David Cirici: “Al lector li agrada el morbo de saber més que els personatges”

10.04.2017

Un publicitari d’èxit navega amb el seu veler per les aigües gregues amb el seu fill de 7 anys, la seva nova parella i el fill d’aquesta. Deixa un moment el seu fill al timó i un cop de mar i el xoc amb una embarcació mig enfonsada de refugiats sirians fa que el nen s’acabi perdent en les aigües. Més tard, el lector sap que el nen s’ha perdut també en el laberint dels camps de refugiats de Grècia. Així comença El setè àngel (Proa), la novel·la amb què David Cirici ha guanyat el Premi Sant Jordi. És dels primers escriptors que s’ha atrevit a novel·lar els camps de refugiats, a convertir el drama més vergonyós d’Europa en un rerefons per una història de pèrdua i de culpa. L’autor signarà exemplars de la novel·la el diumenge 10 de setembre a partir de les 19h al Mòdul 60 de la Setmana del Llibre en Català.

David Cirici, guanyador del Premi Sant Jordi amb la novel·la “El setè àngel”.

En aquesta novel·la uneixes el drama dels refugiats amb un drama familiar. Quin dels dos temes tenies en ment abans d’escriure el llibre? O ja volies unir-los des d’un principi?

La idea d’algú que cau a l’aigua i que el recupera una pastera d’immigrants se m’havia acudit fa molt de temps, quan els immigrants marroquins que venien al sud d’Espanya eren notícia. Vaig pensar que seria interessant com a nucli d’una història però mai l’havia acabat de desenvolupar. Però ara, aquest drama s’ha fet més viu que aleshores, ara jo crec que ens afecta molt més de prop. Trobo que és interessant descriure com en el món rutilant de l’èxit d’un país occidental pots caure de cop i volta al pou, en un altre món. Trobo que aquest contrast és molt interessant.

Has afirmat molts cops que no és un llibre per despertar consciències. No obstant això, que un nen d’una família de classe mitjana-alta entri dins l’horror dels refugiats, fa que aquest drama que ens pot semblar llunyà, s’acosti a una realitat molt propera al lector. No creus que la unió d’aquests dos mons (“el nostre” i el dels refugiats) desperta la consciència del lector i li transmet el missatge que això ens podria passar a qualsevol de nosaltres?

Crec que no és un llibre per despertar consciències en un sentit polític. Aquesta novel·la no planteja en cap moment el problema dels refugiats amb el seu rerefons polític ni amb les seves conseqüències geoestratègiques, simplement el presenta com una tragèdia humana: la tragèdia humana d’una família occidental i la tragèdia humana de molts immigrants. Jo el que faig és unir les dues tragèdies en un escenari comú. Si això remou consciències, fantàstic! Però El setè àngel no és una novel·la política.

A través de l’aventura d’en Marc amb els refugiats sirians, relates de manera molt propera i detallada la situació dels refugiats que arriben a les costes de Grècia. Hi ha tota una bona feina de documentació al darrere o et vas acostar al terreny per observar la situació en primera línia?

M’he documentat molt amb aquella informació que està a l’abast de tothom: he llegit articles de revistes i diaris que la gent llegeix habitualment. Però a més a més, vaig estar a Grècia l’estiu del 2015 quan ja veies que en els ports hi arribaven pasteres i al mateix moment embarcacions de luxe. Llavors encara no tenia ben bé pensada la història, i més endavant, en el transcurs de la redacció de la història, me’n vaig anar a Idomeni. Més que a documentar-me, hi vaig anar per fer una mena d’acte de justícia. Jo pensava que per escriure una novel·la així, que toca aquest tema i que és un tema que tenim tan a prop, era obligat anar-hi per conèixer bé del que estava parlant. Els darrers capítols que estan ambientats a Idomeni estan escrits a partir de la meva experiència allí. De fet, el que vaig veure a Idomeni em va fer modificar la història.

Què vas haver de modificar?

El que passa amb el personatge de l’Ahmad (que no puc explicar aquí perquè seria un “spoiler”), és un incident que hi va haver mentre jo era a Idomeni. Va passar el diumenge de Pasqua de l’any passat, ho vaig viure i em va fer canviar el destí que tenia pensat inicialment per l’Ahmad.

Què hi ha de David Cirici en el personatge de l’Ernest?

Totes les meves novel·les tenen molt de mi. Potser perquè no em sé imaginar personatges totalment diferents, tot i que en aquesta novel·la hi ha uns personatges femenins que em diuen que estan ben construïts. En tot cas, m’agrada posar molt de mi en els personatges de les meves novel·les perquè necessito expressar els meus sentiments de culpa, els meus dimonis interns… És alliberador poder expressar tot això a través dels meus personatges, em serveix una mica de teràpia.

L’Ernest és un publicitari, igual que jo que ho he estat durant molts anys; és una persona una mica obsessionada amb aquesta idea del triomf i de la família estable però que tot això al final li trontolla i se’n va a passeig. És una persona que es planteja uns sentiments de culpa molt forts quan es produeix l’incident d’en Marc que cau a l’aigua i jo penso que molts pares també arrosseguem aquesta culpa respecte a com ens hem comportat amb els nostres fills, com els hem educat. En aquesta novel·la hi surten dos models de família: el que representa la Sofia amb l’Ernest (la nova parella de l’Ernest) i el que representa la Sara amb l’Ernest corresponen a dos models familiars diferents: la família nova és més protectora i l’altra és més oberta, més improvisada, més caòtica, sobretot pel que fa a l’actitud de l’Ernest.

