Els arxius cinematogràfics: el llegat i el futur de les nostres imatges

Un dia, en un futur no tan llunyà, ens preguntarem què va passar amb algunes imatges d’ara que perdrem pel camí. Un vaticini trist i probable. De fet, aquesta qüestió està començant a discutir-se i a ocupar lloc en alguns àmbits, de moment, encara reduïts. Els arxius cinematogràfics són un component primordial i el seu manteniment té a veure directament amb la conservació del nostre passat i del nostre present, així com la creació i la renovació del material audiovisual que defineixen la nostra cultura i la nostra societat. L’equip de Drac Màgic, conscient de la seva importància, ha dut a terme una jornada de tres dies que sota l’interrogant “Somien les imatges amb arxius?”, ha vinculat educació, arxivística i cultura visual. Orsolya Gazdagi, Oriol Delisau i Agus Izquierdo han assistit a les diferents taules repartides entre el 17 i el 19 de desembre i que van tenir lloc a la Fabra i Coats i la Filmoteca de Catalunya.

Educar des de i per a la pantalla

Les jornades van arrencar divendres 17 amb una taula inaugural conformada per Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, Josetxo Cerdán, director de la Filmoteca Española i Elisa Giovannelli, responsable de l’àrea educativa de la Cineteca de Bolònia. Tots tres ponents van estar d’acord en un fet: per parlar de llegat cinematogràfic cal necessàriament abordar les relacions entre la tradició audiovisual i l’omnipresència de les pantalles en l’actualitat. La paradoxa sembla un bon punt de partida: les generacions presents, les que més han treballat i utilitzat la pantalla en diferents aspectes (social, polític, cultural o artístic), són generacions alhora que han perdut part del coneixement o consciència sobre el valor que aquestes imatges tenen.

Conscients d’això, els integrants d’aquesta primera taula van focalitzar la seva atenció i el debat en una qüestió cabdal per revertir la situació: el treball educatiu i la pedagogia de la imatge. Les tres figures coneixen molt bé l’ús i el paper del material audiovisual, i també la contribució que es pot fer des del sector públic per traçar i plantejar noves dinàmiques de futur. Saben de la importància de posar en valor la incidència que tenen els arxius, les polítiques de rescat o la preservació i difusió d’aquests arxius en la construcció d’un llegat audiovisual.

En abordar els canvis que s’haurien de fer per tal d’assolir la transferència social dels arxius, Elisa Giovannelli va explicar que cal una “valoració del patrimoni lligada a la conservació. La filmoteca, com a institució, ha de ser capaç d’acollir les obres, les pel·lícules i tot el material audiovisual, però també un espai on es respecti la sala i el cinema com a lloc físic”. La directora de la Cineteca de Bolonya també va fer palesa la importància del contacte amb les escoles: “El cinema ha estat una manera de descobrir el món. Hem d’ensenyar això als nens i nenes”. Josetxo Cerdán, per la seva part, es va centrar en explicar que el coneixement sobre arxius audiovisuals, en un pla general, és “tristament massa escàs”. I va anar més enllà, constatant que “un dels principals problemes que podem tenir respecte als arxius fílmics té a veure amb el coneixement i el reduccionisme que es fa dels arxius i el seu accés”.

Esteve Riambau, en canvi, va ser probablement el més taxatiu. Va qualificar de “paradoxal” el fet que Drac Màgic, una cooperativa privada amb cinquanta anys de contribució al sector, s’hagués de preocupar encara pels arxius, i no ho faci una institució pública: “Estem a les trinxeres, batallant a la perifèria i intentant aconseguir, amb mètodes guerrillers, el que  falta en l’àmbit públic”, afirmava. Pel que fa a matèria educacional, el director de la Filmoteca de Catalunya va explicar que la funció pedagògica d’un equipament cultural com el seu era cabdal per fer entendre la conservació del patrimoni i la seva valorització, tot i que també va voler deixar clar que el seu rol no era treballar per “l’alfabetització cinematogràfica del país”, tot afegint: “Això és competència de les institucions”. “Encara estem parlant d’educació i pedagogia de la imatge mentre firmem el certificat de defunció del cinema amb noves plataformes”, assegurava.

