El cor de l’Avi i l’Arxiu Tarradellas

No puc amagar que veure dins una vitrina la capsa-maleta de zinc on es va dipositar l’urna de plom amb el cor de l’Avi, és a dir, del president Macià, té un punt d’atracció estranya semblantment a una pràctica pròpia de veneració religiosa. I això ho fa possible l’exposició dedicada a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià amb el títol Els fonaments de l’autogovern. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, comissariada per l’historiador Joan Esculies, que es pot veure a la planta baixa de Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona.

Efectivament, Josep Tarradellas, el president de la Generalitat republicana a l’exili -des de l’any 1954 en relleu de Josep Irla-, va custodiar el cor del president Macià i, alhora, va conservar l’Arxiu de la institució i el que va anar generant a través de la seva activitat i els seus contactes.

D’aquesta tradició d’extreure el cor de persones il·lustres per a la seva conservació i admiració en tenim altres exemples com els monarques de la Casa dels Habsburg, el compositor Chopin i el mateix pintor Marià Fortuny. Quan Tarradellas va tornar a Catalunya, el 9 de febrer de 1979 es va fer un acte de lliurament de l’òrgan a Maria Macià, filla del president Francesc Macià, i es va dipositar al seu panteó, on reposaven les seves despulles.

Però l’exposició se centra en el periple dels documents, De Barcelona a París passant per la Costa Blava i De París a Saint-Martin-le-Beau, localitat a 250 quilòmetres al sud de París on el setembre del 1939 Tarradellas havia comprat la finca Clos Mosny, on s’havien instal·lat els seus pares. Tarradellas va deixar els seus pares al Clos, que quedava situat al límit de la zona d’ocupació nazi, i va demanar-li al seu pare que destruís tota la documentació que els podia comprometre. I aquí continuava l’èpica conservació dels arxius. Salvador Tarradellas va desoir la voluntat del seu fill, i va guardar la documentació en sacs i va introduir-los en bidons de benzina en un gran forat que havia cavat al bosc de la propietat, cosa que va permetre que la policia alemanya no trobés els documents.

Per tant, la documentació de la Generalitat de Catalunya, d’ERC i de Josep Tarradellas van romandre tres hiverns sota terra. Quan París va ser alliberada pels aliats, l’agost de 1944, Tarradellas va retornar a França després d’estar refugiat dos anys a Suïssa. El pare, Salvador Tarradellas, a finals de desembre abans que tornés el seu fill a Clos Mosny, va desenterrar els bidons del bosc per evitar el pes de la neu de l’hivern i la documentació va ser instal·lada ens uns grans arxivadors.

L’any 1956, Tarradellas va deixar París per establir-se a Saint-Martin-le-Beau i els arxivadors van anar creixent per l’exercici de la seva presidència i gràcies als nombrosos contactes amb els exiliats fins a l’any 1977.

I De Tours a Poblet, Tarradellas en retornar a Catalunya l’octubre del 1977, l’arxiu es va traslladar a un magatzem de Tours. El 23 de març de 1980 es va dur a terme l’acte simbòlic del dipòsit i l’acceptació del fons documental del president Tarradellas al monestir de Poblet.

Josep Tarradellas en va fer dipositària la comunitat cistercenca “per lligar la continuïtat simbòlica de la Generalitat amb la Corona d’Aragó. Però també per allunyar l’arxiu de Barcelona que considerava que desplaçar-se a la Conca de Barberà calia tenir un motiu i, en canvi, l’accés a la capital catalana el farien tota mena de desvagats encuriosits, en comptes d’estudiosos amb ànim de conèixer bé el fons documental”.

Paral·lelament, el 28 de novembre de 1980 la Generalitat de Catalunya creava l’Arxiu Nacional de Catalunya, que hauria d’haver estat l’equipament natural per conservar els documents de Josep Tarradellas.

Però a inicis de l’agost del 1981, un camió va arribar a Poblet procedent de Tours amb els centenars de caixes de llibres i arxius de Tarradellas. El 31 de desembre es va fer la donació efectiva de l‘arxiu, i un patronat és l’òrgan de govern que vetlla per l’arxiu.

Amb tot, a partir dels convenis signats l’any 2017 i 2018 entre el monestir de Poblet, el Departament de Cultura i l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, es du a terme un treball conjunt entre l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià i l’Arxiu Nacional de Catalunya amb l’objectiu de millorar-ne la conservació, la descripció, l’accés i la difusió, fet que en pal·lia la “deslocalització arxivística” en part.

