Ramon Ramon. Esplendor en l’herba

La literatura de dietari és un gènere que s’ha inclòs tradicionalment dins de l’autobiografia. Però, així com en les memòries l’autor fa una narració parcial de la seva vida, en l’autobiografia, en canvi, intenta definir la identitat final obtinguda a través dels múltiples aspectes que la condicionen. Parent pròxim de la prosa de memòries, el diari personal presenta un diferència notable en relació amb ella: que es redacta un cop ha conclòs el període sobre el qual es parla. En el diari personal –redactat normalment en primera persona, i sota la data del dia–, l’autor exposa fets, situacions que per ell tenen una especial significació, i hi reflexiona. En origen, el dietari servia per anotar-hi ingressos i despeses, per ordenar l’economia domèstica o els avatars d’un negoci, però amb el temps es va anar convertint en gènere literari, i per tant, en un text en què l’autor descriu la seva realitat. De dietaris, n’hi ha de tota mena: temàtics, epistolars –cartes adreçades a un personatge real o de ficció–, com a esborranys de futures memòries, o com a blog personal –no en va som a l’era d’internet.

A partir del segle XX, el dietari s’ha convertit en una de les tipologies textuals més practicades pels escriptors europeus, sobretot durant les dues grans conflagracions d’aquest segle, pel fet de ser un tipus d’escriptura fragmentada i discontínua, que permetia reflectir fidelment el món contemporani. És el cas, per exemple, de Stefan Zweig i El món d’ahir, en què descriu l’ascensió del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta, o el de Sandor Márai, que, a Confessions d’un burgès, ens explica l’extinció de l’antic imperi austrohongarès i l’annexió de la seva Hongria natal als països que van formar el bloc de l’anomenat Pacte de Varsòvia. El gènere, no cal dir-ho, té tradició històrica. A Catalunya, la prosa de dietari ha estat conreada amb esclat per molts escriptors, independentment de la seva adscripció prèvia a un gènere o altre. En primer lloc, Josep Pla, que a Calendario sin fechas[1] (1940-1971), va recollir diversos articles de tema divers i de records personals, en castellà, a la revista Destino. O El quadern gris. Un dietari, volum inaugural de la seva Obra Completa. També Ferran Soldevila, que a Hores angleses situa la dietarística catalana “en plena modernitat literària”, per dir-ho amb paraules de l’autor del qual parlaré tot seguit. Altres escriptors més pròxims al nostre temps han practicat el gènere, com Pere Gimferrer, Feliu Formosa o Enric Sòria. Doncs bé, haig de dir que he llegit, si no tots, sí alguns dels títols que aquí s’esmenten; i que, lector voraç del gènere, vaig quedar literalment meravellat quan vaig llegir Dins el camp d’herba. Dietari 2009-2012, del poeta valencià Ramon Ramon, un llibre magnífic (gosaria dir que indispensable per a tot amant d’aquest tipus de literatura) que un bon amic va tenir la santa pensada de fer-me a mans, convençut que m’hauria d’agradar. Res més cert. El llibre ja commou, per la profunda humanitat que destil·la, a les dues primeres pàgines, quan l’autor evoca la figura del pare i diu:

“El meu pare se m’apareix segant enmig d’un camp d’alfals en arribar la tardor. Només li veig l’esquena. Una esquena peluda, nuosa, d’una musculatura irregular, la que es nodreix del treball, l’antítesi dels gimnasos. Mentre sega, jo el seguesc a una distància prudencial, un límit que mon pare em marca amb severitat. Qui sega amb dalla arrana l’espai circularment, com una mitja lluna, i així que bada perd la perspectiva. Anar-li al darrere és un perill. Un fill no pot seguir tan a prop un pare […] el meu pare és un gegant… (pàg. 13)”

Aquest breu fragment ja ens informa del que ens trobarem al llarg del llibre: extrema sensibilitat, passió, visió crítica de la realitat i del món que cristal·litza en pàgines d’acurada reflexió social (“fa temps que no sóc cap ‘bon xiquet’ sinó un homo ideologicus, i els d’aquesta espècie perdem de vegades la perspectiva”, pàg. 291); però també devoció per la literatura, o la pintura, o la música.