En aquest sentit, també seria pertinent preguntar-se per l’impacte de la digitalització: com el procés pot modificar l’ontologia de l’arxiu i, sobretot, si tot material és arxivable o no. Riambau va explicar com el criteri de conservació, que recau principalment en les filmoteques, ha canviat en els darrers anys a causa de la migració i el pas de l’analògic al digital. Vet aquí una altra contradicció: l’analògic es conserva molt bé, però el digital, que hauria de ser més fàcil, no tant, perquè els arxius digitals ocupen molt espai virtual. Cal digitalitzar tot el material analògic que tenim? “La panacea de la digitalització pot semblar molt atractiva, però és molt arriscada pel que fa a volum, cost i garantia de preservació”. En aquest punt, on queda la funció de les filmoteques? Riambau insisteix: “La nostra feina és conservar els originals perquè es puguin retreballar, reconfigurar i reciclar, però sempre salvaguardant l’original”. Cerdán apunta: “Les filmoteques hem de ser bancs de material”, i insisteix que “s’ha de realitzar una pedagogia de la col·laboració”. I seguint la metàfora bèl·lica, contradiu Riambau: “No estem a les trinxeres, som els indis que rodegen el fort per entrar-hi”.

En acabar el diàleg, Dostopos (Ana Pfaff i Ariadna Ribas) van presentar un collage audiovisual en directe a través de la Mashup Table, un espectacle performatiu amb visuals fets a partir de so i imatges d’arxiu.

Podeu recuperar la conversa aquí:

I aquí el collage audiovisual:

Entre els arxius i les aules: el llegat visual en l’educació

Quina relació tenim amb les imatges del passat? La taula Entre els arxius i les aules: el llegat visual en l’educació, obria la jornada de dissabte traslladant la pregunta a l’àmbit de l’ensenyament. Com emmagatzemem les imatges? Com les projectem a les aules? Quin és l’abast del llegat audiovisual a l’hora d’educar les noves generacions? No són preguntes fàcils de respondre, però les professores Maria Adell, de l’ESCAC, Aida Sánchez, de la UOC, Júlia Betrian, de la Filmoteca de Catalunya, Fanny Figueras, de batxillerat, i Maria Ojuel, de secundària, van compartir les seves experiències com a docents per mirar d’aclarir la qüestió. És a dir, per esbrinar per què hi ha alumnes que pensen que Tarantino és cine clàssic, o per mirar d’entendre per què la cultura de Youtube, Instagram i l’omnipresència de la imatge demana replantejar el rol dels professors i arxivers del món audiovisual. El resultat va ser un diàleg suggeridor, que va engrescar el públic a repensar les necessitats de l’educació i l’arxivament d’imatges del present i del futur.

Les principals reivindicacions de les participants convergien en una mateixa idea: restablir la importància del llegat artístic i visual en l’educació significa entendre que el passat és actiu en el present. En la docència, aquest fet implica transmetre la tradició com un espai de debat fructífer per comprendre el que ens envolta. Fer genealogies fílmiques: pensar el passat per conjugar-lo amb el present. Familiaritzant els alumnes —ja des de l’educació primària, com suggerien les preguntes del públic— amb un repertori conceptual per pensar la imatge i el llenguatge cinematogràfic, o escollint amb un criteri crític què cal conservar i què no en un arxiu contemporani. En tots els casos, retrobar-se amb el passat audiovisual demana pensar noves maneres d’educar. Maneres que lluitin contra l’anul·lació del potencial crític de les imatges, a la qual ens aboca constantment la indústria de l’entreteniment i l’ús irreflexiu de l’ordenació cronològica en l’ensenyament de la tradició.

La contemporaneïtat dels arxius: present i futur de les memòries visuals

La segona taula de la jornada de dissabte, La contemporaneïtat dels arxius: present i futur de les memòries visuals, mirava d’entendre les possibilitats crítiques de l’arxiu visual i les genealogies fílmiques a l’hora d’analitzar els discursos de la memòria cultural en l’educació. Com ens apropiem de la mirada històrica que viatja amb les imatges del passat i del present? Com establim els cànons i els imaginaris que ensenyem i quina lectura de la història hi ha al darrere? Per parlar sobre la qüestió, Drac Màgic va reunir a Gloria Vilches, coordinadora del programa Xcèntric del CCCB, Pablo La Parra, director de l’arxiu Zinemaldia 70, María Ruido, artista i professora de la UB, i Mercè Coll, catedràtica de filosofia de secundària. Les experiències institucionals i artístiques de tots ells van ser el punt de partida de la reflexió. Uns i altres van reivindicar la vocació pública i pedagògica dels arxius fílmics d’avui, l’obligació de visibilitzar la precarietat laboral que acompanya les tasques de conservació i catalogació arxivístiques, i la necessitat de pensar el valor instrumental de les imatges en l’ensenyament.

