Valentí Puig. Rica i seca pedrera d’idees

Edicions Proa ha publicat Dones que dormen, el dietari de Valentí Puig que comprèn el període de 1986-1990. Puig ha presentat l’obra als mitjans en una roda de premsa celebrada al bar Silenus. Anna Punsoda en fa la seva lectura a Núvol. 

L’editor Josep Lluch explicava l’altre dia a la premsa que el món de Valentí Puig és tan ric que necessita diferents gèneres. Els dietaris serien el refugi del seu jo i el convertirien —diu Lluch— en la baula jove de la tradició que aplega Josep Pla, Joan Fuster i Pere Gimferrer.

Valentí Puig comenta que els dietaris són per a ell una pedrera d’idees, que hi apunta el que després transformarà en material per a novel·les, poesia o assaig. Dones que dormen recull el que Puig observa entre els anys 1986 i 1990. També hi fa algun salt enrere, potser per salvar els buits estranys dels dietaris anteriors  —penso en Matèria obscura, per exemple, on es ventilava el 23-F amb una cita de Maquiavel i uns comentaris que algú que no havia nascut i que, per tant, anava cec de context, no comprenia gens.

Puig assegura que ha intentat no reescriure el passat. Diu que, repassant els textos vint-i-cinc anys més tard, només ha eliminat moltes reiteracions i referències que podien ferir persones concretes. I explica que al seu moment no va saber en quina llengua escriure’ls. La politització de la llengua és un tema recurrent a Dones que dormen: des de companys d’universitat que fan llistes negres per assenyalar els castellanoescrivents fins a nacionalistes que haurien pervertit la feina exclusivament cultural i lingüística de Francesc de Borja Moll.

Puig escriu, l’any 1986: “La prosa castellana té molts més registres que la prosa catalana: això, d’una banda, seria un repte per als escriptors que de la prosa en vulguin fer art —tarabiscoté o dry— i un consol per als qui s’acontentin amb la simplificació demòtica del català”.

Com que Puig és un home exigent, s’entén que ell opta pel català per fer art. I la veritat és que Dones que dormen està ben escrit —sobretot si ho comparem amb les novel·les que escrivia en aquella època. Als dietaris no hi fa aquelles tirallongues obtuses de Somni delta. Aquí, amb una frase curta i un lèxic ric, expressa idees concretes.

I tot i això, als dietaris els falta vida. Queden lluny dels textos de Joan Fuster, escrits amb compromís i excedent de vigor i energia. Dones que dormen semblen els diaris d’un anèmic que ha llegit moltes coses de força disciplines, però no sé sap ben bé per què. Són, a més, plens de jocs de mans: igual que quan parla de la falta de registres de la prosa catalana, sovint embesteix els resultats dels processos sense explicar-ne mai les causes. Al llarg de les cinc-centes pàgines s’entén bé què menysprea però no se sap què valora ni què protegeix.

“Si volem entendre el clima intel·lectual d’una època, no hi ha res millor que llegir-ne els dietaris dels personatges secundaris”, va escriure l’any 1988. I quan una periodista va preguntar-li si ell era un personatge secundari, va dir que sí. Sembla que Puig es valora a si mateix de manera diferent a com ho fa el seu editor. No sabem si s’ho creu o si assenyala els seus propis defectes perquè no ho pugui fer ningú més. Si s’ho creu o si es rebaixa perquè no el jutgem amb el barem amb què jutgem Pla, Fuster o Gimferrer —a pesar de la quantitat i quantitat d’obra produïda i d’escriure de fa dècades als grans diaris de l’Estat.

Potser el millor Puig de Dones que dormen és el que fa de mallorquí dretà. El nostàlgic d’Antonio Maura, el nen de casa bona amb criada maonesa, l’home d’UCD. La retòrica sobre la moderació, l’estabilitat i un cert autonomisme illenc.

Més que divagar sobre Robert Musil o sobre les ferides d’Alemanya, més que prendre notes per a ell, Puig podria vertebrar un assaig parlant de política illenca: que expliqui el joc entre el nacionalisme d’esquerres, la dreta espanyola i el mallorquinisme polític, que expliqui què va passar amb Unió Mallorquina i com el PP ha passat de Matas a Bauzá —bé que deu conèixer el partit, si com explica a Cent dies del mil·leni, anava a dinar amb la seva plana major, començant per Aznar. Amb una pedrera d’idees com la dels seus dietaris, ja té molt material avançat.