Per ordenar una mica l’ingent material amb què s’enfronta el lector, gosaria dir que, dels tres anys proposats (2009-2012), Dins el camp d’herba conté dues parts que són pròpiament “quaderns de viatge”: el quadern de Cambridge (de 25-VII a 12-VIII de 2010) i el quadern de Dublín (de 24-VII a 13-VIII de 2011), ciutats on l’autor ens diu que ha anat per seguir uns cursos de llengua anglesa, encara que a vegades el seu propòsit sembli vacil·lar: “He perdut l’esma d’intentar parlar en anglès. Tot jo torne a ser el monòleg interior de sempre, un caos lingüístic que viu en desconcert” (pàg. 235). Jo crec que més aviat l’autor aprofita l’estada en terres britàniques per fer el viatge autèntic: el que té lloc al seu jo interior, i a l’Anglaterra que ell prèviament ha assaonat a còpia de lectures, de reflexionar sobre alguns autors del cànon britànic, sobretot Joyce i Swift. Si el primer dels dos quaderns esmentats té pàgines força interessants, com ara la coneixença del seu hoste Tony Morgan, l’amistat de l’autor amb la noia basca que només parla euskera (sobre això tornaré més endavant), les pàgines dedicades a l’Idearium español d’Ángel Ganivet, els comentaris a la pintura dels paisatgistes anglesos del XVIII (Constable, Turner), les consideracions sobre la pertinència i/o la necessitat de confegir antologies o la seva opinió sobre la llengua i la manera de tractar-la que tenen els poetes joves.

Si aquest primer “quadern” és tot això (que és molt, i bo), jo em quedaria no obstant amb el segon, on Ramon entra de ple en consideracions de tota mena –ideològiques, estètiques, lingüístiques– que són un plaer (s’hi estigui d’acord o no) compartir. Bàsicament, aquest “quadern de Dublín” és una reflexió sobre Joyce i Ulysses, però també sobre el concepte identitari de llengua i de país del nacionalisme radical irlandès d’un Michael Collins (que Joyce òbviament menyspreava) que he trobat, personalment, molt estimulant. Un autor irlandès –Joyce– que Ramon fa servir per establir analogies amb un altre de valencià, més pròxim, Fuster (“Comparteixen rebel·lia controlada, intel·ligència lluminosa, fervor d’escriptura. No comparteixen l’estima del país: al seu i meu país, Fuster encara és ‘pornogràfic’; la seua capital l’odia i l’oculta a les golfes –la Casa Fuster és a Sueca, no a València, on hauria de tenir […] un museuet [..] Però en català no tindrem mai cap editorial Shakespeare atenta a projectar els genis del món…” (pàgs. 222-223). Com sigui, diu Ramon:

L’Ulysses és ple de frases elementals, de vegades massa, i per això tinc la sensació d’anar-hi perdut. Si no fos per la seva vasta riquesa lèxica, pel seu tornado insondable de lectura –on no t’hi veus, d’on no pots eixir–, pel seu xafogós argot, la confusió s’esvairia. Però el barranc lingüístic de l’Ulysses corre ple de creació… (pàg. 199) James Joyce va escriure una de les obres més completes i alhora perfectibles de la història de la literatura. Al text està tot, però en potència. És el lector que sofreix per entendre, que s’hi perd, que es descoratja amb tanta remor de llenguatge, qui ha d’habitar la novel·la, recórrer-la carrer a carrer: ser-ne un ciutadà. L’Ulysses és la ciutat, la polis literària per excel·lència, allà on tothom pot viure o morir (pàg. 244).

“Al quadern de Dublín, Ramon ens parla també de Paddy, el seu hoste, i un dels “quatre de Guilford”, empresonats per un atemptat amb bomba que no havien comès. El cas va ser mundialment conegut pel film de Jim Sheridan En el nom del pare, centrat en la història d’un dels condemnats i el seu pare.”

Més enllà de l’interès que susciten aquests “quaderns”, el llibre abunda en reflexions sobre el llenguatge i la cultura. Així, a propòsit del centenari del naixement de Sanchis Guarner i del seu llibre La llengua dels valencians, Ramon fa interessantíssimes –i actualíssimes– consideracions sobre la seva descoberta de la llengua pròpia i les dificultats amb què es troba per simplement sobreviure, el boicot de la societat valenciana als estigmatitzats com a “catalanistes” (el mateix autor, però també Sanchis Guarner, Fuster, F. Ferrer Pastor, Enric Valor, M. Garcia Grau, Josep Palacios, Ferran Archilés et al.), i denuncia el complex d’inferioritat d’alguns escriptors d’esquerres contraposat al liberalisme de dretes, encarnat en el concepte de “meritoriatge” que defensa Valentí Puig:

“Centenari del naixement de Sanchis Guarner. Excepte la Universitat de València, no hi ha commemoracions oficials. Em fa vergonya el meu país. L’aportació de Sanchis al Diccionari Català-Valencià-Balear té més valor que totes les xarangues culturals que ha promogut qualsevol govern democràtic valencià. El Consell Valencià de Cultura és el millor exemple d’aquesta insolència… (pàg. 246)”

