El gros de la pobrissalla

6.09.2018

Conviuen a les llibreries dos títols ben recomanables: Savis, bojos i difunts: antologia del conte decadentista català (1895-1930), selecció i pròleg de Ramon Mas (Ed. Males Herbes) i De la ciutat vella, de Juli Vallmitjana, a cura d’Enric Casasses (Edicions de 1984). Dos llibres no pas d’ara —el primer, hàbilment construït per Mas—, exponents de la tradició decadentista: mena de literatura brostada als marges de la correcció i el bon to, que a casa nostra és sobretot un rebrot no gens migrat de la branca modernista.

“Santiago Rusiñol y Ramón Casas retratant-se”, 1890. Pintura de Casas i Rusiñol

Fins i tot un jove Eugeni d’Ors, abans d’erigir-se en cappare del Noucentisme, va participar del que Mas, en el seu pròleg magnífic, qualifica de “reivindicació d’una sensibilitat tèrbola”. El seu relat “La fi de l’Isidro Nonell” (1902), argument a banda —el linxament del cèlebre pintor a càrrec d’un poble que s’ha sentit ultratjat pel fet de veure representada la seva misèria en les teles de Nonell—, constitueix una prolixa enumeració de tot de personatges embrutits, pastats als que també pul·lulen pels altres relats aplegats aquí o per les pàgines de la novel·la de Vallmitjana (que, com ens recorda Casasses, signava les seves obres com a J. V. Colominas). Per això he fet servir unes paraules nadalenques de Foix per al títol. Sí, en tots dos llibres, “ve el gros de la pobrissalla”. I ho fa en tropell al·lucinat.

Mas ens presenta vint-i-cinc relats de setze autors diferents. Hi ha escriptors molt celebrats (Rusiñol, Casellas, Ruyra, Víctor Català, Bertrana); n’hi ha de no prou reivindicats (Maseras o Guansé, que hi aporten dues peces esplèndides); i fins algun de ben poc conegut (Xavier de Zengotita). L’objectiu és “donar visibilitat a una tradició, soterrada però persistent, dins de la literatura catalana de principis del segle XX”. Briva, purrialla, xurma componen el formigueig moral d’aquestes històries. Qui no pateix de necrofòbia s’ha trobat enredada, des de ben jove, en el negoci de la prostitució. Alguns individus atenyen el grau màxim d’abjecció en veure morir els altres: s’hi rabegen, tot convertint una mort sòrdida en joiós espectacle.

La primera novel·la de Vallmitjana no és tan rodona ni tan extrema com La Xava. El món que representa la infausta història d’amor d’en Fermí i la Laia es podria resumir amb aquesta sentència: “tot és una farsa i vivim en un medi corromput”. De la mossa, se’n podria dir el mateix que de la Xava: “era una flor que esclatava enmig de les runes de la pobresa”. De passada, l’obra critica àcidament “totes les bestieses modernístiques d’aquells beneits del cabàs”.