Erri de Luca i la natura exposada

Amb La natura exposada (Bromera/ Seix Barral en castellà), Erri De Luca (Nàpols, 1950), a qui cal desitjar que en un temps no massa llunyà li sigui atorgat el Nobel per la seva novel·lística d’alt valor simbòlic, amb fondària, ha assolit un nou cim en la seva evolució literària.

Amb l’estil poètic que els lectors li estimem, a La natura exposada Erri De Luca explica una història que, segons diu a l’inici del relat, prové d’una escolta, no sabem si real, tot i que dóna algunes dades, o és a partir d’una escolta interior, el més probable. I afegeix: És una narració teològica: “Si el món i les criatures vivents són obra d’una divinitat, tota narració ho és obligatòriament”. Una declaració de principis. No només de la narració respectuosa amb els avatars que es despleguen a La natura exposada, sinó també respecte de la seva pròpia narrativa. De Luca, que ha estudiat la Bíblia i l’hebreu, és conscient del valor intern, espiritual de les paraules. De Luca no escriu res en va, les seves frases són tan concises com plenes, les seves paraules tenen el pes i l’aire just, i una bellesa que corprèn.

A La natura exposada s’hi lliguen dos camins argumentals: amb una aparença ruda, la personalitat del protagonista es desclou en els pensaments i accions de l’home madur i solitari que viu a muntanya i ajuda gent a creuar la frontera, i, tot seguit, en l’obra de l’artista que durà a terme la reconstrucció d’una escultura a la qual l’Església vol donar relleu, “conscient de l’enorme valor artístic de l’escultura, i a través seu vol acostar d’una manera nova i natural la veritat del sacrifici”.

L’home que ajuda a travessar pròfugs o exiliats a travessar fronteres, un drama tant del nostre temps, en passar la ratlla els retorna els diners. Un pròfug escriptor relata aquest fet en un llibre que es convertirà en un èxit. Això provoca un daltabaix entre els companys del poble que fan la mateixa feina. L’home es veu obligat a marxar i es trasllada a la costa, on prova de guanyar-se la vida com a escultor. En té coneixements, ha restaurat mans, dits i braços de sants i verges. Un mossèn, que inútilment ha buscat algú per a dur a terme una feina delicada, troba en l’home la persona a la qual fer confiança per restaurar el Crist que va esculpir un jove artista de principis del segle vint que va crear aquesta obra mestra quan acabava de tornar de la Primera Guerra Mundial. L’Església va sentir la necessitat de correspondre als temps. Quan al cap d’un any l’obra va ser enllestida (un Crist nu de forma integral), l’Església havia canviat de vent i de bisbe, i es va ordenar cobrir la nuesa. Ara, i sota el signe dels nous temps, es vol recuperar l’original, treure el drapejat perquè quedi al descobert la natura, tal com en el poble del futur restaurador anomenen la nuesa d’homes i dones.

La narració esdevé un diàleg íntim entre el restaurador i l’escultor de l’obra mestra mort de pena pel rebuig de l’obra en la qual va posar cos i ànima, així com una meditació entre el profà i el sagrat que inclou les profundes converses amb representats de les tres religions monoteistes. Tots l’ajuden: el mossèn vingut de terres del sud d’Amèrica, l’algerià musulmà obrer d’una pedrera que li ofereix el marbre per esculpir la natura, i un rabí, al qual, en una de les converses sobre el significat de les lletres hebrees que el restaurador troba en l’escultura, demana com pot fer-se una circumcisió per tal de prendre model real a través de la seva pròpia natura. El temps que dura la recuperació de la intervenció dolorosa, l’home el passa visitant el museu de Nàpols i observa fins al fons dels ulls les escultures gregues. Tot són passos per realitzar a consciència una obra artística que és profana i sagrada al mateix temps. No serà possible completar-la, però, fins que l’home no adquireixi el tremolor i la humilitat de qui se sap tan sols pont i artífex d’una cosa més gran, que sobrepassa, i que des de la seva òptica tan bé expressa l’obrer musulmà quan el restaurador li vol ensenyar la natura abans d’unir-la a l’escultura del Crist nu: “has dut a terme la teva obra mestra. No necessito comprovar-ho. –Potser ho fas per pudor. –Tinc pudor pel cos sagrat de la fe cristiana. La meva mirada forastera resultaria profana”.

És amb paràgrafs d’aquest nivell poètic i de concentració teològica i espiritual que La natura exposada, d’Erri De Luca, esdevé una fita en la trajectòria literària del seu autor.