Assaig sobre les vocacions

31.08.2017

La canícula d’agost a Barcelona va acompanyada d’una terrible sequera teatral: gairebé cap sala de la ciutat programa res. Però com en els còmics de l’Astèrix, sempre hi ha irreductibles durant les vacances. Un d’aquests és el Tantarantana, on es pot veure Claqué o no, una distòpia futurista de Roc Esquius en què funcionaris del govern, disfressats d’orientadors laborals, insten els ciutadans a canviar de feina, si cal, amb mètodes dràstics. Es pot veure fins al 17 de setembre a la sala del carrer de les Flors.

La companyia Dara està representant ‘Claqué o no’ al Tantarantana. Fotografia de Roser Blanch

Claqué o no, de la companyia Dara, forma part del III Cicle de Companyies Independents en Residència, el Cicló. Aquest és el cinquè espectacle de la jove formació nascuda el 2014 (el 2n dins del cicle), amb ganes de “fer teatre contemporani i explicar coses que potser encara no tenen nom”. El plantejament de la seva última proposta, escrita i dirigida per Roc Esquius, ens trasllada a un món futur on els ciutadans viuen sota el control ferm del govern, una distòpia llunyana de 1984 o Un món feliç, però amb arrels comunes.

L’obra arrenca amb el personatge de la Dona (Núria Deulofeu) ballant claqué en un parc. Apareix a escena l’Home (Isidre Montserrat), un funcionari inquisidor que la interpel·la i li qüestiona el seu procediment: si vol ballar claqué, que ho faci a casa seva. L’objectiu d’aquest treballador públic és redreçar els individus que s’han desviat del seu camí cap a la feina que els toca, per la qual han estat formats i apunten habilitats. Els anhels, els desitjos i els somnis de cadascú han de passar a segon terme, ja que el teu objectiu com a individu és donar-te i entregar-te a la societat, pel bé comú. Si, al cap i a la fi, l’Estat ha invertit en tu, pagant-te els estudis, finançant la teva formació amb una beca o, fins i tot, proporcionant-te una feina, la teva obligació és revertir i retornar a la comunitat aquesta bestreta. I, evidentment, abandonar la teva carrera de científica i la teva experiència per ballar claqué i dedicar-se a la faràndula no entra en els paràmetres del Govern, que ho interpreta com una traïció.

Núria Deulofeu i Isidre Montserrat protagonitzen 'Claqué o no' al Tantarantana. Fotografia de Roser Blanch

Núria Deulofeu i Isidre Montserrat protagonitzen ‘Claqué o no’. Fotografia de Roser Blanch

La primera part de la peça té ganxo, fins i tot amb apunts filològics que desperten somriures als espectadors. L’escena passa de l’estupefacció de la Dona (perplexa per l’agosarada petició) a la de l’Home (imbuït i dèspota per la missió de vetllar perquè cada ciutadà s’adeqüi a la seva competència i no es distregui en passatemps estèrils). Com un partit de tenis, el duel dialèctic entre els dos personatges agafa volada i genera un debat francament interessant i engrescador, que Deulofeu i Montserrat saben conduir amb convicció i destresa: cal perseguir els nostres somnis o abandonar-los per fer allò que s’espera de nosaltres? Quin és el nostre paper a la societat? Quina peça del trencaclosques tenim assignada? Si allò anomenat Sistema inverteix en nosaltres, tenim la obligació de tornar la formació adquirida als conciutadans? I el funcionari amenaça que si no aconsegueix que tothom ocupi la seva casella, el món poc menys que s’acaba. “Jo no decideixo el fracàs de l’espècie”, esgrima: “només sóc el missatger”. El funcionari també desenvolupa el seu rol? Qui li mana? Qui el va reorientar? Qui decideix? Qui mou els fils?

Anava tot molt bé fins que, de sobte, la (aparent) comèdia fa un gir esbojarrat i, des del meu punt de vista, cau en un espiral sense trempera, amb pistola inclosa. Com diu un conegut dramaturg i director en alça, treure una arma a escena és el recurs fàcil quan no se sap què fer, una mena de deus ex machina barroer per resoldre la situació. És una llàstima aquesta metamorfosi incomprensible, perquè l’arrencada és molt potent, el nus promet, i els dilemes que planteja Claqué o no son el nostre pa de cada dia –qui no s’ha qüestionat si li agrada allò que fa, si és feliç a la feina, si està perdent el temps, o si ja fa tard per matricular-se al curs de castanyoles que sempre ha desitjat?- i possibiliten un debat molt ric. Però el desenllaç no fa honors a la vocació de l’obra, que més enllà d’entretenir (molt legítim, però crec que, modestament, no és el cas, a favor seu), sembra de preguntes versemblants els temps convulsos que estem vivint. És clar que, fet i fet, sent honestos, qui té la resposta?

‘Claqué o no’, amb autoria i direcció de Roc Esquius. Fotografia de Roser Blanch