Lluís Servera. Un mal que desanima i bregueja amb les flors

12.04.2015

Els viatges sempre són iniciàtics. Altrament, en comptes de viatges són excursions, i els viatgers, visitants o turistes. Els viatges sempre són iniciàtics, com ho va ser el de Lluís Servera Sitjar al Perú, l’estiu del 2007. Hi anava a cercar respostes i a cercar Déu en centres per a discapacitats, menjadors i aules per als infants de la marginació, presons com la de Lurigancho de Lima i a les zones més castigades per la impenitència dels terratrèmols. Cercava respostes i cercava Déu, i va trobar bocines com destrals, pols de cementiri, ganivets interiors, espirals de ràbia, serps mortes, raons llenegadisses, bucs esfondrats o gests desguarnits. Tot plegat, “Un mal que desanima / i bregueja amb les flors”. Ens ho intenta contar al seu darrer llibre de poemes, Més enllà d’Arequipa, amb un ric desplegament d’imatges i un bell català, que brilla amb la seva presència.

 

Lluís Servera Sitjar

Lluís Servera Sitjar

Més enllà d’Arequipa és un últim intent de mitigar els estralls de la confusió i del desassossec després d’una experiència iniciàtica que ha fet trontollar tot l’edifici existencial de Lluís Servera. Abans d’escriure aquest llibre, ell, que és llicenciat en Filosofia i catòlic practicant, havia esgotat totes les vies de la raó i de la fe. Però Déu guardava silenci , passava per malla, passava de llis o es limitava a plorar “com un quissó sense llet”. Tampoc n’hi havia prou amb Voltaire, amb Epicur, amb Boeci, amb tota la nòmina dels filòsofs. El poeta ens ho diu: “lluit per estirar d’una riba marina […] el que de la raó s’esmuny”. En aquestes circumstàncies, potser no quedava altra opció que la d’acollir-se al dret d’asil de la poesia. Perquè els mots no ens preserven de cap amenaça ni de sofrir, ni dels dubtes, però “fan eterna companyia com les fotos i els libres de la mare”, tal com es pot llegir en el poema en prosa dedicat a César Vallejo.

És així com des del principi del seu llibre Lluís Servera Sitjar es deixa induir per aquests companys de viatge i d’acord amb una cita del seu admirat Ungaretti –de qui, no fa gaire temps, va traduir al català Il dolore–, es decideix a amollar llast i a intentar desposseir-se de l’ordre de valors que regeix al seu país d’origen i a la seva Europa, un ordre de valors edificat damunt la competència, el pragmatisme i l’individualisme. Més enllà d’Arequipa comença amb aquest propòsit ungarettià: “La part de mi que ve de paradisos / ja no pot plànyer res meu.”

Però l’autor escriu de memòria, quan ja té assimilat que, en realitat, el seu viatge per la geografia física i humana del Perú ha estat un viatge pels abismes del mal del món i pels laberints del cor de l’home. Per això, en comptes de començar pel conflicte comença per les conclusions.

En efecte, a partir del primer poema, el protagonisme de Més enllà d’Arequipa ja no correspon a Servera Sitjar, sinó a l’estat d’excepció en què ell començà a viure els dies d’estiu que va passar com a voluntari a les missions del Perú, i correspon a l’estranger, al desconegut en què es va convertir a partir de l’instant que s’adonà de les adversitats amb què l’atzar castigava tantes de vides, les quals, després, vistes a distància, li recorden “…la fulla que cau i la pluja banya / i confon de terra”.

Diu l’atzar per no dir Déu? O per no dir la història —que no hi ha qui l’entengui— i que du el poeta a afirmar: “Tots són llampecs que no sabem dir”. Lluís Servera no ho sap dir, però ho intenta des de la selva urbana de Lima, des del temple del déu solar Pachacámac, des dels àmbits quítxues de Rinconada, des de Manchay Alto, Caral, Ancón, on, contemplant un estol de pelicans, exclama consirós: “Quin gris surt de la mar, / del cel tapat, / de les butzes dels peixos?”. O ho intenta mentre mira jugar les nines d’un asil, contra “…la mort i els seus arcàngels”, camí de Trujillo; fent oració o adreçant-se a l‘estimada (“Maria, amor meu, per tu he fondejat un mar esquiu i un paisatge impensable”). O ho intenta evocant alguns dels escriptors que estima, entre el silenci inexorable de Déu, a qui, cap al final, s’adreça amb aquests versos admirables: “Ja no sou el qui fóreu. / Però vos duc com un hort de batecs / com hi duc la tristesa i els arbres.”

Tal com havia d’ocórrer, Lluís Servera Sitjar va regressar transformat d’aquell viatge. Fins al punt que, després d’Arequipa, els seus ulls ja no tornaran veure el mateix dins els mateixos miralls en què veia passar la vida abans de la seva experiència transatlàntica. Ara, als jardins, a les síquies, als joncars, a les roques de sal de l’illa de Mallorca, als safareigs d’heura de la seva Alcoraia, els ocells, quan hi canten, també qüestionen, desafinen, pregunten.

Etiquetes: