Filòlegs, esquimals i efectes especials

12.05.2014

Els dies 9, 10 i 11 de maig s’ha pogut veure a la Sala Tallers una lectura dramàtica de El triomf de la fonètica, de Martí de Riquer. Lectura molt ben dramatitzada en forma de radioteatre, amb pianista i efectes especials inclosos. Aquí la crònica del que s’han perdut.

El triomf de la fonètica. Foto de May Zircus/ TNC

 

La primera cosa que ens sobta, llegint el programa de mà, és que no consta que aquest espectacle sigui una creació de la companyia La Calòrica, i que el seu nom apareix únicament als agraïments. De La Calòrica en són el director (Israel Solà), el responsable de l’espai escènic i el vestuari (Albert Pascual), el dramaturg (Joan Yago, aquí als agraïments) i bona part dels actors (Xavi Francès, Aitor Galisteo, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol). Podríem afirmar, llavors, que es tracta d’un muntatge de La Calòrica produït pel TNC i amb alguns “actors convidats”? Els altres intèrprets són Manel Barceló, Quimet Pla, Arnau Vilardebó, Aina Sánchez i Teresa Vallicrosa, més Francesc Mora (d’EGOS Teatre) com a pianista i Jordi Basté llegint les acotacions (sí, l’excels).

El triomf de la fonètica, estrenada l’any 1936, és una de les dues peces teatrals (juntament amb Spinoza i els gentils) que Martí de Riquer va escriure just abans de la Guerra Civil, amb només vint-i-dos anys. La filologia i l’estudi de la literatura catalana van concentrar llavors totes les seves energies, i ens queden aquestes dues obres com a únic testimoni del teatre de Martí de Riquer. El propi autor va qualificar El triomf de la fonètica com una mena de Ionesco avant la lettre, pel seu caràcter d’absurd i com un primer estadi de la deconstrucció i posterior destrucció del teatre burgès, la pièce bien faite i el llenguatge en general (“Té, ara truquen. Hi deu haver algú. Ho aniré a mirar”). El plantejament de l’obra remet al sainet català del segle XIX: el pare burgès vol casar els seus dos fills Joana i Joaquim (vulgarment dit Quim) amb els fills del seu soci de l’empresa “La Foca Nostrada” que, tractant-se del gènero que tracten (la pell de foca) són, naturalment, esquimals. La filla no té cap intenció d’acceptar aquest fatal destí, ja que està enamorada de Jaume, mentre el fill filòleg està més interessat en la fonètica que en una altra cosa (un altre dia parlarem dels éssers asexuats que poblen el món acadèmic). Entren en acció la dida, la minyona, un desconegut i un faquir de Singapur, entre d’altres personatges. L’acció s’accelera, es descobreixen secrets del passat i lligams sorprenents entre els personatges que emboliquen encara més la troca, i la peça s’acaba en una mena de happy end atropellat. Més o menys seria això.

El gran encert del director Israel Solà ha sigut convertir aquesta lectura en una sessió de radioteatre dels anys trenta, i aprofitar l’avinentesa que els actors estan tota l’estona amb el llibret a les mans per crear un espectacle de teatre dins del teatre, o en aquest cas teatre dins de la ràdio. El locutor encarregat de presentar l’obra, introduir els anuncis i llegir les acotacions és Jordi Basté, però potser els seus nervis i la seva manca d’experiència teatral van una mica en contra de l’espectacle. Potser un locutor com Òscar Dalmau hauria sigut l’ideal per a aquest paper, ja que té molta més grapa escènica i ha protagonitzat al seu torn saraus semblants, com la sèrie de concerts que va conduir amb el grup Angelina i els Moderns fa uns anys, on feia el paper de presentador de ràdio dels anys seixanta. L’acompanyament al piano per part de Francesc Mora és un altre encert de la proposta d’Israel Solà, així com la realització dels efectes especials en directe, paper reservat a Xavi Francès i a la parella còmica Quimet Pla – Arnau Vilardebò, dos monstres de la comèdia que demanen a crits més escenari.

Teresa Vallicrosa està estupenda com a actriu de nivell rebaixada a fer de dida i a cantar l’hora del cu-cut, boicotejant la funció, interpretant anuncis en directe o fent de la cabra del veí. Volem més Teresa Vallicrosa als nostres escenaris, si us plau. Manel Barceló és Enric, el pare burgès que només pensa en la fabriqueta, una mica ofegat en la veu però eficient com sempre, i Aina Sánchez és Lasca, l’esquimal amb accent anglès, força desaprofitada en aquest muntatge, pensant en tot el seu potencial. Els joves intèrprets “calòrics” estan tots molt bé en els seus respectius papers: Marc Rius com a llepafils fill filòleg, Júlia Truyol com a filla rebel i resolutiva, Aitor Galisteo com a pretendent de catàleg, Esther López com a minyona erudita que cita constantment la mitologia grega i Xavi Francès com a esquimal amb accent cubà (un valencià fent d’esquimal amb accent cubà, meravelles de la tècnica). L’espai escènic i el vestuari (suposem i esperem que reciclats dels fons del TNC) són exquisits, i la peça passa bé com un got d’aigua fresca.

 

El triomf de la fonètica. May Zircus/ TNC

 

En definitiva, si no han vist El triomf de la fonètica hauran de resar perquè en facin bolos (algun programador a la sala?) i esperem que com L’esquella de la torratxa dels EGOS Teatre el poguem veure en un futur proper a qualsevol vila o poble de Catalunya. Perquè són muntatges fàcils de moure i a més estan molt bé, tu. I el més important… són baratets, baratets!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ahhh! Ara ja ho has canviat …. Però la venjança és que el Basté es carrega l’espectacle. Hahahhaha. Quin desastre de crític i de crítica.

  2. De debó…. Fes-t’ho mirar. Ara ja no orangutaneja, ara es carrega l’espectacle. Això de les envejes de no ser on t’agradaria és un drama. I ni una menció al Barceló que està memorable. Drama