Marta Rojals. El cel no és per a tothom

28.08.2018

No sé qui deia que les novel·les de més de cinc-centes pàgines solen ser sempre molt bones. És el que passa a El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, una novel·la que llegirem i rellegirem. Us en parlaré sense fer espòilers.

Marta Rojals descriu amb detall el món de l’aviació comercial en la seva nova novel·la

L’èxit de Primavera, estiu, etc. va marcar tota una generació, com ho van fer la sèrie Porca misèria o els Antònia Font. Era difícil per a l’autora sostreure’s i superar un antecedent així. Mercè Rodoreda sempre serà l’autora de La plaça del diamant. Maria Barbal sempre serà l’autora de Pedra de tartera. Marta Rojals sempre serà l’autora de Primavera, estiu, etc.

Vivim en un país petit, en què l’èxit es paga amb l’enveja caïnita o amb una admiració intransigent, que de seguida ens encasella en un rol i una zona de comfort. Hem vist artistes, músics o escriptors que, captius del seu públic, s’han anat acomodant a unes expectatives, s’han deixat empetitir al paper que se’ls assignava al pessebre local. Rojals no s’ha deixat empessebrir. L’altra va ser un pas endavant, una obra rotunda però incòmoda per al lector perquè no acabava amb aquell regust catàrticament feliç de la seva òpera prima. Alguns no li van comprar el final, per imprevisible. D’altres no li van perdonar que el desenllaç fos tan dur. Però la segona novel·la de Rojals ja era més controlada i madura que la primera. Ara El cel no és per a tothom encara és més complexa, eloqüent i adulta que les anteriors.

A diferència de Primavera, estiu, etc o L’altra, que ens absorbien a través del personatge de l’Èlia o de l’Anna, aquí Rojals s’ha dissolt en tota una família de personatges: les bessones Sara i Eva, el seu germà petit, el Pep, i els seus pares. L’arc històric de la novel·la abraça quatre dècades de la família Costa, des de finals dels seixanta fins al 2007, que és el punt en què conflueixen tots els fils de la trama que l’autora va trenant. La novel·la està construïda en escenes molt cinematogràfiques, unitats que molt sovint culminen en una epifania, un instant revelador que il·lumina els personatges. Com ja passava en obres anteriors, l’acció avança amb salts endavant i endarrere en el temps, però la tensió que relliga totes aquestes escenes se sosté gràcies a un arc d’intriga que travessa la novel·la de cap a cap i que posa en joc les relacions familiars: la Sara pateix una afecció sense diagnòstic clar que podria posar en perill les seves aspiracions professionals. L’Eva pateix una aflicció: la seva filla, l’Ona, s’ha fugat de casa, presumptament embarassada. En Pep quedarà entremig de dues germanes, provant d’intercedir en un conflicte d’alta volatilitat.

La desaparició de l’Ona és el detonant d’una crisi familiar que força els tres germans a reunir-se després de molt de temps de dispersió i desafecció. L’Eva demana a la seva germana, Sara, que té un cert ascendent sobre la seva filla, perquè intercedeixi. La trobada de les bessones i el Pep a casa l’Eva és el punt de confluència on s’abocaran totes les tensions i dimonis que ha anat dibuixant la novel·la. En aquest sentit, El cel no és per a tothom beu de la gramàtica de les sèries de televisió, on l’arc temporal de la sèrie (que aquí abraça quatre dècades) conviu amb un arc temporal més acotat en què es concentra el desenllaç.

Al llarg de la novel·la, construïda a partir de retalls de vida, anem seguint les vicissituds creuades d’uns i altres. Sara és una dona independent i ambiciosa, que ha heretat del seu pare, un col·leccionista aficionat a les maquetes d’avions, la passió per volar, però que no en tindrà prou de ser hostessa de vol. L’Eva, en canvi, és arqueòloga, arrelada a la terra, sedentària, mare de dos fills, i intermitentment casada. Per proximitat als pares, és la que més s’haurà de fer càrrec de cuidar-los, i no se sentirà mai prou recompensada per aquest esforç. La seva agror arriba a fer-se antipàtica al lector en certs moments.

La Sara i l’Eva viuen “el càstig vitalici de ser evocades l’una en funció de l’altra, l’una en absència de l’altra, de vegades com una doble, de vegades com una meitat”. La seva relació s’esquinça perquè tenen prioritats incompatibles. L’Eva necessita la seguretat dels lligams. La Sara té una aversió patològica al compromís i a la dependència. Davant la crida de la maternitat, la Sara i l’Eva tenen respostes diametralment oposades. En certa manera són el desdoblament del dilema que vivia l’Anna a L’altra, que es trobava justament en la cruïlla de decidir si volia tenir fills o no. L’Eva aposta rotundament per ser mare de ben jove. La Sara no pot suportar res que la lligui massa: “Deslliurada de la gravetat del cos, d’aquest cos naturalment preparat per a pesar sobre la terra, per deixar-hi sang i dolor i placentes com sacs d’arrels, la Sara ha renovat el vot de pertànyer a l’aire”.

La lectura d’El cel no és per a tothom és plena de miratges. D’entrada l’autora ens fa sentir més propers a la Sara, com si el nostre afecte s’hagués de decantar més per ella que per l’Eva. La novel·la, però, va girant com un calidoscopi i ens acaba mostrant totes les cares possibles dels personatges. A mida que ens endinsem en la història de la família Costa, l’autora es reparteix en la sang de tots els germans i ens va mostrant cada personatge en la seva justa dimensió, amb les seves grandeses i misèries.

Jordi Sarsanedas deia que un bon relat és el resultat de l’equilibri entre la trama i l’ordit. Al teler, la trama s’estén en fils longitudinals. Són les línies que fan avançar l’acció i ens van anunciant nous tombants de la història. L’ordit, els fils travessers, ens relliguen i omplen de sentit la successió dels fets amb detalls, matisos, paisatges exteriors i els fantasmes interiors dels personatges. L’ordit recús la trama amb diàlegs (que aquí són d’una precisió quirúrgica) o anècdotes anodines que ens il·luminen els personatges per dins, o amb flashbacks inesperats que ens farceixen un buit que ignoràvem. Rojals és la gran artista de la dosificació. Mai ens explica una cosa sencera, sempre se’n guarda una part per més endavant. Res és massa obvi ni explícit a El cel no és per a tothom, perquè és un gran teler en què l’acció es reprèn i es replega constantment, on la intriga no es desboca mai perquè sempre té el contrapès de la cristal·lització epifànica.

A l’amant de trames trepidants la lectura se li farà morosa. Hi haurà lectors de Primavera, estiu, etc que ja es van despenjar amb L’altra i que no tindran la concentració ni l’estómac de llegir tampoc aquesta. Ja se sap, el cel no és per a tothom. Al lector que llegia novel·les i ara mira sèries hi descobrirà una mina d’observacions fascinants dissoltes en un relat que no perd mai el pols narratiu. I si queda algun lector, encara adult, de novel·les, hi trobarà una de les millors obres de la dècada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. gràcies , Bernat! amb aquesta critica, encara tinc més ganes de llegir el llibre, estic d’acord en que la Marta és una de les millors escriptores actuals, d’aquestes que, quan acabes el llibre, vols més. Però a mi en va agradar molt més l’altra, que Primavera estiu etc, encara que les dues en van agradar molt.