Ona, una protagonista sobre rodes

Els llibres que llegim per gust i els que obrim per obligació, les pel·lícules que escollim a la cartellera i les d’un diumenge avorrit, les sèries que devorem i les que enganxem de passada. Tot plegat deixa marca i ens omple el cervell de prejudicis i idees preconcebudes. Dins d’aquest imaginari col·lectiu, les persones amb discapacitat han ocupat durant molts anys un lloc incòmode. Anna Garcia Galceran (Barcelona, 1979) ho pot explicar molt bé. En tenia 26 quan, després de llicenciar-se en Filologia Catalana a la UAB, va patir una hemorràgia al tronc cerebral. L’Anna, que iniciava la carrera acadèmica com a professora adjunta a la Universitat de Càller (Sardenya), va haver de refer la seva vida i encarar-la des d’una perspectiva diferent. La lesió cerebral li va afectar la parla, la mobilitat i la visió. Actualment, va en cadira de rodes i porta un pegat a ull.

Des de llavors, l’Anna ha topat amb la mirada estranya de molts adults. Però ha estat una altra mirada, la dels infants, la que l’ha animat a parlar de discapacitat pensant en el públic més jove. Així han nascut els seus dos contes: L’Ona i el seu aniversari i L’Ona i la pedra màgica (Stendhal Books). La protagonista de les històries és l’Ona, una nena de set anys que, com l’Anna, va en cadira de rodes i porta un pegat a ull. El primer llibre explica la festa d’aniversari de l’Ona, que està molt engrescada i convida els seus amics a casa per celebrar-ho. El segon, publicat el març d’aquest any, narra les aventures de la protagonista durant una excursió a la muntanya. L’objectiu dels contes és abordar la vida quotidiana d’una persona amb discapacitat de manera natural i positiva.

Al llarg de la història, es fa referència al pegat, als frens de la cadira de rodes o al fet de necessitar ajuda per dutxar-se. No obstant això, segons explica la Cristina, la germana de l’Anna, l’Ona vol transmetre “una mirada alegre”. És per això que la veiem en situacions lúdiques: de festa amb els amics o enfilada a la Joëlette, una cadira de rodes que permet fer senderisme, trekking i esquí. “Avui m’he llevat molt d’hora perquè anem a la muntanya! Hi vaig amb una cadira de rodes especial, la Joëlette. Només té una roda, imagina-t’ho! Amb aquesta cadira, puc passar per camins estrets, per sota les pedres, per tolls d’aigua, entre els arbres i també podem córrer!”, llegim a L’Ona i la pedra màgica.

L’Anna i la Cristina van recórrer diverses llibreries abans de publicar els contes. I es van adonar que no, que no hi havia literatura infantil en què una nena amb discapacitat fos la protagonista. Aquest és un dels principals objectius de l’autora: remarcar que els infants amb discapacitat també poden ser protagonistes d’una història alegre. L’il·lustrador Joan Turu ha estat l’encarregat de donar vida a l’Ona a través del llapis. Turu, que destaca pel compromís social amb els col·lectius més desprotegits, aconsegueix que l’Ona i els seus acompanyants encomanin entusiasme amb el color. Així, il·lustració i text transmeten un missatge doblement positiu.

L’Ona no només es passeja per les llibreries de Catalunya, sinó que també ha fet escapades a escoles i instituts. A banda de fer presentacions dels contes, l’Anna i la Cristina ofereixen xerrades a centres educatius i intenten que el projecte vagi més enllà de la lletra impresa. La seva, és una tasca amb doble fil. D’una banda, aconsegueixen que els nens amb discapacitat se sentin identificats amb l’Ona i tinguin un referent positiu; de l’altra, fan que els infants curiosos convisquin amb la discapacitat i preguntin sense pors. De retruc, arriba una altra victòria. Sovint, a mitja xerrada, un adult fulleja els contes. Durant uns segons, oblida totes les històries de tristesa i reclusió que havia llegit abans. Té la mirada més neta.