Ara que esmentes els personatges femenins… a mi em va sobtar la reacció de la Sara (la mare d’en Marc) en assabentar-se que el seu fill ha caigut a l’aigua mentre viatja amb l’Ernest. La Sara llança tota la culpa cap a l’Ernest i en tot moment l’acusa de “la mort” d’en Marc. No creus que la reacció és una mica exagerada?

No, la trobo molt pròpia. Quan l’Ernest li explica que havia deixat en Marc sol a coberta, la reacció normal de la Sara és acusar la inconsciència del seu ex-marit, una reacció natural en una persona seriosa i responsable com la Sara. L’Ernest no té aquesta consciència perquè és d’una altra cultura, té una altra mentalitat, és d’una època en què portàvem els nens sense cinturó de seguretat, sense casc… Perquè els riscos que han passat els nens de la meva generació són molt diferents als riscos que esteu disposats a passar els de la vostra generació, a tots els nivells. Nosaltres de petits a l’estiu fèiem guerres contra els amics a cops de pedra! Als nens d’ara no se’ls acudiria mai divertir-se a cops de pedra. En Marc està educat per un pare així, amb aquesta mentalitat més despreocupada. En canvi, la Sara (la mare d’en Marc) no és d’aquesta trena i aleshores reacciona amb una sonora bufetada i enviant directament la culpa cap a l’Ernest: “tu has matat el meu fill”.

Són bastants els capítols en què expliques com reacciona l’Ernest després de perdre el fill. Són capítols molt intensos emocionalment parlant, angoixants. Com vas gestionar el fet de voler descriure i expressar àmpliament l’estat emocional d’un pare que ha perdut el fill, i al mateix temps mantenir l’interès i la intriga del fil narratiu fins al final?

Jo em pensava que seria molt difícil escriure una novel·la en què el lector segueixi el dolor del pare sabent, des de bon principi, que el nen està viu. Pensava que això seria difícil de mantenir però és al contrari. A mesura que avançava la novel·la vaig arribar a la conclusió que al lector li agrada el “morbo” de saber sense que els altres sàpiguen. Això també passa, per exemple, a la pel·lícula “Lo impossible”, una pel·lícula que podríem dir que té alguna relació amb El setè àngel: també és la història d’una recerca enmig d’una desgràcia i els espectadors ja coneixen el final quan van a veure la pel·lícula, ja sap que la pel·lícula acabarà bé perquè es basa en un cas real que va ser molt mediàtic; però tot i així és una pel·lícula que fa patir moltíssim. Això li va bé a la novel·la, que el lector sàpiga molt més que els personatges.

Sí que és molt cinematogràfica la novel·la…

I tant! Però no ho vaig fer expressament, jo sempre escric així, amb un llenguatge molt visual. M’encantaria que se’n fes una pel·lícula, té molt de suc cinematogràficament parlant.

La Maria Figueiredo, el personatge de la periodista, arriba més tard a la història. Dona la sensació que el vas introduir un cop acabada la trama principal. És així? Per a què el necessitaves?

El vaig introduir perquè necessitava un personatge paral·lel a la trama emotiva perquè expliqués més fredament el drama dels refugiats. Com que el nen és el que es troba immers en el món dels refugiats i ofereix una mirada pobra i poc profunda sobre el tema, necessitava algú que donés informació més objectiva i documental. És una noia jove, que comença, que encara no domina el tema i aleshores fa unes cròniques del que veu als camps de refugiats i a poc a poc anem veient com aquest personatge que al principi semblava que no tindria res a veure amb la trama principal, acaba tenint molta importància pel desenllaç de la història.

La novel·la desprèn admiració cap a Grècia i la seva cultura i literatura: Grècia és l’escenari on passa l’acció, la tragèdia i èpica de la història, “l’odissea” que han d’emprendre els dos protagonistes… Has volgut homenatjar Grècia?

Qualsevol llibre que passi al mar i sigui un drama ens recordarà a l’Odissea, un llibre que a mi m’encanta però que no sé si l’he tingut en compte o no… Jo crec que els escriptors sempre el tenim en compte perquè significa l’inici de la literatura occidental i perquè s’ho va inventar pràcticament tot. La meva novel·la està més a prop de Joyce que d’Homer: realista, visual i transcorre en poc temps. I sí, he volgut fer un homenatge a Grècia perquè és un país que m’encanta.

Vas buscar guanyar el Premi Sant Jordi o no t’ho esperaves? Què significa per tu haver-lo guanyat?

No m’ho esperava gens ni mica. Era la segona vegada que m’hi presentava i no tenia gaires esperances. És un premi que costa guanyar, sempre hi ha algú més insòlit, o més famós… algú que per una cosa o altra et guanya; ho sé per altres escriptors. Estic contentíssim perquè és un premi que valoro molt, és molt independent, no està gens mediatitzat, les editorials que publiquen el premi no tenen res a veure amb el jurat… I per això el valoro tant i també per la quantitat d’escriptors boníssims que l’han guanyat, els escriptors més importants del segle XX tenen el Sant Jordi! És una dada que em fa vertigen, no sé si em mereixo estar al mateix nivell que ells.

Algú va dir (una llibretera –Isabel Sucunza–) que li semblava repugnant que s’utilitzés el tema dels refugiats per fer-ne ficció i guanyar el Sant Jordi. Com respons a aquesta crítica?

Em pensava que rebria més crítiques, però em sembla que només hi ha hagut aquest cas. Amb aquesta novel·la jo no m’aprofito del drama dels refugiats, tinc la mateixa sensació que quan vaig anar a Idomeni: ells agraeixen moltíssim la nostra presència als camps i que donem a conèixer de la manera que sigui el que estan vivint.