El candidat sense futur al país de les meravelles

1.10.2018

Segona crònica terrassenca d’Oriol Puig Taulé des del TNT. O l’angoixa d’un sabadellenc obligat a passar quatre dies (i tres nits) a la cocapital del Vallès Occidental.

David Fernández i Maureen López van presentar ‘No future Yes’ al TNT 2018.

El meu matí de divendres comença al menjador d’una casa terrassenca. No és que la nit anterior hagués lligat amb un autòcton (ans al contrari), sinó que El candidato és una peça que té lloc a diversos domicilis particulars de Terrassa. Marc Villanueva i Gerard Valverde són els nostres (elegants) amfitrions, en una sessió d’estratègia i política al voltant d’una taula. Inspirat en els jocs d’estratègia que tenien lloc a la llibreria de París L’Impensé Radical el 1969, El Candidato és un joc de taula, una experiència sonora i una exploració dels mecanismes del poder, tot en un. Militants, periodistes o policies apallissadors lluiten dividits en quatre equips per aconseguir que el seu candidat arribi al poder. El tauler de joc està format per llambordes (sota les quals s’hi amaga la platja, naturalment). El carrer com a camp de batalla. Manuel Valls va triar les rajoles de Barcelona per anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de la ciutat comtal, però això ja és una altra història. Els cossos morts s’acumulen a  sobre les voreres, i al final, com pertoca, només hi pot haver un vencedor. El Candidato és una estimulant proposta, que només hauria d’acabar de perfilar una manera ràpida i eficient d’explicar les seves regles a l’inici (alguns som lents), perquè així en lloc d’una partida els participants en poguessin fer dues. Cauts i conservadors al principi, els contrincants acaben matant sense pietat, amb l’afegitó d’unes sorpreses sonores (i bevibles) molt estimulants.

Joc de taula, estratègia política i pensament a ‘El candidato’, al TNT 2018.

El senyor Espinosa (el bo, el David) fa anys que munta espectacles amb objectes i figuretes. Després d’apropar-nos les seves versions de Shakespeare o de Don Quixot, ara ens presenta Una historia universal, un recorregut per la història de la humanitat. En tan sols una hora, poca broma. Amb només una taula i un munt d’objectes, Espinosa aquest cop no manipula, sinó que és Jordi Casanovas (el ballarí, no el dramaturg) l’encarregat de fer avançar el temps davant nostre, des de la creació de la vida a la Terra fins a la conquesta de l’espai exterior. Adam i Eva, Cleòpatra, Moisès, el cavall de Troia, Napoleó, Fidel Castro i Michael Bolton (es troben en un bar i la lien parda) són els protagonistes d’una peça que és classe d’història i relectura del relat oficial al mateix temps. Ja ens hauria agradat, a l’institut o a la universitat, tenir profes tan catxondos que en lloc de parlar tant ens fessin les classes amb ninots i joguines. Això sí, no em vull imaginar com deuen tenir la casa en David Espinosa i la seva família. (Lladró, Famosa, Mattel, Recuerdo de Segovia).

David Espinosa explica la seva particular ‘Una historia universal’ sense paraules, amb objectes.

A star is born. I no, no parlem de Lady Gaga, protagonista del darrer remake del film de Hollywood, sinó de Soren Evinson. Lady Perra, a partir d’ara. L’entrada en escena d’Evinson és de les coses més fortes que hem vist en molt de temps. De quatre grapes, ulls en blanc, i amb una respiració i uns grunyits que fan por, Evinson és un gos més proper al ca Cèrber que a un Chihuahua amb mala llet. A nation is born in me és una trobada entre l’intèrpret i el públic més propera a un xoc de trens que a la llepada convencional. “Os amo, perras mías”, ens deixa anar de seguida Evinson. “Seguid mirando, por favor”. La mirada de l’espectador és la gasolina que alimenta el performer, i la rodonesa de la peça està lligada a la naturalesa del mateix fet teatral. “Aquí todo es fácil. Aquí todo lo que veo lo utilizo para algo”. Que fàcil seria la nostra vida si, com en un teatre, tot allò que aparegués en escena hi fos per un propòsit, per una raó ben concreta. La peça s’ha de pulir i vernissar, això està clar, però conté una dosi d’honestedat per part de l’artista difícil de veure a les nostres contrades. Evinson no és d’eixe món.

