Capitalisme a fons

Tota crisi és una oportunitat… de negoci! A vegades penso que em preocupo massa per la crisi ecològica i que el que hauria de fer és aprofitar-me’n, perquè segur que m’obre oportunitats per a fer molts diners.

El que hauria de fer és començar a comprar terrenys no urbans en els límits més alts dels pobles costaners. Tard o d’hora es requalificaran per poder-hi edificar,  quan s’hagi d’abandonar els habitatges de primera línia de mar. Però això encara tardarà i jo vull diner ràpid. Pensant en l’augment del nivell del mar hi veig altres possibilitats d’inversió, com per exemple, invertir en empreses que construiran dics de contenció i refaran les nostres platges un cop i un altre. Aquest tipus d’empreses de grans infraestructures també seran les contractades per construir els grans murs per evitar immigrants climàtics. Bon negoci. Però de cara a la meva reputació, no és el més aconsellable.

Podria invertir en aires condicionats; és la primera preocupació de les persones enfront al canvi climàtic, però és un camí molt traçat. Veig millor muntar negocis d’enverdir la ciutat, començant pels terrats i seguint per jardins verticals. Tot i que se’m fa una muntanya gestionar permisos i manteniment. Un negoci sí que veig clar: oferir grans tendals per a fer ombra a tots els carrers, institucions públiques i sobretot, escoles. Amb opció de publicitat, és clar. I això m’ha fet pensar que segur que hi hauria clients per a plaques fotovoltaiques amb estètiques atractives. Sé que hi ha investigació en marxa per fer-les flexibles i transparents, i així evitar les grans superfícies negres. Potser encara no compensa el cost estètic amb la urgència. Esperaré.

Una altre front de negoci és l’alimentació. Aquí farem molts diners, ja ho veureu. Per un costat, segur que aconseguim guanys buscant més alternatives a la proteïna animal, amb productes que donin la mateixa experiència de sabor i textura que el millor pernil. I per l’altre, creant emuladors de sabors de fruites tropicals i vegetals que no estarà permès que viatgin lluny. Això sí, haurem d’invertir moltes hores d’innovació, potser massa.

Si vull fer diners ràpids, he d’anar a la preocupació més candent: la sequera. Se m’acudeix subministrar aigua a piscines privades. Compro aigua a habitatges que no arriben al límit de la quota i, amb camions cisterna, la revenc als particulars que les han de recomplir.

Ara em ve una altra idea! Realment les crisis són creatives. Una empresa que es dediqui a l’electrificació de vehicles antics, dels que sempre han anat amb motor d’explosió. Per exemple, electrificar un SEAT 600 perquè pugui continuar circulant. Genial! Però després de l’entusiasme ve la baixada a la realitat: serà massa feina per qui ho vulgui pagar, i segur que per nostàlgia, tots els governs seguiran deixant circular cotxes antics. Llàstima, perquè penso que és una bona idea. Però els emprenedors hem de reconèixer quan una idea no és viable, encara que sigui bona.

A on estic segur que faria molts i molts diners seria fent “desaparèixer” residus fora de lloc. Això ja passa ara, que alguns dels nostres residus van a parar a deserts remots. Ja se sap, en el rebuig hi ha molt benefici perquè poca gent vol embrutar-se, i jo tampoc.

Potser el millor negoci és invertir en un gabinet de psicologia. Moltes discussions de parella i conflictes empresarials són provocats avui en dia per la difícil convivència amb l’ecosistema. Només cal bufar una mica en les brases i les hostilitats escalen ràpidament. Però algú em podrà dir que escric aquests articles per augmentar l’ecoansietat i dirigir els pacients al meu servei d’atenció psicològica.

Si vull fer diners ràpids, he d’anar a la preocupació més candent: la sequera. Se m’acudeix subministrar aigua a piscines privades. Compro aigua a habitatges que no arriben al límit de la quota i, amb camions cisterna, la revenc als particulars que les han de recomplir. Començaré per les piscines interiors, les que no es veuen des de l’aire. Mínim risc.

Acabo amb un últim àmbit de negoci: el turisme. Podria vendre paquets a indrets a punt de desaparèixer sota les aigües o que tenen els dies comptats. Seria un turisme molt exclusiu. I quan tard o d’hora es limiti el quilometratge turístic per persona i any, podria crear empreses fantasma per vendre reunions d’empresa falses que permetran seguir viatjant sense límit. Però això flirteja amb la il·legalitat i jo això mai no ho faria.

Tinc més idees que no revelo. El que veig clar és que hi ha moltes oportunitats de negoci que encara són legals mentre a ningú no se li acudeixi redactar una constitució planetària.