Els arxius dels presidents precedents de la Generalitat republicana han estat recuperats “amb penes i treballs” -degut a la dispersió i fragmentació causades per la guerra civil, l’exili i la dictadura- per l’Arxiu Nacional de Catalunya, és a dir, l’Arxiu Macià, l’Arxiu Companys i l’Arxiu Irla (vegeu: Jaume Zamora. Els arxius catalans durant la segona república i la guerra civil (1931-1939). Departament de Justícia i Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Barcelona, 2021, p. 247-260).

En un altre article Els arxius dels expresidents, 16/10/2020. Arxipèlag. Núvol. hom palesava la necessària distinció dels documents privats dels documents que genera l’exercici d’un president d’un govern, essent un tema de debat que hauria d’estar superat en una democràcia consolidada. De fet, la Llei catalana d’arxius i gestió de documents, de 2001, estableix que són documents públics, entre altres, els que “produeixen o reben en l’exercici de llurs funcions: a) El president, el Govern i l’Administració de la Generalitat”.

Sembla que els arxius públics dels presidents de la Generalitat restablerta han ingressat a l’Arxiu Nacional de Catalunya d’acord amb la normativa vigent, tal com explica Ariadna Selva Solé a Els fons dels presidents ingressats a l’Arxiu Nacional de Catalunya. De la Generalitat restablerta fins a l’actualitat. Lligall, núm. 44, 2021, p. 64-80.

Tanmateix, els arxius públics dels presidents del Govern d’Espanya en democràcia presenten una autèntica anomalia respecte al fet que haurien de gestionar-se, conservar-se i possibilitar-ne l’accés a la ciutadania d’una forma total en arxius, és a dir, en equipaments públics, no en mans privades; això quan s’han conservat, tal com presenten la Remei Perpinyà, en Joan Pérez i l’Anahí Casadesús, a El forat negre del sistema arxivístic espanyol: els arxius dels presidents, de Carlos Arias Navarro a Mariano Rajoy. Lligall, núm. 44, 2021, p. 30-44. El forat negre del sistema arxivístic espanyol: els arxius dels presidents, de Carlos Arias Navarro a Mariano Rajoy. | Lligall (raco.cat). Per saber-ne més, recomanem el Dossier central: Els arxius dels presidents: una qüestió de transparència i retiment de comptes. Lligall, núm. 44, 2021, p. 16-80..

I finalment, haurem d’estar atents a la Disposición adicional decimotercera. Preservación y custodia de los archivos de las Presidencias de los Gobiernos democráticos, de la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática que diu: “En el plazo de un año a partir de la entrada en vigor de la presente ley, se llevarán a cabo las acciones necesarias para garantizar el mantenimiento, preservación y custodia de los archivos y cualesquiera otros documentos y bienes de las Presidencias del Gobierno elegidas democráticamente desde el 15 de junio de 1977, para contribuir al conocimiento, difusión y promoción de la historia de la democracia en España a través de sus instituciones y las aportaciones de sus representantes”.

I també, en relació amb l’accés a la informació pública dels arxius estatals per part dels historiadors, haurem de comprovar l’acompliment en la mateixa Llei de Memòria Democràtica, d’àmbit estatal, de la Disposición final sexta. Acceso a la información pública de los archivos de la Administración General del Estado, quan diu “En el plazo de un año a partir de la entrada en vigor de la presente ley, el Gobierno presentará a las Cortes Generales un proyecto de ley de modificación de la Ley 9/1968, de 5 de abril, sobre Secretos Oficiales, con el objetivo de garantizar el derecho de acceso a la información pública de todos los archivos pertenecientes a la Administración General del Estado, y especialmente los referidos a la Guerra de España y la Dictadura, en los términos que prevea dicha ley”.

Per tant, partint de la Generalitat republicana i de l’Arxiu Tarradellas, veiem que encara hi ha força assignatures pendents perquè els arxius i documents públics dels polítics siguin ben gestionats, conservats i accessibles a la ciutadania quan deixen d’exercir càrrecs públics.

Per acabar, una lliçó final d’aquesta exposició: el president Josep Tarradellas va saber conservar malgrat totes les adversitats el cor del president Francesc Macià, un veritable símbol en aquell context i, alhora, els arxius heretats i els arxius que va generar en l’exercici del seu càrrec a l’exili.

L’exposició es pot visitar de dilluns a dissabte de 10 del matí a 8 del vespre al vestíbul de l’edifici històric de Can Serra. Més informació al web de la Diputació de Barcelona