La màgia narrativa de Patrick Rothfuss

Un dels pocs autors contemporanis de fantasia que s’han traduït al català és l’americà Patrick Rothfuss (1973), autor de la trilogia La crònica de l’assassí de reis, de la qual de moment se n’han publicat els dos primers volums al segell Rosa dels vents. Lluny dels llibres rutinaris i manufacturats que algunes editorials produeixen en sèrie, Rothfuss ha sabut elevar-se per sobre de la resta gràcies al seu gran talent narratiu. La primera part de la trilogia, El nom del vent (no confondre’l amb l’infame llibre de Carlos Ruiz-Zafón), és indiscutiblement un dels títols més importants dels darrers anys, perquè és una novel·la de fantasia que reflexiona sobre les novel·les de fantasia. I al gènere li convenia molt un exercici així.

El protagonista, Kvothe, és un aventurer, músic i assassí que va aconseguir una gran fama i ha generat infinitat de llegendes, però que ara viu d’incògnit com a taverner en un poble aïllat. Allà el localitza un cronista, que el convenç per narrar-li la seva veritable història. Kvothe li dóna tres dies de marge, i allò que explica a cadascun d’ells correspon als tres volums que tindrà la sèrie.

Així doncs el gruix de la novel·la està dedicat a la història de Kvothe, i aquesta es divideix en dos plans narratius. Tenim la seva versió en primera persona, però que en cap cas és objectiva. Sovint ignora o resumeix els moments més espectaculars, i en canvi se centra en aquells aspectes que més li interessen, com la seva enamorada Denna o el seu talent amb el llaüt. És un narrador amb una veu potent i que ens atrapa, però en cap cas fiable. I per altra banda tenim les històries, llegendes i rumors que s’expliquen d’ell, i que tindrien un to més semblant a les novel·les de fantasia clàssiques. Ara bé, com que aquestes ja es donen per sabudes (el cronista i els vilatans les han sentit moltes vegades), nosaltres només les descobrim de passada. Precisament són els lectors assidus del gènere els que no tindran cap problema per omplir els buits, perquè es tracta de fets que han llegit una vegada i una altra.

Aquesta estructura doble és la principal gràcia del llibre, i està col·locada sobre una trama de coming of age plena de tòpics, però que l’autor capgira una vegada i una altra (les escenes de la teulada o del drac en són exemples claríssims). I tota la part de l’acadèmia de màgia es podria llegir com una paròdia de Harry Potter… si no fos que Rothfuss li dóna mil voltes en qualitat literària.

El nom del vent va ser indiscutiblement el debut de fantasia més important de 2007. Aquest èxit va provocar un cert vertigen en el seu autor, que va començar un procés de reescriptura molt minuciós de la segona part, que ja tenia escrita. El temor d’un home savi no es va publicar en anglès fins al cap de quatre anys, i a banda de confirmar el talent de Rothfuss, va extremar encara més el seu plantejament narratiu: la manera com explica el naufragi i l’aventura amb els pirates et deixa amb la boca oberta, i en canvi crec que molts lectors es posaran nerviosos amb la minuciositat amb què descriu l’aprenentatge d’una llengua gestual.

Ara s’acaba de publicar en català La música del silenci (Rosa dels Vents 2014), traducció qüestionable del brillant títol original The Slow Regard of Silent Things (més o menys L’estima lenta de les coses mudes). Es tracta d’un conte llarg, o novel·la breu, centrat en un dels personatges secundaris de la Crònica. Rothfuss ho deixa ben clar a la primera pàgina: si només espereu la continuació de la història de Kvothe, no el compreu. En lloc d’això tenim una narració sobre laberints subterranis, rutines misterioses i la màgia dels objectes, inspirada clarament en l’obra de Neil Gaiman. Un exercici imprescindible per l’autor, que ha de demostrar que no només domina una vessant del gènere. I no cal dir que se’n surt.

Rothfuss s’ha erigit per tant com un dels dos grans renovadors de la fantasia, sempre des de l’ortodòxia i el coneixement profund de la tradició. L’altre, l’heterodox, radical, combatiu China Miéville, encara ningú no l’ha traduït al català, o sigui que ens haurem d’esperar per parlar-ne.