Qui és Frankenstein?

26.02.2018

Hi ha grans clàssics de la història de la literatura que tothom coneix. Això no implica necessàriament que la gent els hagi llegit. Precisament un d’aquests casos és el de Frankenstein, la novel·la que una joveníssima Mary Shelley va escriure ara fa 200 anys i que Carme Portaceli ens presenta al TNC. De fet, és tan famosa l’obra i tan desconegut el seu contingut, que els mateixos protagonistes d’aquesta adaptació teatral reconeixen, com un servidor, que tampoc l’havien llegida mai.

Àngel Llàcer i Joel Joan, creador i criatura a ‘Frankenstein’. © David Ruano / TNC

Tots tenim al cap Boris Karloff i aquell monstre del film de 1931 amb dos cargols al cap. Sempre l’hem vist com un analfabet, un monstre desorientat i malvat, una màquina imperfecta i amb un futur poc clar. Aquesta és la mateixa imatge que en tenia Joel Joan quan li van encomanar el paper. Al principi no ho veia gens clar. S’imaginava movent-se de forma erràtica per l’escena i deixant anar alguna paraula maldestre però en endinsar-se en el text va veure que tot plegat era ben diferent. La criatura que tothom coneix, però pocs han explorat, és un erudit. Un monstre que del no-res passa al tot.; un monstre amb sentiments, amb debats ètics i morals interns que lluita en una pulsió entre el bé i el mal.

El seu creador, Viktor Frankenstein, perquè… per si no ho sabíeu, Frankenstein no és el monstre, sinó el pare de la criatura, és molt més monstre que no pas el suposat monstre. Un ésser pervers, gairebé sense sentiments. Crea una criatura i l’abandona a la seva sort. Una criatura que davant del desconeixement actuarà sense mala fe, però que a poc a poc anirà acumulant ràbia envers un creador que està disposat a suportar la mort dels éssers estimats per tal d’amagar la seva creació. I per reblar el clau, està disposat a posar fi a la seva creació per la seva pròpia supervivència. Una ment clarivident que a poc a poc es va enfosquint per esdevenir un ésser pertorbat i malaltís que encarna, de forma un xic maldesta, Àngel Llàcer. Es nota que no se sent còmode en el paper de dolent de la pel·lícula i això fa que li costi, en certs moments, ser creïble. No percebem del tot la seva ansietat i el seu punt de follia i això li treu una mica d’intensitat al personatge.

Per la seva banda, Joel Joan despunta en la seva interpretació. Amb el cap rapat i el tors nu (o no seria Joel Joan) encarna a un personatge amb qui empatitzes des del primer moment. Com fa el procés de la foscor a la llum, com aprèn a estimar i a odiar, com fa les primeres passes i com s’adona que té necessitats bàsiques que ha de cobrir, són moments en què vius, al seu costat, tot el seu món interior.

Joel Joan caracteritzat pel seu paper a ‘Frankenstein’. © David Ruano / TNC

La figura clau però, la que ho harmonitza tot plegat, és en Lluís Marco, que interpreta el paper del pare de Viktor Frankenstein, però al mateix temps del pare adoptiu del monstre, fent de De Lacey. L’home cec que acollirà a la criatura perduda i li ensenyarà a llegir, escriure, parlar i relacionar-se. Una figura entranyable que Marco interpreta amb mestria.

Tot el muntatge, si bé no és del tot fidel al text de Shelley, sí que traspua una atmosfera concreta. Guillem Morales ha fet una molt bona adaptació que ens porta a viure aquesta opressió interior que té greus dificultats per veure la llum. L’escenografia hi ajuda en bona part. Les transicions i els elements d’attrezzo i maquinària enriqueixen un espai tancat i força buit que s’acaba enaltint amb un bé de projeccions que fan orgànica l’escena. Si bé s’arriba al final de la primera part amb un cert esgotament, la segona part és molt més dinàmica i et refà de l’ensopiment del final de l’anterior.

Al cap i a la fi, Frankenstein es pregunta i ens interpel·la sobre els grans dubtes i preguntes de la Humanitat. Què és el bé? I el mal? Quin és el sentit de la vida? I de la mort? Què és l’amor? I l’odi? Què els engendra? I sobretot: per què els homes estem tan obsessionats en superar a Déu? Perquè volem ser eterns Prometeus? Perquè sempre tenim l’ambició com a pulsió vital?

 

Totes aquestes preguntes trobaran resposta, o no, fins al 25 de març al TNC i a partir de llavors en una extensa gira per onze poblacions catalanes.