Rossini guanya Verdi per golejada

4.02.2016

Després del quasi fracàs que han suposat les funcions amb primer repartiment de l’Otello verdià, hi havia ganes de grans veus en un teatre com el Liceu, hereu d’una tradició en què la vocalitat ha estat sempre la reina de la casa. I l’Otello de Rossini, que no s’escoltava a Barcelona des de 1877, ha guanyat per golejada al de Verdi.

Gregory Kunde.

Gregory Kunde.

Precisament, cinc grans veus han estat artífexs d’aquest èxit de la versió en concert- Versió, per cert, que no fa enyorar l’escenificació, atès el maldestre llibret de Francesco Maria Berio di Salsa sobreShakespeare, amb moltes llicències respecte de l’original.

Gregory Kunde és, a hores d’ara, l’únic tenor al món capaç de ser un sòlid Otello de Verdi –com va demostrar aquest estiu a Peralada- i, a l’hora, de Rossini. El color de veu no sempre és grat, però l’emissió és segura, potent i sempre de bon gust. I les agilitats es resolen amb intel.ligència. Però Rossini va escriure, en aquesta òpera, dos papers més per a tenor, de dificultats extremes: Roderigo i Iago. Assumia el primer paper un pletòric Dmitry Korchak, el veritable i indiscutible triomfador de la nit. La seva ària al segon acte va ser un desplegament de virtuosisme, pirotècnia i ben cantar, acotxat pel segur Iago de Yije Shi, un tenor xinès que va exhibir mitjans sobrats i bon sentit de l’expressivitat per al pèrfid personatge que enverina les orelles del moro de Venècia.

Dos dies després de l’última funció de La Sonnambula a Oviedo,Jessica Pratt assumia el rol de Desdemona, substituïnt la inicialment prevista Julia Lhezneva. Pratt és una Desdemona delicada i que demostra els seus dots al llarg i ample de l’audició. I va saber resoldre els esculls i algun maldecap provocat pel sobreagut amb què es tanca el duet amb Elmiro al final del segon acte.

Segur i molt musical l’Elmiro de Mirco Palazzi, extraordinària l’Emilia de Lidia Vinyes-Curtis i molt ben cantats el Dux de Josep Fadó, el gondoler de Beñat Egiarte i el Lucio de Josep Lluís Moreno.

Christopher Franklin s’ha fet càrrec de la direcció musical. La subtilesa no és el seu fort, i val a dir que l’orquestra va sonar opaca en les seccions de vent. Més sort vam tenir amb les intervencions corals, si bé no són especialment abundants en una partitura com aquesta.

Gran nit de veus, en definitiva, en un teatre que necessita més nits com aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Des de fa temps que crec més interessant l’Otel·lo de Rossini que el de Verdi, sense desmereixen cap dels dos. A més el Liceu que s’ho facin mirar una mica amb les produccions. Ahir vaig veure el de Verdi i totes aquelles lliteres se les podien estalviar. Amb cortines negres hagessin fet el mateig i sense tanta andròmina seria un muntatge minimalista i potser més interessant. Recordo alguns muntatges de finals de l’època Pàmies, quan al liceu no hi havia un duro (finals dels 70), uns muntatges fets amb cortines i que eren prou interessants. Recordo un Barbieri i una Lucia on el flauta era en Brotons que va quedar-me en l’ànima.