Quan la mort truca dos cops

“Què saps de Vidal Palau?” és el detonant. El llibre que porta per títol aquesta mateixa pregunta, Què saps de Vidal Palau? (Bromera) de Vicent Borràs, ressona al telèfon del periodista Eduard Penadés. A partir d’aquí la troca no deixa d’embolicar-se.

Aquestes cinc paraules en forma de pregunta, no resultarien gaire estranyes en l’àmbit periodístic. La telefonada del director del periòdic Al día a Penadés podria semblar un mer tràmit de periodista a periodista amb una única intenció: informació. Però aquesta original intriga literària, cal destacar que ha estat guanyadora del XXIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, presenta la seva primera confusió amb la tant ja esmentada pregunta. I a continuació amb un encàrrec: la crònica del funeral del poeta valencià Vidal P. Gilabert –membre destacat de la generació poètica dels 50-, que tindrà lloc a la Sala Sorolla de l’Hotel Oliva Nova. Una invitació a un funeral íntim a través d’un correu electrònic, amb l’advertència que Al día és l’únic mitjà convidat.

L’encàrrec no tindria massa transcendència si no fos perquè el poeta ja havia mort en un accident de cotxe feia més de trenta anys, l’any 1979. Com és possible? Una persona que mor un parell de vegades. Un encàrrec confús, una crònica d’un funeral repetit. Una persona morta, en realitat, ben morta, o que això es pensava. Quina mort hem de creure, la del passat o l’actual? Es pot morir dos cops?

A partir d’aquí, Penadés es veu abocat en la biografia de l’autor que tothom donava per mort, i en les circumstàncies tant passades com presents que envolten la singular trajectòria de Vidal i el seu entorn familiar. Penadés és la veu narradora, a part de les cartes, dietaris i anotacions que s’hi inclouen. L’escriptor ha dividit la novel·la en tres parts més un epíleg; a més a més, d’una gran part del llibre format per capítols en forma de mesos de l’any amb els respectius anys, aportant una exactitud impecable a la narració.

Què saps de Vidal Palau? tracta de la vida, també de la mort, de la fina línia que les separa. De la facilitat d’estar viu i després mort, de reviure i ‘remorir’ (dos cops). La novel·la tracta de la identitat i la personalitat de cadascú de nosaltres, tot i que també dels col·lectius. A través del suspens, Borràs ens mostra que ningú no és qui sembla ser inicialment. La història de Vidal Palau és un clar exemple d’allò que es diu: “Veure per creure”.