Silvie Rothkovic, excavar la terra com un talp

27.04.2018

Excavar en la memòria per apropar-se al passat, per furgar i espargir una vegada i una altra el mateix assumpte. La figura del talp és la més propera a la tasca del poeta, qui «cec com és, cava i busca».

Silvie Rothkovic | Foto Labreu Edicions

Així és com es mostra la poeta Silvie Rothkovic, que acaba de publicar el seu darrer poemari La nit que és dins el dia (LaBreu Edicions, 2018). Llibre gestat en un viatge a Dinamarca, en una estada en una casa enmig del paisatge natural nòrdic, a la vora d’un llac, «un paisatge que no ens sap, que no ens vol, que no ens entén». Un indret magnètic i alhora intimidant que emmiralla la seva situació emocional. A través d’una mirada molt particular, Rothkovic transforma la percepció d’una natura aspra, freda i buida en un relat ple de llum i de vida.

Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) és l’heterònim rus i de filiació pictòrica d’una Sílvia que prové de la pedagogia, l’educació musical i la història de l’art. Ha publicat els llibres de poesia Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007), Altres arbres (Tria Llibres, 2011) i Pianos i túnels (LaBreu Edicions, 2013).

De Pianos i túnels Rothkovic diu que els pianos representen «tot allò que et salva» i els túnels, «tot allò dolent». Els versos d’aquest llibre ressonen, amb força, a través d’una llar on viu «algú que intenta guarir-se», una casa gèlida on la veu s’aïlla, on els dies passen amb l’única companyia de la música i on la presència del fred és la manifestació d’una absència, «un lloc on sempre plou, mancat d’esdeveniments anteriors».

La nit que és dins el dia és un poemari escrit com un enfilall de perles del qual se’n copsa la brillantor en conjunt amb les peces ben arrenglerades. En la lectura de cada poema, sense adonar-nos-en, anem pujant graons perquè el llegim com «alguna cosa que s’assembli a escalar». En la construcció del poemari sura una concepció musical no pas pel seu lirisme, molt contingut, sinó per l’estructura polifònica que avança, vers rere vers, fins a construir una petita peça de cambra. Si a Pianos i túnels ens oferia un rèquiem, a La nit que és dins el dia escoltem un nocturn contemplatiu carregat de misticisme a mode de raig que travessa la foscor de la nit: «i si plovia, esperàvem el tro». Cada un dels poemes dibuixa un compàs que enllaça harmònicament en tot el seu conjunt com un seguit d’emocions sublims.

El poemari ve encapçalat per un lied que neix d’un vers de John Cheever: «Aquí, doncs, hi ha tres mons: la nit, el dia i la nit que és dins el dia» i serveix de punt de partida perquè Rothkovic ens parli d’una casa que és el dia i de com la nit es fa present dins d’aquesta. Versa de com el bosc «que és la nit, l’absència, la por» es transforma en memòria per envair-la. Un espai tel·lúric que és penetrat com ho fan els talps, que s’endinsa en els boscos freds i humits com un raig de llum. Entrem en el buit, en la foscor i en la solitud: «sí que en passen, d’avions, però estic sola». I en cada un dels poemes sura un silenci retingut, encorbat, diu ella, que acaba per esclatar.

Silvie Rothkovic excava fins a produir l’esquerda en l’aterridora nit que busca «l’oblit subterrani». I ho fa penetrant en els boscos freds del Nord «la inveterada nit polar on ara visc», on nien els seus referents, de tota mena i matèria, més propers. I finalment els troba perquè, tal com sentencia: «allà ens vam fer grans».

Poemes arborats amb una arquitectura molt personal en què la contemplació mística enllaça, amb senzillesa, amb la soledat. Versos que sovint arriben a frec de l’aforisme: «De sobte estem tan amunt, que estem a prop de no veure res». Poeta que s’oculta rere una poesia cenyida però no secreta, personal i enigmàtica: «amagar-se també és una mena de vida».

Rothkovic sap perfectament d’on ve perquè escriu per cavar i no per enterrar-se. Té molt clar quin és el camí: «no et preguntis pel lloc on vas sinó d’on és que vas escapar». I clou el poemari amb un contundent final: «i ara irradia la llum d’un llamp».

Silvie Rothkovic no és una jove promesa, és una realitat que hem de seguir de ben a prop si volem sentir el calfred d’una poesia captivadora.