El final del periodisme?

Tota la vida procurant fer bé la seva feina i perseguint l’ideal de la perfecció, i ara tot ha perdut sentit. La professió per la qual tant havia lluitat fa aigües, es dissol i deixa de ser el que havia estat. El periodisme canvia, i ho fa per recórrer un camí imprevisible i ple d’inseguretats. D’això tracta Un tret al cap, que es pot veure a la Sala Beckett. Aquesta proposta del Festival Grec escrita i dirigida per Pau Miró es proposa abordar un sector que viu una crisi, però la població encara no ho sap prou.

Emma Vilarasau es posa a la pell d’una periodista que sempre ha predicat per exercir el periodisme amb rigor, qualitat i responsabilitat, uns valors que, actualment, s’han capgirat per complet en el si d’aquesta professió. L’ètica ha passat a millor vida, i ara només es busca captar l’interès dels lectors amb notícies absurdes i titulars tendenciosos. Sí, qui està escrivint aquestes línies no podria estar més d’acord. Tot això està passant, i fins i tot alguns periodistes encara no en són conscients o, simplement, duen a terme aquestes formes de fer inadequades. Per fi, doncs, el teatre tracta una de les problemàtiques més dures que viu el periodisme en els últims anys.

És veritat que recentment, a l’obra La treva de Donald Margulies a La Villarroel, vam poder veure un acostament impactant i viu a l’ofici, però en aquesta ocasió s’ha apostat per parlar del periodisme quotidià, el del dia a dia, i així s’ha pogut fer una anàlisi més global i proper a la professió. I això s’agraeix. De Vilarasau poca cosa es pot dir que no s’hagi dit anteriorment: aconsegueix fer-se, com sempre, amb el personatge a la perfecció. Si bé es poden detectar alguns gestos o expressions que formen part del seu habitual registre interpretatiu, i als quals ja estem acostumats, de nou torna a sorprendre.

No es queda lluny Imma Colomer, sempre tan natural i amb una versemblança que deixa astorat. Quan parla, sembla que ens deixi veure com és la seva vida real, i això fa que ens oblidem que estem en un teatre. El seu paper és el de la germana de la periodista, amb un caràcter ple d’optimisme que l’ajuda a afrontar les adversitats que se li presenten, que en són moltes. Mar Ulldemolins completa el repartiment amb un personatge que desperta tendresa i odi a parts iguals, i va creixent al llarg de l’obra.

Si voleu reflexionar sobre el periodisme, aquesta és una obra necessària. Tot i així, no hauria estat malament aprofundir-hi encara una mica més, dient les coses pel seu nom sense quedar-se en els plantejaments més abstractes. Caldria posar exemples de males pràctiques que estan passant actualment, i no només quedar-se a la superfície sense anomenar-les específicament. També és veritat que això, potser, hagués distanciat l’obra dels espectadors, els quals viuen la crisi del periodisme com un problema llunyà o, fins i tot, inexistent. Però, precisament, també hauria estat bé l’obra per evidenciar que la mala praxi en el periodisme afecta tota la població; tots ens sortim perjudicats. I aquest missatge no s’acaba de transmetre massa bé a Un tret al cap, però potser tampoc era el seu objectiu.

Tanmateix, sí que s’aborda a la perfecció el sentiment de sentir-se aparcat i menystingut en la societat. Les tres dones ho relaten des de les seves vivències: la periodista ha estat acomiadada perquè és massa gran i utilitza recursos de la vella escola, la germana aspira a viure els últims anys de la seva vida al màxim i la noia només vol fer-se un lloc i que el seu cas injust vegi la llum. Tot plegat amb unes dosis d’ira, rancúnia, sarcasme, ironia i humor que li donen un toc humà a l’obra mentre les tres protagonistes miren de buscar el seu rumb, perquè ara mateix no saben cap a on han d’anar.

Pau Miró ha construït una obra amb molts elements, més dels que poden semblar a simple vista. L’espectador té a les seves mans decidir quedar-se a la superfície o aprofundir-hi pel seu propi compte. L’escenari juga amb objectes que en queden fora, com uns focus o un penjador de roba, però també les actrius. I és que, quan no intervenen en escena, les veiem marxar fins a unes cadires situades al fons -però fora de l‘escenari-, esperant el moment per tornar a intervenir, ben visibles de cara al públic.

“Els periodistes sempre tenim a algú apuntant-nos amb una pistola al cap esperant el moment que ens equivoquem per poder-nos disparar”, diu més o menys el personatge interpretat per Emma Vilarasau. Aquesta és una definició del periodisme que no podria ser més real. Ah, i parlant de realitat: al principi ja ens avisen que tot el que veurem està basat en fets reals, però no ens podem imaginar fins a quin punt.

Si voleu més informació sobre Un tret al cap, Oriol Puig Taulé va assistir a un assaig obert de l’espectacle i en va escriure aquesta crònica.