Jo devia tenir 13 o 14 anys. Era el meu primer any a l’Institut. Estava impressionat d’haver descobert que la meua llengua era culta, que es podia llegir i escriure sense acalar el cap… (pàg. 246) Hi vaig anar [a la Fira del Llibre de Catarroja] sol, temorós, perquè ja intuïa que formava part d’aquell grup de traïdors, dels renegats que anomenaven catalanistes. Què hi buscava? Escampar la boira. La meua llengua era el català? Era el valencià? Semblava el mateix, però la majoria de gent del meu voltant deia que no […] Àvid, des d’una incultura secular, vaig llegir La llengua dels valencians. No recorde què en vaig entendre. Però va ser la primera vegada que vaig ser conscient que estimava la meua llengua per damunt de totes les pors (pàg. 247)

“A l’escola […] només uns pocs fanàtics –mestres inclosos– deixaren de saludar-me i, quan sovint ens trobem pel carrer, em giren la cara. (El perquè ja és un tòpic: per ‘catalanista’. L’anticatalanisme ha fet feliços tants valencians! (pàg. 287)”

“La dreta valenciana, que acaba d’arrasar a les eleccions, vol escopir amb grumolls sobre la meua llengua […] Tenen ganes de castellanitzar-ho tot… (pàgs. 197-198)”

“En la cultura catalana, alguns escriptors d’esquerres, o progressistes, pateixen de complex d’inferioritat: per por de quedar com uns incultes, com uns immadurs, defugen la pròpia ideologia. I tot el que veuen en l’alta i vasta cultura són mèrits (pàg. 250) […] La idea de “mèrit” és cara al pensament conservador […] Els governs conservadors per què es decanta el senyor Puig han acollit al llarg de la història, sota el paraigua de la meritocràcia, un escandalós tràfic d’influències. I hom ha escalat posicions […] amb l’únic mèrit de saber llagotejar els poderosos […] hauríem de començar a pensar que el mèrit d’aquesta fartada no és només d’altri. Que sobretot és un demèrit nostre (pàgs. 250-251)”

Però també és crític referint-se a les relacions culturals entre el Principat i el País Valencià (parla Pérez Montaner):

“…fa temps que alguns valencians estem preocupats per la indiferència i fins menyspreu dels medis i mitjans catalans cap al món cultural valencià. Un té la sensació que els escriptors valencians no existeixen per a certs patrons de la cultura catalana. L’esquerda sembla tan enorme que ens hauríem de remuntar a abans de la Renaixença per trobar un desconeixement mutu tan insultant (pàg. 306)”

Continuem, però. Parlava, per cert, més amunt de l’amistat que fa l’autor amb la noia basca que només parla euskera. I al capítol (tornem ara al quadern de Dublín) en què parla del nacionalisme ètnic, identitari, i de la “puresa cultural irlandesa” que defensaven Michael Collins i els seus, i de la necessitat de restaurar l’ús del gaèlic com a llengua vehicular. Crec que és important entrar en aquest debat, perquè se’ns ha acusat repetidament a nosaltres, catalans, de practicar el nacionalisme essencialista, a l’estil de Collins. I és veritat que sectors del nacionalisme radical, com ara Llengua Nacional, l’ha practicat. Parlant, doncs, de Joyce i de la seva relació amb els seus paisans, diu Ramon:

“James Joyce féu una ganyota de vòmit al nacionalisme ètnic dels seus compatriotes […] Joyce es rabejava a ensumar […] l’aiguabarreig de l’urbs, el seu bullici cosmopolita, un estat de vida que ho era tot menys pur, clar, ideal. La Irlanda ideal […] venia de l’est, o del sud, de Galway, de Cork. Però Joyce era dublinès: Dublín és un altre paner […] Irlanda havia resistit a qualssevol intents d’absorció. La raó d’això […] l’han vista clara els nacionalistes ètnics: hi ha un nucli cultural –civilitzatori– dur […] que aguanta tots els embats de la història […] aquesta concepció cultural idíl·lica era el que Joyce no s’empassava ni borratxo […] Collins es lamentava que la civilització anglesa havia corromput la irlandesa fins a un grau tan alt que […] requeria una urgent purificació… (pàgs. 267 i ss.)”

I agafant l’exemple de Collins, estableix un símil amb si mateix i la seva particular circumstància:

“La meua intenció, però, no és deixar Michael Collins a la cuneta. Jo sóc valencià, un valencià peculiar, com tots els qui em reconeixeu la peculiaritat i la compartiu. A nosaltres no ens haurien anat malament uns quants Michael Collins en el passat. En un passat clos, és clar, controlat, des d’on ja no puguen arribar-nos les pudors. Perquè tots els Collins fan tuf fins i tot argumentant les causes més justes […] Collins plantejava un tema no resolt encara […] per la societat irlandesa actual: la restauració del gaèlic com a llengua d’ús. Per a Collins, fins que el gaèlic no fos assumit com a llengua pels irlandesos, aquests no podrien expressar els seus pensaments més subtils ni els seus sentiments més refinats […] Si Joyce llegí mai aquest paràgraf [aquí Ramon cita, en anglès original, un fragment del llibre de Collins Distinctive culture] no es degué molestar ni a mofar-se’n. Per al dublinès cosmopolita, la recuperació del gaèlic era una collonada… (pàg. 273)”

