Guisela Zannerini: “Els parlars d’Itàlia no són dialectes de l’italià”

Guisela Zannerini ha estat una de les guanyadores del Premi d’Autobiografies Lingüístiques en la categoria audiovisual que ha convocat per primera vegada el GELA. Zannerini és d’origen peruà, va néixer a una regió dels Andes, però amb deu mesos va ser adoptada per una parella italiana i es va criar a mig camí de Lucca i Trieste. Ara viu a Barcelona, però abans d’arribar-hi va estar vuit mesos a Sardenya. Sap parlar italià, coneix alemany, francès, les llengües eslaves, i parla a la perfecció català. Li queda una assignatura pendent: el quítxua.

Griselda Oliver: Per què vas decidir presentar-te al Premi d’Autobiografies Lingüístiques?

Guisela Zannerini: A la pàgina web del GELA vaig veure que havien obert un concurs d’autobiografies lingüístiques i vaig decidir apuntar-m’hi. Com que ja havia tingut de professora la Carme Junyent i havia fet com a exercici una autobiografia lingüística en una ocasió, em va semblar molt interessant tornar-ho a fer. M’hi vaig voler presentar precisament perquè la meva biografia lingüística —al llarg de la meva vida he tingut contactes amb moltes llengües diferents— és una mica especial: si bé sóc italiana, jo vaig néixer al Perú, a una regió dels Andes. Quan tenia deu mesos els meus pares em van adoptar i vaig passar a viure a la Toscana, al principi a Pàdua. Després ens vam traslladar a Trieste, que és on vaig créixer.

Com que vas arribar de molt petita a Itàlia, segurament no tens record de la llengua dels teus pares biològics…

No. Jo era molt petita la gent, però estic segura que la gent em parlava quítxua perquè vaig néixer en una zona molt muntanyenca. Fa temps, gràcies a uns companys, vaig tenir l’oportunitat d’anar al Perú —tinc intenció de tornar-hi a anar, però no sé quan— i vaig poder sentir parlar quítxua i aimara, una de les llengües que es parlen. En una ocasió, a Cusco, em vaig apropar a una senyora que teixia llana i li vaig demanar una mica de llana i es va adreçar a mi amb quítxua, crec, perquè no la vaig entendre. Va ser una experiència interessant i curiosa alhora perquè es pensava que era d’allà i em parlaven en quítxua, però no podia tornar-los resposta.

Quina és la parla que et va influir més a l’hora de crear el teu repertori lingüístic, la triestina o la toscana?

La que més em va influir va ser la parla de Trieste, tot i que es podria dir que tinc dues ànimes, la toscana i la triestina. D’una banda, a Trieste vaig créixer i vaig estudiar. D’altra banda, a Lucca hi passava les vacances amb els avis i cosins.

A la teva autobiografia expliques que la teva parla era molt diferent de la dels teus familiars de Lucca. Quines diferències es poden apreciar?

A Itàlia el tema de les llengües és complicat. Tot i que només hi ha una llengua oficial —l’italià—, la península està plena de parlars diferents, els quals s’anomenen dialectes; en realitat, però, són llengües diferents que es van desenvolupar després del llatí, cadascuna per la seva banda. A Trieste, per exemple, es parla una llengua d’origen vènet influenciada per l’eslovè i l’alemany atesa la proximitat geogràfica. A més, Trieste va ser una ciutat molt important de l’imperi dels Habsburg i per això el triestí ha rebut moltes influències de l’alemany austríac. El toscà, doncs, que és molt diferent del triestí, és la base sobre la qual es va desenvolupar l’italià, ja que va ser la llengua amb què van escriure Boccaccio, Petrarca i Dante. Van crear un model literari, però no era una llengua parlada. L’italià estàndard, per tant, és la llengua oficial de tots els racons d’Itàlia, però a cada regió hi ha uns trets distintius.

Estàs d’acord que es digui que l’italià és la llengua oficial i que la resta es cataloguin com a dialectes?

Jo no veig tan clar que s’hagin de considerar com a dialectes. De fet, m’agrada més dir-ne dialectes d’Itàlia, no de l’italià, perquè no ho són, dialectes de l’italià. Són altres parles, jo les catalogaria més aviat de llengües, però, si digués això a Itàlia, tothom se sorprendria.

Si amb el teu parlar triestí o toscà decidissis viatjar per Itàlia, et podries entendre bé?