Soren Evinson va presentar ‘A nation is born in me’ al TNT 2018.

Tecnologia i humor. Pantalles i sexe. Robots i culs. David Fernández i Maureen López ens van fascinar i divertir a parts iguals amb No future Yes, una peça que se’n fot de les noves tendències, la tecnologia, el TNT, els programadors i tota la comèdia humana. La tablet i el mòbil com a dispositius escènics que sembla que hagin de justificar per si mateixes un espectacle: “No tengo mucho que decir. Es lo que tiene el formato digital”. Un robot-aranya passeja per l’escena i enganya la màquina fent-li creure que no és un robot. Un making of hilarant sobre la mateixa peça (robot fet amb paper d’alumini, robot medieval) i pantalles amb rostres de santes i verges, amb sexes masturbant-se i els nostres dictadors preferits: Hitler-Google-Apple-Facebook. “Call me. Like me. Follow me”. Mateo Feijóo amb caputxa com el Jesucrist de Il vangelo secondo Matteo de Pasolini. Àlex Rigola titubejant quan intenta explicar per què no els ha programat. La precarietat de tot plegat: “Te dejo el bar para que hagas una performance”.  La creació escènica entesa com una forma de plaer i diversió. Recordar treure els nyoquis de la nevera.

Mateo Feijóo, director de Las Naves del Matadero, és un dels protagonistes de ‘No future Yes’.

Divendres encara vam tenir de temps de passar per l’escola Les Pisanes i veure Charles, Alice and me. Es tracta d’un muntatge de la terrassenca Teresa Sánchez Roca, a mig camí entre la conferència, el teatre d’objectes i el col·leccionisme. La intèrpret desplega la seva col·lecció personal de llibres i elements diversos sobre Alícia al país de les meravelles i el seu autor, Lewis Carroll. És un espectacle molt íntim perquè, a més de les curtes distàncies que separen l’actriu i els espectadors, ens trobem davant d’una mena de confessió de la seva creadora. Vida i ficció es barregen en una peça on sentirem una escena d’una obra inèdita de Carles Batlle sobre el mite d’Alícia, o d’una altra escrita per la mateixa Sánchez Roca, molt més colpidora. La gràcia i la personalitat de l’actriu salven algunes febleses de l’espectacle, com ara la seva indefinició entre el to confessional, l’espectacular o el de conferència. Creiem que si la peça es decantés amb més contundència per una de les seves tres potes, guanyaria molta més potència escènica.

Teresa Sánchez Roca va presentar ‘Charles, Alice and me’ al TNT 2018.

Finalment, un Teatre Principal ple fins la bandera va acollir l’estrena de Cold blood, l’espectacle dels belgues Collectif Kiss & Cry. Pep Pla havia dit, a la presentació del TNT, que a partir d’ara Terrassa es dividiria entre la gent que hagués vist Cold blood i aquells que no ho haguessin fet. Certament, els aplaudiments fervorosos del final, amb gran part dels espectadors dempeus, corroboren que Pla tenia raó. El muntatge és una meravella tècnica, un desplegament abassegador de maquetes i una pel·lícula gravada en directe en alta definició, però justeja enormement en la part dramatúrgica. Un text pretesament poètic i ple de tòpics acompanya una peça que guanyaria molt si fos, de fet, sense paraules. Una tria musical que, de tan òbvia espanta (Arvo Pärt, Nina Simone, Lou Reed, David Bowie) (creadors: prou Space Oddity als espectacles, si us plau!) i un to masclista absolutament caducat són les parts més febles de tot plegat. El “tu” a qui es dirigeix el narrador sempre és un home, evidentment: la dona és el mer objecte de desig passatger i anecdòtic, i el to de novel·la negra és del tot innecessari. L’escena de les mans ballant claqué (amb didals als dits) com en una pel·lícula de Ginger Rogers i Fred Astaire és el que més recordarem d’un muntatge popular, fàcil i amb una factura d’anunci publicitari. Recuperant el fil del debat entre professionals que va tenir lloc dijous a la tarda, Cold blood no és en absolut noves tendències. És teatre fet ara i aquí. Seguim.

‘Cold blood’ va ser un dels plats forts del TNT 2018.