Jordi Savall i l’altre tricentenari

El cicle “El so original”, dirigit per Jordi Savall, ens ofereix aquesta temporada cinc concerts en recintes tan diferents com les Reials Drassanes, l’Auditori o el Liceu. Aquesta setmana hem pogut gaudir del quart concert del cicle, que celebra un altre tricentenari: el del naixement de C. P. E. Bach, amb l’estrena a Catalunya del seu oratori Els israelites al desert.

Jordi Savall, al capdavant de Le Concert des Nations i de la Capella Reial de Catalunya, va oferir un concert dividit en dues parts: a la primera va donar el protagonisme als cantants finalistes de la IV Acadèmia d’Interpretació musical, cinc joves que van presentar fragments de Giulio Cesare i d’Il Parnasso in festa, totes dues obres de Händel. A la segona part va venir el plat fort del concert, és a dir, Els israelites al desert, amb les sopranos María Cristina Kiehr i Hanna Bayodi-Hirt, el tenor Nicholas Mulroy i el baix Stephan MacLeod.

Tot i que és molt lloable el fet de donar oportunitat a cantants joves, s’ha de dir que els cinc solistes que vam sentir a la primera part es veien poca cosa més que estudiants avançats, especialment Carmit Natan, que va interpretar l’ària més espectacular i profunda de Giulio Cesare, “Se pietà”, amb moltes deficiències tècniques i una afinació més que dubtosa. Va estar millor, sense ser cap meravella, Carmina Sánchez en l’ària “Verginette”, d’Il Parnasso in festa, però la millor, amb diferència, va ser Gunhild Lang-Alsvik, que va demostrar que pot encarrilar una carrera professional. Els altres dos cantants van tenir un paper molt més reduït.

Quant a l’oratori de C. P. E. Bach, la interpretació va ser meravellosa per part de l’orquestra i el cor. Savall sap perfectament com ha de sonar cada estil de música antiga, i els fills de Bach ja no són pròpiament barrocs, sinó que se situen en el trànsit cap al classicisme, després de Bach i Händel i abans de Mozart i Haydn. És un estil que a vegades cau en una mena de terra de ningú, com passa amb Gluck, però C. P. E. Bach, que sobretot té una obra immensa per a clave, va escriure Els israelites al desert, un oratori tan fantàstic com difícil per als cantants.

María Cristina Kiehr, una veterana de la música antiga, no va estar prou a l’altura del seu paper, potser no havia estudiat prou les àries, però se la notava cansada i no podia arribar còmoda al registre agut ni abordar les agilitats amb prou desimboltura. La millor dels solistes va ser, sens dubte, Hanna Bayodi-Hirt, que amb una veu brillant i sòlidament projectada, va cantar el seu paper amb molta elegància i comoditat. El tenor Nicholas Mulroy té una veu no prou ben projectada, es notava un pèl engolat i va quedar prou discret. El baix Stephan MacLeod, tot i que té una veu potent i bonica, li va quedar un pèl plana, amb falta de vibrato, com si li rebotés contra una paret, i no donava tots els harmònics necessaris per a una emissió correcta.

En conjunt, però, va ser un concert memorable, perquè suposava desenterrar un tresor musical, i perquè Jordi Savall hi va estampar el seu segell de qualitat indiscutible, amb un so que segurament s’assembla molt al que sentia el compositor al seu temps. Amb Le Concert des Nations i la Capella Reial va aconseguir embolcallar una música meravellosa i donar-li l’estil, la força i el caràcter intrínsec que té.