Això no és una pel·lícula de Bollywood

19.11.2018

Es poden narrar els tràngols dels immigrants a ritme de Bollywood? La companyia Duo Fàcil i Líquido Teatro demostren que sí. Bollywood, Bombay, Barcelona, amb dramatúrgia de Marc Rosich, utilitza l’humor i la tragicomèdia per posar en escena la decepció que comporta el despertar del somni migratori. A l’Escenari Joan Brossa fins al 2 de desembre.

‘Bollywood, Bombay, Barcelona’ es representa a l’Escenari Joan Brossa. fins al 2 de desembre.

Marc Rosich va camí de convertir-se (si no ho és ja) en el nostre Pedrolo de la dramatúrgia catalana. Això és, un tastaolletes infatigable que tan bon punt t’escriu un llibret líric, com obres infantils, adapta una patum literària per a teatres de renom, o idea un divertimento per a la sala més alternativa de Barcelona (o per a representar-se sota un pont –literal- a comarques). És allò que se’n diu un chico para todo, incansable, que ensenya, escriu, dirigeix i tradueix, i, si fa falta, passa l’escombra. I, a sobre, ho fa bé, és simpàtic, generós i agrada. Què més es pot demanar?

Bollywood, Bombay, Barcelona (BBB, pels amics) és la seva última proposta: una tragicomèdia que vol retre homenatge als immigrants que deixen casa seva per instal·lar-se a la nostra i guanyar-se honestament les garrofes. En aquest cas, la comunitat índia. A través de les vicissituds d’en Rajú, en Vikram i en Karan –tres joves que comparteixen pis–, la peça ens detalla els seus somnis frustrats, la família, les esperances i l’enyor, en un aiguabarreig que fusiona  danses de Bollywood, personatges que semblen sortits de La Cubana, escenes emotives, i astracanades per petar-se de riure.

Aquest és el segon espectacle de la joveníssima companyia Duo Fàcil, formada per tres actors, també joveníssims, de la Catalunya central: Marc Tarrida (Igualada), Abel Reyes (Vic) i Francesc Marginet (Berga), companys ja a l’Institut del Teatre. Després que el seu exprofessor Juanjo Cuesta els animés a tirar endavant el projecte que suposaria el seu debut professional més enllà de les aules (Y me morí. Cabaret mexicano para 3 difuntos), ara els torna a reunir per a dirigir-los de nou a la seva segona proposta, al mateix espai on van donar a conèixer l’any passat a la capital catalana.

BBB juga a fusionar els somnis amb la realitat, barrejant la comèdia amb un assumpte social tan sensible com és el fenomen migratori, en paraules del dramaturg i del director. De fet, l’espectacle està concebut a partir de l’experiència personal d’un amic comú dels dos. El periple des de la seva Índia natal fins a Europa i la lluita per integrar-se en una societat que li dona l’esquena, fruit del racisme, del desconeixement i de la incomprensió. Quan els personatges es llencen a ballar peces de Bollywood no fan res més que fugir del seu dia a dia. Com diu un d’ells: “Si penso en Bollywood no penso en res més”.

‘Bollywood, Bombay, Barcelona’ es representa a l’Escenari Joan Brossa. fins al 2 de desembre.

Una mínima escenografia (mèrit de Jairo Fuentes i de Violeta Ollauria) fa possible que, amb un parell de tamborets, un ordinador portàtil amb imatges de pel·lícules índies, encens, una triple llitera plegable que es desmunta i serveix per a tot i unes quantes peces de tela, ens transportem des d’un pis sobreocupat a un taxi. I, òbviament, el vestuari (Fran de Benito), sense el qual no sabríem si l’obra s’ambienta a Mollerussa o a Ouagadogou.

Amb tot, l’amalgama a la qual Rosich ens té acostumats i que habitualment li funciona, a BBB queda, a voltes, forçada. Els tres actors estan sublims en el paper d’indis (la cara d’abatiment de Marc Tarrida venent llaunes de cervesa al carrer és de Gaudí, Max i Butaca alhora), i també ho broden quan es posen perruques i fan de Teresines, però la unió en excés dels dos registres en el mateix espectacle, desconcerta. La proposta és bona, però massa llarga. Algunes escenes ratllen el tedi, perquè no per dilatar el gag, la paròdia creix, al contrari. Alguna tisorada, algun retoc i alguna compressió aconseguirien que l’obra agafés un ritme molt més àgil i beneficiaria tothom.

La intel·ligència i l’habilitat amb què està cosit l’espectacle, però, aconsegueix fer sonar a l’escenari Las Ketchup i el seu inefable ‘Aserejé’, la no menys inclassificable ‘Y viva España’, de Manolo Escobar (en una divertida picada d’ullet que Rosich es fa a sí mateix. Recordem el seu espectacle De Manolo a Escobar!) i Anushka Sharma, una popular actriu índia, per qui tots sospiren. A la part frívola s’hi afegeix la lluita de símbols del Procés –a escala de pati de veïnes–, empresàries fogoses i teleoperadores de centre cívic que justegen.

Però la part seriosa és una esplèndida contribució a una realitat que conviu al bloc del costat i a la qual preferim desviar la mirada. I no parlem de refugiats que s’escapen d’un conflicte bèl·lic, sinó de persones que s’escarrassen per aconseguir un futur millor que als seus països els és difícil. I aquesta és l’autèntica vàlua del duet format per Rosich & Cuesta. Un esforç que no lluiria tant sense l’autèntic trio, el Duo Fàcil, que es mereix tots els aplaudiments i més.