Doncs bé. Arribats aquí, em permetré citar un autor i una novel·la que vaig traduir ja fa uns quants anys i que posa en relleu la perversió tremenda d’aquesta opció ideològica portada a l’extrem. La perversió i l’absurd, naturalment. La novel·la[2] –que ha passat sense pena ni glòria– és esplèndida, i explica la dolorosa experiència del narrador quan, encara infant, ha d’assumir el difícil equilibri de convivència familiar i social entre el pare nacionalista irlandès radical (adepte, suposo, de les teories de Collins), la mare alemanya i la societat angloparlant que els envolta. Tot això en els anys posteriors a 1945. Així, a la casa dels Hamilton l’anglès estava prohibit i els infants només podien jugar i parlar en irlandès o en alemany. Qui contravenia la prohibició havia d’afrontar la violència del pare, que arribava al càstig físic. I quan els germans sortien al carrer, la mainada del barri els perseguia cridant-los “nazis”, a pesar que la mare pertanyia a una família que s’havia oposat a Hitler. Com diu Hamilton, per il·lustrar gràficament l’esquizofrènia terrible a què es veuen abocats, ell i els seus germans: “Som la gent mestissa, no tenim una maleta i prou. No tenim només una llengua, una història. Dormim en alemany i somiem en irlandès. Riem en irlandès i plorem en alemany. Callem en alemany i parlem en anglès. Som la gent mestissa”.

Les reflexions sobre la democràcia espanyola, la Transició, la memòria històrica i la seva frustrada recuperació ocupen també un segment substancial de la primera part del llibre. La figura de l’àvia de l’autor, una d’aquelles dones de pedra picada que no dubta a plantar cara als esbirros falangistes per amor a la veritat en un cas d’assassinat en què “les autoritats” havien inculpat un pobre infeliç que, segons deien, “estava posat en política”. O la del besoncle que, poc després de la guerra, se suïcida abans de ser afusellat pels franquistes. O també el cas de les roses roges que un dia de Tots Sants apareixen, al cementiri de Paterna, cobrint la fossa comuna on reposen les restes de tants i tants represaliats.

Ramon ens parla també de Ciceró, Cal·límac i la literatura llatina, de Píndar, Èsquil i l’èpica grega. Divaga sobre música –Beethoven, Txaikovski i, com diu ell, “uns fragments esperitats” d’Ivan el terrible, de Prokofiev–, amb un especial èmfasi en Mahler, de qui –diu– “sempre es guarda un racó per a la mort”, i les simfonies del qual “tenen moments que m’arriben com una fatal acció de gràcies a la desaparició física, inesperada, dels éssers estimats” (pàg. 284). Però hi ha una frase que em va fascinar. És quan, parlant de Xelal, l’oncle turc, diu: “La mar és la infantesa” (pàg. 101). Els qui hem viscut els primers anys de vida a prop del mar sabem què vol dir això.

Acabo. Si una virtut té Dins el camp d’herba… (ho dic malament: en té moltes, moltíssimes) és que és un llibre que no es mira el melic, com fan molts autors que han practicat el gènere. A Dins el camp d’herba… (un text enriquidor per a qui el llegeix, i molt ben escrit, a més) no hi ha res d’això. Sí que hi ha compromís, dignitat, humanitat, passió, reflexió, sensibilitat,i un amor abrandat per la cultura i per la llengua natal que la vertebra; per la cultura del terrer, però també per la que ha bastit la tradició occidental; hi ha preocupació i angoixa pel model de societat que se’ns imposa des del poder, hi ha noms i persones, i llocs com Catarroja, Peníscola i Oriola, tan llunyans i diversos de Cambridge o Dublín. El llibre és, doncs, una festa de l’intel·lecte que hauria de tenir un ressò molt més ampli del que em temo que ha tingut fins ara. Jo mateix me’l vaig haver de comprar per internet, perquè a les llibreries barcelonines ningú no en sabia res.

En fi. No sé si Ramon acabarà convertint-se en mite. En mite literari, s’entén. Però si la seva producció segueix el deixant d’aquest llibre, no dubto pas que serà així. Al capdavall, i com diu ell, “l’únic interior possible és el caos literari”.

[1] Inclòs a Articles amb cua. Barcelona:Destino, OC 31.

[2] Hugo Hamilton, The Speckled People. A memoir of a Half-Irish Childhood. London. Fourth Estate, 2003. 298 pàgs. (Traducció de l’anglès de Josep Maria Fulquet. Gent mestissa. Andorra:Ed. Límits, 2007).