L’esperit crític de la xerrada manifestava, per davant de tot, que la conservació dels arxius audiovisuals sempre pugna amb els interessos dels poders hegemònics. No n’hi ha prou amb acumular imatges del passat: cal que els hi fem preguntes. Per això l’arxiu mai és autosuficient i ens demana elaborar genealogies dialèctiques. És a dir, rellegir els cànons establerts i mostrar tot allò que ha quedat fora de les memòries visuals del present i del passat, com el masclisme, el racisme o el classisme. L’objectiu de les imatges, aleshores, hauria de ser esperonar consciències, fer palès que són un patrimoni públic amb què relacionar-se activament. En l’àmbit de l’educació, els participants coincidien en la importància d’inspirar en els alumnes una consciència històrica ferma: només així les generacions futures podran trobar en les imatges del present les injustícies que han quedat ocultes.

La ubiqüitat de les pantalles: de l’omnipresència a l’oblit

Resulta gairebé impossible concebre la vida sense estar envoltats de tota mena de pantalles. Amb el temps els ordinadors, els smartphones i les tauletes s’han sumat a la tele, i han portat amb ells una incessant allau d’imatges tant aclaparador com addictiu. Andrés Hispano, realitzador audiovisual, comissari i articulista; Belén Soto, responsable dels programes d’aprenentatge d’Hamaca; Pol Capdevila, docent de teoria de l’art i d’art contemporani de la UPF; i Cecilia Bayo van debatre sobre els reptes, possibilitats i oportunitats d’aquest consumisme visual i de l’híper-presència de les imatges a la tercera taula de la jornada, La ubiqüitat de les pantalles: de l’omnipresència a l’oblit.

Gràcies a les pantalles, les imatges han adquirit la capacitat de ser simultàniament a tot arreu, fins al punt que construïm les nostres identitats sobre la base de referències visuals, mentre que la pandèmia de la COVID-19 ha intensificat les nostres relacions amb les pantalles. Aquestes circumstàncies, unides al desembarcament massiu de Google a les escoles catalanes, plantegen uns problemes de privacitat i de llibertat que només podran resoldre’s mitjançant la democratització digital i una cultura de la responsabilitat sobre les imatges que s’haurà d’impulsar des de les escoles.

Remenar els arxius: lectures creatives

Les últimes reflexions del dia van girar entorn dels arxius, la seva importància per la formació d’identitats i la seva utilitat per a les pràctiques de creació audiovisual. La taula Remenar els arxius: lectures creatives va reunir la historiadora Isabel Segura Soriano; la fundadora de l’associació cultural A Bao a Qu, Laia Colell; la realitzadora, investigadora i docent Carolina Astudillo Muñoz; i a Simona Malatesta, membre del col·lectiu OVNI. Tot i ser especialistes en camps d’estudi diferents, el punt focal de les seves perspectives es va situar en la capacitat dels arxius de donar un significat a la història que s’allunya de l’oficial.

Hi ha una tendència a identificar els arxius com la representació material de la història. Allò que hi apareix registrat és veraç i immutable. No obstant això, les ponents d’aquesta última taula advoquen pel caràcter transformador dels arxius en tant que ens permeten no només entendre el passat, sinó també reescriure’l. Els arxius audiovisuals en concret tenen la capacitat de generar noves realitats a través de les imatges al mateix temps que funciona com a eina d’intercanvi de coneixements. En definitiva, els arxius ens permeten entreteixir coneixements per recuperar realitats silenciades i donar un nou significat al present.

Podeu recuperar la jornada de dissabte, 18 de desembre, aquí:

L’últim dia, diumenge 19 de desembre, va tenir lloc la projecció de Lettre d’un cinéaste à sa fille d’Eric Pauwels a la Filmoteca de Catalunya. Després del passi, Laura Ginés va protagonitzar una jornada de debat i diàleg. La cineasta, a més, va presentar dos curtmetratges desenvolupats en contextos educatius.