L’amiga genial: crònica addictiva de l’amistat femenina

La Campana Editorial acaba de publicar una de les novetats més esperades d’aquest final d’any, L’amiga genial, d’Elena Ferrante, una novel·la que ha traduït per Marta Hernández Pibernat: el primer volum d’un quartet admirable que descriu, amb una clarividència xocant, el retrat sentimental de l’experiència femenina. Una narració polièdrica que es projecta sense atenuants, amb una lucidesa absolutament commovedora.

Es fa difícil parlar de L’amiga genial sense caure en l’elogi fàcil, igual que costa desempallegar-nos de l’eròtica misteriosa que envolta la seva autora (o autor) sense que s’accentuï la seducció que exerceix sobre la nostra inestable imaginació, sense que puguem evitar de preguntar-nos: Qui coi és Elena Ferrante? Qui és aquesta persona que sap penetrar d’aquesta manera en l’ànima humana i fer una radiografia tan prodigiosa del nostre comportament?

Però és una pregunta que només podem respondre amb especulacions o amb sinceritat: ni idea. Elena Ferrante és l’escriptora sense cara; la seva figura està envoltada d’un secret total i ni tan sols es pot afirmar que sigui una dona. Només sabem que diu, sobre els llibres, que “no necessiten per res els autors, un cop estan escrits”. Hi podem afegir alguna objecció justificada? Probablement, no. Ni la tenim tampoc. Llegir-nos el llibre amb la seva aura de misteri és, justament, el que val més la pena, perquè els enigmes literaris-identitaris (sobreentenent-ne la qualitat de la prosa), ens posen. Pregunteu-li a Marta Rojals (per Twitter, esclar).

L’amiga genial és una història honesta i fascinant d’una relació d’amistat complexa i sincera entre la Lenù i la Lila, dues nenes d’una barriada humil de Nàpols, ambientada en una època de canvis poc després de la Segona Guerra Mundial. L’atracció entre elles és tàcita, profunda i captivadora. Amb distanciaments i rivalitats, amb inseguretats, dependències i necessitats, s’influencien per les coses bones i per les que no ho són tant. I evoluciona de manera gradual, mentre la Lenù i la Lila es van fent noies i descobreixen els reptes i els embolics de la vida; els somnis i les quimeres; el desig; la por; la implacable evidència de la realitat.

Una realitat on es mouen prop d’una cinquantena de personatges que les acompanyen en el seu concomitant viatge per la infància i l’adolescència. Personatges que Ferrante decora amb gran riquesa de matisos, amb una humanitat flagrant, moltes vegades aspra (perquè no sublima), que és capaç de transformar-se en poesia amb una sola frase, un pensament o la descripció d’una conducta en un moment determinat. Això contribueix a fer que l’ambientació supuri de versemblança, d’autenticitat.

La novel·la té més de cinc-centes pàgines, però es consumeixen amb una sensació contradictòria de dolçor i voracitat. Ferrante omple una part del nostre temps amb la seva capacitat de crear escenes de tendresa, de tensió i de complicitat amb el seu llenguatge amè, directe i precís, que segurament hauria satisfet dos grans defensor de la intel·ligibilitat integral (plana, accessible a tothom) com Josep Pla o Albert Camus, que ja va dir que “aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes”. Qui collons vol ser comentarista, podent ser lector.

No resulta estrany que L’amiga genial, i la resta de volums que completen la història de la Lenù i la Lila, s’hagi convertit en un fenomen mundial. La descripció de la seva intensa relació és addictiva des de les primeres pàgines i es converteix en una mena de tractat de la condició (i l’amistat) femenina que ha fet que algunes veus la proposessin com a mereixedora del Nobel de Literatura.

Tant és qui sigui Elena Ferrante. Ens la continuarem imaginant cadascú amb les nostres cabòries. O potser no. Sigui com sigui, a través dels seus llibres n’estarem pendents. Amb L’amiga genial, ens ficarem dins d’una història en què la franquesa dels sentiments que s’hi exposen ens farà vibrar i angoixar: Em feia por que li passessin coses, bones o dolentes, sense que jo hi fos. Era un temor antic, un temor del qual no m’havia desfet mai: la por que, en perdre’m trossos de la seva vida, la meva perdés intensitat i importància.

Discorrent per la nitidesa de les seves paraules, la novel·la ens induirà a fer allò que hauria de ser tan inexcusable de llegir pel pur plaer de fer-ho, sense subterfugis tan de moda com dir que no es té temps perquè s’està estressat. Com pot ser que visquem en un món en què no estar estressat estigui mal vist? La lectura hauria de ser la nostra teràpia més sagrada per no tornar-nos definitivament estúpids.