Si hi ha voluntat ens podem entendre, perquè l’arrel comuna és el llatí, però es necessita una mica de coneixement. Si coneixes una mica el lèxic, i tens una base de llatí, et pots arribar a entendre. Ara, no tot, perquè al nord-est d’Itàlia, a Udine, es parla el friülà, una llengua retoromànica, i es fa complicat mantenir una conversa, tot i que sí que puc entendre algunes paraules soltes. Si vas cap al sud, a Calàbria i Nàpols —o a Sardenya!—, també resulta difícil mantenir una conversa. és més complicat. De fet, vaig estar un temps a Sardenya i quan em parlaven amb sard poca cosa entenia.

Quina és la realitat sociolingüística de la Toscana?

La Toscana lingüísticament és bastant uniforme, perquè es parla el toscà. En funció de la zona, es perceben diferències fonètiques, tot i que també n’hi ha de gramaticals i lexicals —sobretot lexicals—: cada regió té el seus girs lingüístics propis però són perfectament comprensibles. Si vas a Pistoia, una població que està a mig camí de Lucca i Florència, per exemple, percebràs diferències, però et pots entendre.

Com vas anar a parar a Catalunya?

Hi vaig arribar per feina. Jo sóc cantant, ara treballo al cor del Liceu. Vaig començar a treballar a Itàlia, però era una mala època per als teatres italians, encara és una època difícil. Vaig tenir l’oportunitat de fer un reforç al cor i, després, mentre estava aquí, va sortir la convocatòria per una plaça, m’hi vaig presentar i vaig aconseguir la plaça.

Quina llengua vas aprendre quan vas arribar aquí: el català o el castellà?

Vaig aprendre català. Durant un curs de serbocroat vaig conèixer una noia de Barcelona, que em va explicar que parlava italià perquè havia estat d’Erasmus a Trieste, i que ella parlava català. Va ser la primera vegada que vaig sentir-ne a parlar. Quan vaig arribar aquí, em vaig posar en contacte amb ella i em va ajudar a trobar un lloc on viure. Va resultar que era a casa la seva tieta, que és catalanoparlant. Per això, la primera llengua amb la qual vaig tenir contacte va ser el català.

En cap moment et va parlar en castellà?

No, perquè tant la seva tieta com la meva amiga entenen molt bé l’italià i no ens feia falta utilitzar el castellà. El castellà el vaig aprendre al carrer, per alguns companys de feina que eren castellanoparlants. La llengua que habitualment utilitzo és el català i es nota, perquè en castellà m’equivoco molt més.

Per què creus que és important la diversitat lingüística?

Em sembla que la diversitat lingüística dóna un color, un matís. Enriqueix. T’ajuda a entendre el món. Tothom té una llengua amb la qual s’identifica, però, si et mous una mica, t’adones que no tot és del mateix color, sinó que hi ha gris clar, gris fosc… Això és el que dóna matisos a la concepció del món de cadascú. En les llengües també s’hi barreja l’afectivitat, ja que cadascú es pot fer el seu propi repertori lingüístic, pot sentir com a propis determinats girs o lingüístics d’una llengua concreta. Per això penso que és molt fonamental conservar les llengües i encara és més fonamental que la gent s’adoni de la importància de les llengües, perquè molt sovint no ho fem.

Per què vas estudiar llengües eslaves?

Per mi les amistats han estat molt importants, són la forma més directa per introduir-te en un món nou. Vaig començar a estudiar enginyeria, on vaig fer molts amics eslaus. Ja tenia amics de batxillerat que tenien l’eslovè com a llengua inicial. Era una llengua que sempre m’havia acompanyat, encara que tradicionalment hi ha hagut molta distinció a Trieste —o ets eslovè o ets italià—. Era una llengua que sempre vaig sentir i quan vaig decidir canviar de carrera vaig tirar per les llengües eslaves. Era una part de Trieste que desconeixia i volia conèixer.

A Trieste hi ha influència eslovena?

Molta. Trieste és una ciutat bilingüe, encara que allà això no es pot dir. Als territoris circumdants de la ciutat és on s’agrupa la majoria de parlants de llengua eslovena. Gràcies als Habsburg, que van convertir la ciutat en port franc, tothom hi acudia a fer negoci, cosa que va donar molta vida a la ciutat i va contribuir a augmentar la presència de població eslovena, sobretot serbis i montenegrins, la majoria armadors de vaixell i mercants. De fet, si parles amb algú de Belgrad és molt probable que quan li parlis de Trieste et responguin: “Ah, sí! Allà hi tenim l’església més bonica del món”. Efectivament, és una església ortodoxa del 1800, molt important, que es va edificar sobre la preexistent església de San Spiridone, datada del 1700. Per tot això, jo crec que Trieste és una ciutat amb moltes ànimes.