lats en el conflicte, i que l’acadèmic no pot ignorar les forces que juguen en aquestes tensions culturals que ens defineixen. El conflicte, doncs, l’hem d’entendre com un camp fèrtil d’anàlisi. Què ha de fer l’estudiós de la cultura catalana perquè la seva feina, sense caure en la pura militància, sigui una acció veritablement transformadora?

La qüestió és definir a quin nivell s’ha de situar aquesta acció transformadora. A nivell social o de país? Jo crec que en aquest nivell n’hi ha prou de fer bé la pròpia feina, és a dir, formular-se-se preguntes rellevants des d’un plantejament crític, i mirar de retornar a la societat els resultats d’aquesta feina, en forma del coneixement derivat de la comprensió. A nivell de disciplina? Potser el que cal fer és adoptar una mirada desnaturalitzadora sobre la pròpia realitat social, cultural i acadèmica.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. M’agraden molt la gran majoria de les idees que planteja Joan Anton en l’entrevista. És tot un programa de reflexió, de recerca, una manera nova d’afrontar aquests temes. Però volia plantejar-te un dubte, que ja li faré arribar a la Maite. Com saps, sóc un dels sociolingüistes que ha insistit més en la capacitat d’atracció del català i la necessitat de concebre la hibridació com a categoria (en la línia d’Isaac Gonzalez), però un 40% de catalanoparlants inicials que són neoparlants em sembla molt. No acaba de lligar amb les dades que he estat treballant aquests darrers anys. Tu saps a què es refereix, exactament?

    • Gràcies, Albert. Doncs la veritat és que no ho sé, ho hauries de preguntar directament a la Maite.