Koltès arriba al Romea més clandestí

9.10.2013

Avui s’estrena al Teatre Romea una posada en escena singular de La nit abans dels boscos, de Bernard Marie Koltès, interpretada per Òscar Muñoz. Es tracta d’un espectacle de l’Off Romea, que es podrà veure fins al 10 de novembre en espais amagats del teatre i sempre per a un grup reduït d’espectadors. Anna Brullet, de Final de Trajecte, ja ha assistit a l’espectacle al Festival TNT de Terrassa.

 

Òscar Muñoz a La nit abans dels boscos | Foto Lydia Cazorla

 

És diumenge a la nit i una trentena de persones som a una cantonada deserta quan un desconegut ens aborda. Som a Terrassa, però podríem ser a qualsevol altre lloc, al Raval de Barcelona, per exemple. No gaire lluny llampega, com si la meteorologia reclamés la pluja del text original que aquí no apareixerà. El desconegut és el protagonista de La nit just abans dels boscos de Bernard Marie Koltès, però podria ser qualsevol dels exclosos que, cada cop més, produeix la nostra societat. D’aquesta manera el director Roberto Romei i l’actor Òscar Muñoz fan baixar Koltès de l’escenari i el porten allà on pertany, al carrer. Una aposta que ha estat un dels èxits del festival TNT a Terrassa, on va exhaurir localitats per totes les representacions. Dijous desembarca a l’off Romea on s’estarà cinc setmanes. Les entrades per la primera setmana ja estan exhaurides.

La nit just abans dels boscos és, pràcticament, un clàssic contemporani. Des que es va estrenar l’any 1977 a l’off d’Avinyó davant de només sis persones ha plogut molt i se n’han fet molts muntatges. Ara, però el text és tristament més actual que mai. “Durant una època va deixar de ser-ho però ara ho torna a ser. D’exclosos n’hi ha hagut sempre però ara n’hi ha més i estem tots molt més a prop de ser-ho, ens hi reconeixem molt”, diu Òscar Muñoz. I és que la història no és més que això un paria, un estranger, un aturat, un okupa, algú que viu al marge del sistema perquè el sistema l’ha expulsat. Algú que demana una habitació però que, en realitat, només busca compartir una estona amb algú altre, formar part d’un grup, sentir-se inclòs. Vol que escoltem la seva història i sobretot, com resumeix molt bé Muñoz, busca “algú a qui estimar”.

Aquest és un dels primers textos de Koltès però recull a la perfecció l’aroma que respiren els altres textos. Un llenguatge extremadament poètic per explicar les vides dels que es troben al marge de la societat: traficants, assassins, immigrants. Però, si la poesia ja es troba al llenguatge, cal que n’hi afegim? Això és el que es van preguntar Muñoz i Romei que van decidir llegir el text allunyant-ne la poesia i “buscant-la en allò quotidià”. És per això baixen de l’escenari, el lloc on sempre s’ha representat, i porten el text al carrer, al seu espai natural. “És una situació real. No fer-ho en un teatre converteix al públic en l’altre personatge i l’inclou d’una manera més directa”, explica Òscar Muñoz. I ho aconsegueix.

D’aquesta manera la història arriba no només per la via racional si no, d’una manera més directa, a través de tots els sentits. Aquest desconegut ens mira, ens toca, ens convida a una cervesa. Interpel·la directament a cadascun dels espectadors i, tot i estar envoltat d’una trentena de persones, et fa sentir sol amb ell. Et transporta a viure, en carn i óssos, la trobada amb aquest desconegut que t’obre el cor i et confessa una història que, en alguns moments, no és tan lluny de la de tots nosaltres. I això és mèrit de l’espai triat però, sobretot, de la interpretació d’Òscar Muñoz. Es nota que s’hi ha aproximat allunyant-se de la poesia per buscar la humanitat, fent-lo de carn i óssos i apropant-s’hi des del sentiment més que des de la racionalitat. Té en compte tots i cadascun dels espectadors seduint-los com si, enlloc d’espectadors que han pagat una entrada per veure un espectacle, fossin algú que realment ha trobat al carrer i lluita per retenir. Tots sabem que és un joc però l’escenari i la interpretació el fan extremadament real.

Hem permès al teatre allò que no permetem a la vida real, que un estrany amb pinta una mica sospitosa, d’aquells que ens farien canviar de vorera en un carreró mal il·luminat, ens portés a casa seva i ens convidés a una cervesa. L’hem seguit i ens hem obert a un submón aparentment molt lluny del nostre i ens hem deixat sorprendre per alguna frase en la que ens sentíem identificats amb algú que, en teoria, no és dels nostres. Ens ha parlat de l’amor, de la por, de sentir-se estranger i de moltes altres coses. “Aquest exclòs ens inclou en la seva vida”, diu Muñoz. I potser hem pensat que en moments com l’actual qualsevol de nosaltres podríem ser ell. Potser hi hem reconegut aquell boig que corre pel nostre barri i al que mai no hem fet massa cas. Potser aquesta trobada fictícia servirà perquè la nostra reacció canviï a la real.