ORLAN: Art per no morir de veritat

“Sóc ORLAN, entre d’altres i en la mesura del possible. ORLAN s’escriu tot en majúscules, per evitar les jerarquies.” Així és com es presenta una de les artistes franceses més importants del moment. La seva última creació, una antologia de la seva obra anomenada Temps variable i petons de medusa, està donant la volta al món. L’estiu passat es va presentar simultàniament a París i a Caen i durant els pròxims mesos viatjarà a Corea del Sud, al Japó, als Estats Units i a Mèxic. Ara per ara, i fins el 31 de gener del proper any, l’exposició es pot veure al Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. ORLAN no és el prototip de dona que un espera trobar, precisament per això ha aconseguit fer escoltar la seva veu. Dijous va oferir una conferència, guiada per la directora del Bòlit, Carme Sais, a l’Auditori del Centre Cultural La Mercè, sota el títol Aquest és el meu cos… Aquest és el meu software…

ORLAN creu en les identitats fluïdes, és a dir, en aquelles que no són fixes. Diu que intenta tenir un esquelet conceptual que, després, li permeti treballar amb diferents formes i materials. “Aquesta és la millor manera de mostrar el que vull dir en cada moment.” Amb una mirada rebel, distant i crítica, ORLAN s’ha posicionat en relació a les tecnologies i a les ideologies establertes. Aquests són alguns dels principis que es perceben en la seva exposició, la qual està emmagatzemada en USB per tal d’avenir-se a les possibilitats que el món actual ofereix. Però, per entendre Temps variable i petons de medusa, és necessari repassar algunes de les obres més significatives d’aquesta artista.

Una de les crides més rellevants d’aquesta artista posa en dubte el què de la bellesa. “Es tracta d’una qüestió d’ideologia dominant que no es relaciona a nivell generacional, històric o territorial.” Des d’aquest àmbit ORLAN ha qüestionat l’streaptease ocasional, que diu que per a una dona no és possible: “No podem desfer-nos de totes les imatges que identifiquen a una dona.” Per aquest motiu, ella mateixa va resumir-se en un figura 3D en la qual va aconseguir alliberar-se de l’última capa, la pell. Aquest és un mètode que ha servit a l’artista per fer desaparèixer el seu cos i sortir del marc. “Hem integrat els nostres marcs; creiem que som nosaltres els que opinem i decidim però en realitat qui ho fa és el conjunt social preestablert.” Mantenint aquesta idea ORLAN ha criticat diversos referents, com és el cas de la reinterpretació de El naixement de Venus. “Hem de tenir present que Sandro Botticelli va fer amb els pinzells el mateix que nosaltres fem amb el photoshop.”

Però els interessos i les habilitats d’aquesta artista polifacètica no acaben aquí. Les seves creacions també examinen la medicina, la biotecnologia i la genètica, entre d’altres. Una de les projeccions que es pot veure al Bòlit, ORLAN Remix/Romain Gary, Costa–Gavras, Deleuze et Guattari (2009), és un muntatge que conté parts d’una obra anterior on ORLAN va treballar un teixit d’arlequí configurat a partir de retalls amb diferents orígens. Alguns, fins i tot, són les pròpies cèl·lules de l’artista. També, ha creat un videojoc (Expérimentale mise en jeu, 2015) on el seu avatar és el personatge principal; “un robot a la recerca de la seva humanitat millorada. És una manera de lluitar contra els estereotips.”

Algunes de les altres obres que ORLAN va mencionar durant la conferència parlen sobre la hibridació, un concepte que té molt present; i així ho demostra quan diu “je suis un femme et une home.” L’excentricitat i la innovació defineixen, també, gran part dels seus projectes, que van des de vendre rèpliques del seu cos, sota el lema “garantia de pura ORLAN sense conservants”, en un mercat a Portugal, fins a convertir-se en una màquina expenedora de petons, “de petons de veritat, no un french kiss.” En una altra ocasió es va fer enviar, dins d’un paquet, al Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou de París, on es va auto–exposar dins d’una vitrina de plexiglàs. És clar, l’obra més revolucionària d’ORLAN és ella mateixa. “També he qüestionat la meva aparença. La cirurgia estètica m’ha servit per fer-me una nova imatge que em permeti fer noves imatges.” De les seves intervencions quirúrgiques se’n conserven diversos vídeos. De fet, les operacions eren retransmeses en directe per satèl·lit, així, ella responia a les preguntes dels espectadors al moment. “Les meves obres sempre estan concebudes amb humor, per exemple, després de les operacions sempre em feia fotografies posant amb narcisos.”

A Temps variable i petons de medusa no hi ha l’obra completa de l’artista, però sí que es tracta d’una ocasió immillorable per acostar-se a l’imaginari d’ORLAN. Ella, propera i reivindicativa, es troba, ara, enmig d’una defensa contundent de l’art i de la naturalitat intacta que l’ha de caracteritzar. “La societat és una merda, algunes polítiques franceses volen impedir l’exposició d’obres com les meves. Però, què farà si no la gent? A la televisió ja no hi ha programes interessants o intel·ligents. Les persones no saben què estan vivint. Els artistes ens escorxem per fer una obra que defensi la llibertat, tant a nivell artístic com en general.”

Reprenc les paraules de Nietzsche amb les que, ahir, Carme Sais va donar el torn de paraula a ORLAN: “Tenim l’art per no morir a causa de la veritat”.