El cos, la nostra memòria

La memoria del cuerpo (Fórcola, 2017) és una novel·la singular en què la sensorialitat és protagonista. De fet, una sensorialitat que transcorre a través del llenguatge artístic que d’una manera més evident exterioritza els sentits, és a dir, la dansa. És per això que es pot dir que hi ha un doble nivell de protagonisme: d’una banda els personatges construïts per Patricia Almarcegui a la trama argumental; d’altra, la dansa, el ball com a protagonista omnipresent que domina tota les escletxes del relat. Des del punt de vista de la representació figurativa la història que s’explica a la novel·la és una història passional, ben construïda, que manté l’atenció del lector des del començament fins al final. L’amor i el desamor es mostren àgilment al mateix ritme amb què la música silenciosa ultrapassa les pàgines del llibre.

No obstant això, des del meu punt de vista personal, el que adquireix un valor decisiu és el segon protagonisme que he esmentat abans. A diverses novel·les de la tradició europea apareixen aquests protagonistes que van més enllà de les siluetes individuals. Recordo, ara, un dels grans mestres de la novel·la moderna, Balzac, que a la seva monumental Comèdia humana va fer una acurada dissecció de successives passions: l’amor, l’avarícia, el joc… Patricia Almarcegui en una certa estela balzaquiana es llença a disseccionar la passió de la dansa, que demostra haver viscut de manera molt íntima. A partir d’aquesta dissecció sorgeix l’escenari elegit a la trama i que gira al voltant de la ciutat de Sant Petersburg i d’un dels seus teatres més emblemàtics, el Mariinski.

El lector es confrontarà amb un text que, a més de ser una tensa ficció literària, és una lliçó personal sobre la dansa a través del protagonisme d’una ballarina que rememora la seva trajectòria de manera agredolça, melanòlica i vigorosa. En definitiva, un exercici literari molt recomanable tant per als amants de la literatura com per als amants de la dansa.

Patricia Almarcegui és escriptora, professora universitària de literatura comparada i ha viatjat, i de vegades viscut, a innumerables països arreu del món. Abans de tot això, va ser ballarina al Balleto di Roma. Ha escrit diversos llibres com Los libros de viaje. La realidad vivida y el género literario, en col·laboració amb Leonardo Romero Tobar (Akal, 2005), Ali Bey y los viajeros europeos a Oriente (Bellaterra, 2007), El pintor y la viajera, Los viajes de Marco Polo (La línea del horizonte, 2012), El sentido del viaje (Junta de Castilla y León, 2013), Escuchar Irán (Ediciones Newcastle, 2016) i Una viajera por Asia Central. Lo que queda del mundo (Universitat de Barcelona, Periodismo Narrativo, 2016).